Entre línies (notes de Juli Capilla)

Joan Margarit

Es perd el senyal

Proa, Barcelona, 2012

95 pàgs.

“Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l’alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada. Aquesta essència és l’objecte dels poemes d’aquest llibre”. Amb aquestes paraules, que extraiem directament de l’epíleg de l’autor, es pot expressar l’esperit o l’essència que anima el darrer poemari de Joan Margarit, Es perd el senyal. Així doncs, l’essència concebuda com a veritat. Una veritat, però, ja ho veurem, del tot interessada; basada en una tria selecta dels records o, millor encara, producte de la sublimació que en fem a partir d’una memòria personal que ens traeix –inconscientment, però també de manera conscient– en favor nostre. Es tracta, probablement, d’un instint o d’un mecanisme psicològic que permet el poeta de sobreviure a una existència que, ben sovint, ens sobrepassa, perquè es configura a partir d’èxits i de fracassos vitals, que és l’engranatge amb què, fonamentalment, hem de mantenir l’equilibri i servar-nos dempeus enmig dels altres. Enmig o entre els altres, sí, acompanyats potser, però sabedors de la nostra irremeiable i, de vegades, volguda soledat. Una soledat o un estat mental que ens permet d’estar amb nosaltres mateixos, de captar-ne l’essència i viure-la en plenitud, d’una manera autèntica i profunda.

Es perd el senyal és un títol prou explícit que ens remet a una etapa madura de la vida –la del poeta–, en què la felicitat és ja una entelèquia, una aspiració absurda. O una oportunitat en què s’imposa el pragmatisme de l’anar tirant, sense magnificències. Al capdavall, es tracta de conformar-se amb aquella alegria domèstica de què parla el mateix Joan Margarit: “Sents el convenciment que estàs vivint / uns anys sense esperances que ja són / els més feliços de la teva vida”. Una felicitat adotzenada en què fins i tot el dolor hi té cabuda: “La vida va afermant-se en el dolor / com les cases damunt dels fonaments”. Les metàfores i les imatges emprades directament de l’altre ofici del poeta, arquitecte, salpebren amb encert el recull. Com ara quan evoca el perdó a Una estructura. Són figures retòriques al servei de la voluntat d’expressar-se en el poema. Entre altres raons, perquè hi reconeix unes propietats terapèutiques i curatives: “la salvació és explicar-se. Conèixer el dolor de les paraules”. Expressió del dolor a través de les metàfores i de les al·legories. El recull té, en aquest sentit, alguns poemes impecables, veritables peces redones que paga la pena glosar íntegrament, sense extraure’n cap fragment, cap vers concret. És el cas, per exemple, del poema L’estrany, on el record de l’ocell dins la caldera de la calefacció aleteja encara en la consciència del poeta, com la culpa; d’Edificis, una al·legoria sobre la voluntat de preservar la vida, a pesar de les mesquineses diàries; o de 5 de gener del 43, Un poble,  Brindis, Altamira, Vers el crespuscle, Visites d’obra…     

Es perd el senyal és expressió, també, ja ho hem dit, de soledat: “No recordava haver desitjat mai / amb tanta urgència la soledat”. Perquè el poeta ho estranya quasi tot, o s’hi ensopeix, i per això anhela la seua soledat. I aquesta voluntat d’estar sol, fins i tot quan es troba entre els altres, és l’avantsala d’una mort que, com els animalons, pressent i sent propera: “Costa molt de trobar una guineu morta / un senglar mort. Abans s’amaguen”. Una soledat en què escriure, poesia en aquest cas, esdevé, ara més que mai, autèntica teràpia, fusta salvadora, transcendint fins i tot allò que convencionalment concebem com a literatura: “No estic cansat de viure: estic cansat / de les veus que al voltant ressonen buides. / Però sé on continua l’alegria: / si no m’he perdut mai cap paradís, / no em perdré ara el més auster, / aquest on al poema ja no hi queda / gairebé rastre de literatura. / Reconec aquest lloc, l’he buscat sempre. / L’últim refugi, el de la soledat”.                   

Un altre dels motius que sovintegen al recull és aquell que fa referència a la por i a la tristesa heretades directament de la infantesa. Un període vital marcat per una època coercitiva en què la mediocritat i la misèria eren pertot: “vinc d’un temps marcat, sobretot, per la por del final de la guerra civil, pel silenci de les execucions i la presó amb les quals els vencedors van exercir la seva venjança”. Més enllà d’aquestes paraules eloqüents incloses a l’epíleg, el poeta retrata la postguerra en més d’un poema. Com ara quan parla de la mare, a Un poble: “Humiliada i espantada. / Al migdia s’havia de tancar / a dintre de l’escola per fugir / del setge d’aquell vil / alcalde falangista de Rubí”. Una època condicionada també per la mort familiar: “L’espelma, les espurnes de l’estufa / i la meva germana en el bressol / on moriria abans de l’alba”. Una mort que, temps a venir, es faria més palpable i dolorosa amb Joana. La mort de seua filla torna a ser-hi present, doncs, al recull, com ho ha estat sempre des de Joana, i també en altres poemaris seus, com ara a Casa de Misericòrdia i a No era lluny ni difícil. Una presència constant, elemental, sobre la qual s’interroga el poeta: “No s’acabarà mai el desolat / demà impossible de la meva filla?”. I ell mateix es respon, més avant, en un altre poema: “Serà quan, en un dia de molt vent, / deixi anar el fil del teu estel, Joana”.    

Al final del trajecte, hi resten uns pocs records impertorbables; idèntics, si no fos perquè el marc en què tenen lloc és diferent. Així, hi ha els estols de pardals, l’olor dels sacs quan d’infant anava a la verema, el cel, les fonts, la fosca de l’àngel, el Concert per a piano de Robert Schumann… Uns quants records, no gaires tampoc, que li han fet costat sempre, “no han deixat mai de fer-me companyia”. Records amb els quals el poeta confecciona una imatge interessadament distorsionada de la seua vida, per pur instint de supervivència: “Si d’aquells anys el meu destí en va fer / un temps trist i difícil, / com pot ser que el recordi tan feliç? / La veritat s’amaga amb freqüència / en algun sentiment més que no pas / en el que la raó pot deduir”. Records viscuts en una soledat cercada, gairebé mística, d’asceta d’ànima serena i impertorbable que, de vegades, però, esclata en un silenci sord, el d’un vell mig foll cantant Bach a l’autopista: “Gairebé no hi ha trànsit. Canto a crits / aquesta música impossible de cantar. / Un vell que condueix enmig de la nevada / perseguint en la nit el seu amor”. I un desig últim, lapidari, que esgarrifa, de tan pur i sincer: “espero ser estimat després de mort. / Com els pobres dels anys de la postguerra, / que esperaven davant l’escorxador / les restes de freixures sangonoses. / Un blau místic damunt de l’horitzó”.

Publicat a Caràcters, núm. 62