Entre línies (notes de Juli Capilla)

Fi (Quaderns Crema), de David Monteagudo, és una novel·la apocalíptica –o ho pretén. El títol ho insinua i la història que s’hi narra ho corrobora. A Fi, un grup d’amics decideix tornar a la casa on es van reunir vint-i-cinc anys enrere. Convocats per un dels membres de la colla, la Nieves (?), acudeixen tots a la reunió amb aquella barreja de mandra, vergonya i sana curiositat que sol caracteritzar els retrobaments amb els amics de joventut. Així, hi trobem la Cova i l’Hugo, Amparo, l’Ibáñez, Ginés i la Maria, el Rafa i la Maribel. N’hi ha un, però, dels amics que no arriba a la casa, el Profeta, altrament dit Andrés. I és precisament sobre aquest personatge que gira bona part de la narració, un element de la trama que la distorsiona, i a més, distrau l’atenció del lector. Un personatge que comença com un enigma engrescador, però que, malauradament, acaba exasperant-nos… 

És un personatge superflu i innecessari, un llast per a la història. Fa l’efecte que el narrador el va concebre en clau provocadora, com un estimulant que havia de seduir el lector. El profeta, Andrés, ens havia de donar la clau de la trama: n’havia de ser, alhora, l’eix vertebrador i el desllorigador final. I així es manifesta en el lector durant gran part de la novel·la. Però les expectatives es veuen truncades –traïdes–, pel mateix autor quan descobrim que l’Andrés no és clau de res, sinó un element aleatori i insignificant, i del tot prescindible. Perquè és un fenomen atmosfèric –imprecís i eteri– el que “explica” els esdeveniments: alguna mena de catàstrofe natural ha provocat una apagada general arreu (misteriosament, no se’n sap ben bé l’abast). I aquest fenomen inconcret ha fet que desaparega tota (!) la humanitat. És aquí, precisament, on comencen a fondre’s tots els ploms de la història, a esllavissar-se com un terròs de sucre. Perquè, ¿com és possible que la colla d’amics no trobe ningú durant el seu periple cap a la ciutat? ¿Com és que són ells els únics supervivents? ¿Com és que no troben cap cadàver, tret del de l’amic Andrés? ¿Per què sobreviuen els animals i no hi ha cap rastre de cap persona humana? I, sobretot, ¿per què van desapareixent un a un tots els membres de la colla sense cap explicació? Massa enigmes sense resoldre, massa sobreentesos –o malentesos, ja no ho sé. Per contra, hi manquen explicacions, raonaments plausibles, versemblants, creïbles. Sense aquestes explicacions racionals, sense aquestes referències a la realitat, la ficció no pot rutllar amb naturalitat i fluïdesa. Altrament, a mesura que avancen els capítols s’espesseix la narració, perd intensitat i decau l’interés, fins acabar en un llot del qual hom n’ix profundament decebut, fastiguejat; amb la sensació inequívoca que l’han estafat. Endemés, la convergència entre el diàleg generacional –els continus retrets que es fan els uns i els altres– i l’argument apocalíptic no és adient, sinó més aviat contraproduent, perquè mareja el lector amb conflictes d’índole o natura molt allunyades; no són solubles i provoquen una difícil digestió per a l’estómac d’un lector que havia dipositat moltes esperances en un llibre que ha estat sobrevalorat a la premsa (i ara, fins i tot, n’han fet una versió cinematogràfica!).                  
No m’ha agradat Fi. I em fa ràbia perquè Marcos Montes, en canvi, em va semblar una petita obra mestra.