Entre línies (notes de Juli Capilla)
"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", Joan Fuster
M’ha agradat la darrera novel·la de Flavia Company, Que ningú no et salvi la vida. Potser no tant com l’anterior, per la temàtica (sempre m’han seduït les històries que es desenvolupen en una illa). L’Illa de l’última veritat, la penúltima novel·la de l’autora catalanoargentina, sovintejava més l’aventura; però el to filosòfic, de reflexió moral –que no moralista– entorn de la veritat i l’ambigüitat o ductilitat de les identitats, hi tenia també un pes important, com ara. Sembla que a Company li agrada moure’s en aquests terrenys movedissos a propòsit de la veritat i la mentida –de la paradoxa, en suma–, en aquest delta vital en què les aigües són enganyoses, i el terra del tot provisional.
Que ningú no et salvi la vida narra la història de dos amics completament oposats, anímicament i espiritual. L’Enzo, altrament dit Enric, és un traductor literari, un bohemi que no ha renunciat als seus ideals, i que vagareja pel món sense rumb. El Víctor, en canvi, és un empresari calculador i fred, que no deixa res en mans de l’atzar –ni tan sols el seu matrimoni– i que, paradoxalment, es veurà implicat en un afer capriciós i mòrbid que el condicionarà totalment la vida, fins al punt que farà trontollar el seu estatus privilegiat d’executiu triomfador. En el passat, un cas fortuït els va unir, a tots dos: un bon dia, el Víctor salva la vida d’Enzo practicant-li una operació manual en un restaurant quan s’ennuegava, i ara Víctor pretén cobrar-se el favor tot demanant-li a l’amic, a qui han diagnosticat una malaltia terminal, que liquide algú que l’amenaça. Aquí, hi ha un homenatge clar a la Patricia Highsmith de L’amic americà, la mítica novel·la de la saga Ripley de l’autora nord-americana. (No és l’únic homenatge que deixa caure a la novel·la la Flavia).
La novel·la és plena de sentències o reflexions entorn de la veritat i la mentida. Alguns d’aquests incisos filosòfics, diguem-ho així, juguen també amb la paradoxa semàntica, són un joc lingüístic: “El Víctor va corroborar la seva convicció que la vida depenia de ser en els moments adequats al lloc oportú. I que la mort depenia de tot el contrari, de ser en un moment inoportú en un lloc inadequat”. I n’hi ha que burxen entorn dels transvasaments entre realitat i ficció: “La realitat és la ficció que cadascú escull, Matías, i per això s’han d’elegir molt bé les mentides que un mateix s’explica i explica als altres i és important que coincideixin tant com sigui possible, m’entens?”
Hi ha, també, la trama entorn de la relació entre la Sara i la Gabi, i la seua filla Berta, a qui Enzo fa arribar una carta a través de les seues mares, vint anys després de la seua mort. Una carta que resultarà tan misteriosa com trasbalsadora. Aquesta carta obligarà Berta a repensar la seua existència –i també la del seu pare biològic–, impel·lida per una obligació moral que pot –o no– tenir conseqüències transcendents irreversibles. I és en aquest darrer tram de la història on s’entrecreuen, també per casualitat, altres personatges inesperats que vénen a refermar la idea que té l’autora sobre el paper que té l’atzar –i el silenci– en els assumptes quotidians. Però tota la veritat –o la mentida– la trobarà el lector llegint aquesta esplèndida novel·la d’intriga que és Que ningú no et salvi la vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!