Entre línies (notes de Juli Capilla)
"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", Joan Fuster
El pati del parvulari era molt menut. Tant, que la tanca que l’envoltava amb prou feines el delimitava de les terrasses contigües de l’interior d’una illa de cases estreta, ínfima, tan típica de l’Eixample de València. Era un pati petit, doncs, però a mi em pareixia enorme i del tot inexpugnable. En aquell rectangle minúscul vaig temptar els primers jocs en grup, juntament amb altres pàrvuls que, com jo, dispensaven sobre el terra tot de corredories i entremaliadures, davant la mirada vigilant dels tutors, sempre a l’aguait, a l’empara. Sense saber-ho, estàvem ja imbuïts de cultura nord-americana. Però, ¿com s’explica que en un país obsolet i falsament autàrquic, situat als antípodes del progrés, i governat per un sàtrapa de poca alçària –i encara de menor altura– els xiquets férem els papers de personatges llegendaris de l’antic Oest? Jugàvem, doncs, a indios y vaqueros, però en blanc i negre, com a la televisió de l’època.
Recorde que, un dia era a terra, desvalgut, ferit de gravetat –qui sap si per causa d’una sageta mortífera o per la bala d’un revòlver ianqui–, a l’espera que algú em salvara. Vist en perspectiva, i des del cel, la meua figura, amb tres o quatre anys, sense arribar a ser ínfima, havia de ser, per força, més aviat minúscula i insignificant, invisible. Jo romania immòbil, estès sobre la catifa de taulells negrencs de la superfície, que contrastava amb el blanc primitivament immaculat de la paret, ara ja anorreada per les empremtes d’un milió de mans i aclaparada per les innombrables balonades que s’hi estavellaven. Feia el meu paper, doncs: simulava, i dissimulava alhora, que era ferit, mortal de necessitat, tot esperant, amb una Fe insubornable, el rescat amable, la mà solidària que, en un tres i no res, havia de guarir el meu mal amb les paraules màgiques: xic-xac, una onomatopeia que remetia vagament a una mena de clau que feia retornar els cossos inerts a la vida. Xic-xac. Ja està. Salvat. Toquem mare. Així de fàcil. Sempre era igual.
Aquell dia, però, ningú venia a per mi a salvar-me. Semblava que tothom se n’havia oblidat. Jo no m’ho explicava, no ho entenia, no sabia per què. El motiu de la demora potser es devia al fet que havia anat a raure al racó més ombrívol del pati, tot just devora la tanca que feia aturar dràsticament, de colp, els darrers raigs de sol del capvespre. I potser també les fulles que s’hi arremolinaven en aquell indret ocult havien acabat per colgar-me parcialment, prou com per fer-me passar desapercebut i oblidat entre la fullaraca i les deixalles dels esmorzars dels companys. I, tanmateix, hi vaig restar immòbil i immutable, quasi aliè als tripijocs i les juguesques que se succeïen sense solució de continuïtat al meu voltant. Neguitós, però impertorbable, a pesar del perill de ser aixafat impunement pels marrecs que em circumdaven corrents, tot dibuixant cercles i paràboles amenaçadors sobre el meu cos indefens.
Va ser en aquell precís instant, just quan em trobava en màxima situació de risc, quan vaig veure, per sobre de la tanca i a una alçada considerable, la silueta difusa dels meus pares. Tots dos em sotjaven des d’una de les innombrables galeries que s’arrepapaven a les façanes de les finques que feien rotgle a redós del pati interior de l’illa. Aquella imatge es va veure reflectida fugaçment a la nineta dels meus ulls. I aquella espurna vital, enèrgica, esdevingué probablement el llum roig, el crit silenciós, d’alarma, que alertà els majorots de la meua urgència. Després, la imatge benèfica dels meus pares es va anar esvaint a poc a poc, de resultes d’una ombra que es projectava sobre el meu cos vulnerable, fins que van desaparèixer per complet del meu camp de visió. Llavors, vaig veure que s’hi acostava un home amb una bata verda, visiblement preocupat i amb un gest adust, que es va ajupir sobre mi i em va posar la mà sobre la galta, amb delicadesa, i de seguida em va tornar miraculosament a la vida. Xic-xac. Ja està. Així de fàcil. Toquem mare. Llavors, em vaig alçar i vaig cercar de nou el recer dels meus pares que, de la galeria estant, em somreien, curulls de satisfacció i vessant per tot una alegria ostentosa, plena…
…Aquests darrers dies han estat molt durs. Vam haver de portar Laia a l’hospital, ferida i dolguda per un mal greu del qual es queixava molt menys del que hauria estat normal –tan boneta com és. Fins que uns hòmens bons, enfundats en sengles bates verdes, l’han rescatada i ens l’han tornada definitivament a casa. Xic-xac. Ja està. Així de fàcil. Toquem mare. I ara hem estat nosaltres, els seus pares, els que hem somrigut, satisfets i infinitament agraïts, feliços. I, a la fi, ens hem alçat plegats, amb La Fe ben arrelada a l’escorça de l’ànima, guardada a l’arxiu insubornable del cor i de la memòria bona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!