El darrer número de la revista de pensament L’Espill (fundada per Joan Fuster) és més oportú que mai. En els temps turbulents de crisi econòmica –i moral– que patim aquesta mena d’iniciatives intel·lectuals es fan del tot necessàries. I ho són perquè necessitem pensar, aturar-nos una mica al mig del camí i sospesar què és el que realment ens passa -o per què ens fan passar des de les altes esferes. Traure’n l’entrellat, de tot plegat, vaja. Un tot plegat ben envitricollat, enrevessat, tèrbol, sorollós, escandalós, vergonyós. L’editorial del número 42 de L’Espill analitza molt encertadament la situació i adverteix que la corda es troba en tal punt de tibantor que podria trencar-se en qualsevol moment, i no precisament d’una manera pacífica o ordenada. La redacció de la revista ho té clar: “Assistim a un fracàs absolut i radical d’una política econòmica i d’una manera de governar”. I, una mica més avant, torna a insistir sobre el tema: “La política econòmica és un fracàs (espanyol o europeu, tant se val) perquè no reactiva, ans al contrari, una economia en declivi, privada del suport d’una demanda interior en retracció, i mancada del ressort bàsic del crèdit”. Una política econòmica fracassada que s’orquestra amb la banda sonora de la corrupció, el descrèdit de la política dels grans partits i l’immobilisme d’alguns estaments intocables: monarquia, exèrcit, església, banca i grans capitals. N’hi haurà que titllarà l’editorial –i a mi, amb més sanya encara– de tremendista; però si ens mirem les xifres de l’atur –que no ha parat de créixer des de fa mesos!!– potser el diagnòstic no és tan eixelebrat.
Tenim, doncs, l’editorial de L’Espill, impecable; però la revista ofereix tot d’articles també d’extrema actualitat i molt suggeridors. Especialment destacables són, en aquesta línia en què convergeixen pensament i economia, els d’Antoni Defez (“Filosofia i crisi”) i Tomàs Escuder (“Grècia: les conseqüències socials”). La qüestió catalana és present amb la publicació d’un document de E. J. Dillon de finals del segle XIX intitulat “El problema de Catalunya”. El document, al meu parer un punt abrandat i exagerat en alguns aspectes, és interessant pel fet que recull algunes dades del problema que, tot i que es refereixen a l’any 1898, ara continuen tan vigents com llavors. D’altres articles que no podem passar per alt són els de Manuel Alcaraz (“De Nosaltres, els valencians a la política valenciana actual”), de Cuauthémoc García-García sobre Eugeni Xammar, de Salvador Company sobre Azorín, de Vicent Flor sobre el futbol i la identitat valenciana… Sense oblidar tot un dossier sobre nous pensadors, que bona falta ens fan.
Un número, doncs, que cal llegir, i pensar.
