Troballa
“Feia molts anys que no se’n recordava
d’aquells conills pacífics i suaus
que un matí va trobar decapitats”.
Joan Margarit
Feia molt de temps que no hi pensava,
però en Margarit me n’ha fet memòria.
La història es repeteix, idèntica
en barbàrie, desraó i absurditat.
Hi vaig anar, cofoi, amb el meu pare,
un hivern gèlid i aspre com el gebre.
El vent agombolava algun presagi.
Ensumàvem de facto un mal auguri:
la casa, a la muntanya, solitària…
En arribar-hi, les gàbies eren buides
i els cossos dels animalons, decapitats,
jeien a terra amb la pell esquinçada,
espellifats a tires lentes i sagnants:
feien un crit d’espant o agònic…
El meu pare soterrà els cadàvers
en un sot, prop de la fossa sèptica.
I ens n’anàrem, capcots, en silenci,
amb una lletania trista del Serrat
que féu trémer el rovell de l’R-4.
No n’hem tornat a parlar mai més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!