Benvolguts amics i amigues, Diumenge 5 de maig, a les 12.30 h, a la Fira del Llibre de València, presentaré Un tren de llegenda, el Xitxarra (Edicions del Bullent). No cal que diga que em faria molta molta il·lusió que vinguéreu a la presentació, vosaltres i tots els familiars i amics que vulgueu. A
Ja tenim Un tren de llegenda, el Xitxarra http://www.bullent.net/detalle_libro/?li_id=3157. I l’ha fet possible Edicions del Bullent, la històrica editorial de Picanya que enguany fa ja trenta anys, al capdavant de la qual hi ha la incansable Núria Sendra. Un tren de llegenda és una història sobre l’antic Xitxarra, el tren que anava del Port de
A Forna, un llogaret pertanyent a l’Atzúbia, a la Marina Alta, hi ha un Palau que paga la pena de visitar. Hi vam anar el proppassat diumenge des de Vilallonga de la Safor, perquè la senda que ix des de la Font d’en Carròs és més llarga, i costa de trobar. Forna és petita, però
Joan Margarit Es perd el senyal Proa, Barcelona, 2012 95 pàgs. “Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l’alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada. Aquesta essència és l’objecte dels poemes
Relato de un náufrago conta la història de Luis Alejandro Velasco, un dels huit mariners del Caldas, el destructor de la Marina de Guerra de Colòmbia que va naufragar al mar del Carib el 28 de febrer de 1955. Velasco, l’únic supervivent a la tragèdia, s’hi va estar 10 dies en una petita embarcació, sense
Mar matinal El cel d’avui s’estén amb una freda glòria de puresa implacable. Res destorba o consola. L’atmosfera és un mar, un avatar de mar, i els éssers i les coses s’arrapen al seu fons, gràvids, davall la llum d’aquesta il·limitada transparència impassible. Només si els ulls sostenen la pesantor de
Passe un matí amb Antoni Prats, a la Xara. Sa casa, situada al bell mig de la Marina Alta, equidistant als pobles de Pedreguer, Gata, Ondara i Dénia. La Marina Alta és un lloc de privilegi, on mariden amb plena harmonia la natura i la cultura nostra. Parlem de llibres, de revistes, de literatura. Em
Licantropia és un llibre ben curiós. Curiós i diferent, si tenim en compte el panorama narratiu nostrat. Per la temàtica i per la llengua, aquesta és una novel·la singular. La conversió de l’home en llop (licantropia) és un motiu que no ha estat gaire sovintejat pels nostres autors. És un tema gairebé inèdit a casa
Vicent Andrés Estellés ens va deixar el 27 de març de l’any 1993, tot just ara en fa 20 anys. Des de llavors, però, els valencians no hem deixat de llegir-lo i de reconèixer la seua veu inconfusible gràcies als seus poemes. Encara més, trobe que la seua obra està plenament consolidada i la seua
Troballa “Feia molts anys que no se’n recordava d’aquells conills pacífics i suaus que un matí va trobar decapitats”. Joan Margarit Feia molt de temps que no hi pensava, però en Margarit me n’ha fet memòria. La història es repeteix, idèntica en barbàrie, desraó i absurditat. Hi vaig anar, cofoi, amb el meu pare, un
L’altre dia, a classe, vaig improvisar una primera incursió en la pilota valenciana, tot aprofitant que llegíem un text sobre esports valencians…
Aquests dies, he gaudit d’una experiència molt bonica a l’escola dels meus fills. Hi vaig anar per presentar-los un conte que dins de poc veurà la llum a Edicions del Bullent, la històrica editorial de Picanya que enguany fa ja trenta anys (http://www.bullent.net/). La qüestió era que m’havien d’ajudar a triar el títol més adequat
El dia que els cardenals del conclave trien –o puguen triar– un papa auster, o negre, o homosexual, o dona, o català, o comunista, o tot plegat (!)… Eixe dia, m’ho repensaré.
Vicent Alonso A manera de tascó. Notes sobre literatura PUV, València, 2012 386 pàgs. “No sóc un crític en el sentit que d’habitud el terme s’empra entre nosaltres”. Aquesta afirmació és del mateix Vicent Alonso i la trobem només encetar el llibre que ara comentem, A manera de tascó. Notes sobre literatura. És una
El darrer número de la revista de pensament L’Espill (fundada per Joan Fuster) és més oportú que mai. En els temps turbulents de crisi econòmica –i moral– que patim aquesta mena d’iniciatives intel·lectuals es fan del tot necessàries. I ho són perquè necessitem pensar, aturar-nos una mica al mig del camí i sospesar què és