Arxiu mensual: agost de 2019

Salt – Palamós (per Cruïlles)

Una tercera ruta que segueixo per anar de Salt a Palamós travessa les Gavarres des de Quart (la primera era bàsicament seguir la via verda i la segona travessant les Gavarres des de Llagostera). Podem dividir els 50 kms aproximats del recorregut en cinc trams:

  • Salt – Quart: 9 o 10 kms per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – Montnegre, 8 km asfaltats de pujada.
  • Montnegre – St Sadurní de l’Heura, uns 14 kms, dels quals 9 kms de baixada (meitat asfaltat i meitat pista) i 5 kms de puja-i-baixa per carretera.
  • St Sadurní de l’Heura – Calonge: uns 16 kms asfaltats, dels quals 9 o 10 de pujada i 5 o 6 de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 kms de carretera.

M’encanta pedalar per les Gavarres. Trobo que el paisatge és sensacional, amb uns boscos fascinants que en dic de «selva seca» perquè no sé com dir-ne si no és  així, com una selva tropical però sense pluja; amb arbres, arbustos, herbes, matolls i flors ocupant tot tot l’espai disponible però sense aigua (gaire).

També m’agraden les Gavarres per la soledat i desolació. Desolació en el sentit d’espai deshabitat, desert, abandonat, tot i que això depèn molt de l’època de l’any perquè a l’estiu és freqüent trobar-t’hi ciclistes que busquen bones carreteres sense gaire trànsit.

De casa a Quart no té cap secret: simplement seguir la via del Carrilet fins a la sortida de Quart com he fet alguna altra vegada. Quan veiem el senyal que indica Castellar i Montnegre, doncs vinga: carretera i amunt!

A diferència de la pedalada a Sta Pellaia, però, quan arribem al trencant de St Mateu de Montnegre continuem per l’esquerra cap a Montnegre. Al principi la carretera és asfaltada però això s’acaba al cap de pocs quilòmetres i llavors cal continuar per una pista que té la mateixa amplada que la carretera. Això vol dir que hi ha plans per asfaltar-la? I hope not! Se’ls va acabar el pressupost? Activistes ecologistes els van aturar els peus? La consciència els va remoure les entranyes? Fos com fos, la ruta continua en baixada per una pista en condicions no gaire bones (molta pedra) fins que al cap de quatre o cinc quilòmetres més ens trobem amb la carretera que porta de Cassà a la Bisbal (GI-446). La seguim cap a l’esquerra fins a St. Sadurní de l’Heura. Algun dia m’aturaré a St Sadurní; te tot l’aspecte d’un d’aquests poblets empordanesos tranquils i acollidors que en Llach canta a «Arran de terra».

Avui segueixo pedalant; només d’entrar al poble agafo el primer carrer cap a la dreta i passo per davant del que semblen dos o tres bars o restaurants d’aspecte reposat fins que al final del carrer un tomb a l’esquerra em fa baixar de cop per una carretera estreta però asfaltada que m’allunya de St Sadurní. La carretera em porta a un punt just a mig camí entre St Sadurní i Cruïlles.

En aquest trencant podem seguir tot recte i abandonar per un moment l’asfalt per anar a parar a una masia que hi ha a uns centenars de metres, on recuperem la carretera cap a la dreta. Poc després veurem l’església de St Joan de Salellas a la nostra esquerra i una edificació enrunada a la dreta; sembla antic, només en queden quatre pedres.

Seguim baixant i planejant fins que trobem la carretera GI-660, que al cap de pocs quilòmetres comença a fer pujada fins al coll de la Ganga (només 212 metres d’alçada però quina suada!) i després baixa amb un pendent considerable durant 5 o 6 kms fins a Calonge.

A Calonge ja gairebé som a port. Podem seguir la carretera principal fins a St Antoni i després Palamós. Si no, a partir de l’Ajuntament agafar qualsevol carrer o camí cap a l’esquerra per passar sota la C-31 i d’aquí cap a Palamós. En qualsevol cas, 15 o 20 minuts i ja ens estem dutxant.

Bordeus

Aquesta setmana hem llogat un cotxe i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània (o al menys de les que m’agraden més; no em faria pas res viure-hi una temporada).

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!

 

Salt – Osor – Susqueda – Pasteral – Salt

Aquesta ruta de 60 o 65 kms es pot explicar per trams:

  • de Salt a Anglès: 14 o 15 kms planers per la via del Carrilet.
  • d’Anglès a Osor: 9 km clavats de pujada suau.
  • d’Osor al Coll de Manfré o Maifré (no tinc clar com s’escriu): uns 5 quilòmetres de pujada forta.
  • del Coll al Pasteral: 15 kms de baixades (fortes al començament i més suaus cap al final).
  • del Pasteral a Salt: 18 o 19 kms de via verda, planers o amb una mica de baixada.

De Salt a Anglès no te cap secret: simplement seguir la via verda del Carrilet, tot i que podem triar entre sortir per les deveses de Salt o anar a agafar el Carrilet al polígon de TorreMirona. Alguna altra vegada he fet aquest mateix tram (i després del Pasteral fins a casa) en bici de carretera sense agafar la via verda.

A partir d’Anglès deixem la via verda i agafem la carretera d’Osor. Una vegada, a 200 metres de l’última casa d’Anglès, vaig veure un cabirol que travessava la carretera. Pobres bèsties, han d’anar en compte: una setmana abans n’havia vist un altre de mort a peu de carretera, a poca distància del pou de glaç de Vilanna, probablement atropellat.

Dies a la Vall de Boí

Aquesta setmana hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de remarcables: al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

Massa feina

Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.

Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.

Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.

A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.

I al vespre encara he desat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.

Amnistia vs Independència

Veig que a l’espai polític veí del meu cada vegada es parla més o sobretot d’amnistia i no pas d’independència, que és l’objectiu de debò. Sembla que post-convergents i republicans vulguin confondre i fixar una idea al cap per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència podrem alliberar els presos.

No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si l’Estat cedís i hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

Per altra banda, un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit. 

Malgrat tots els intents i esforços que fan per mirar de desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant l’Estat. Lamentablement no hi dreceres.

Un apunt més per acabar: tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no.

Així no, gràcies

Tot passejant per Palamós he vist un altre exemple de coses que no s’haurien de fer. No m’agrada deixar en evidència persones que han comès alguna rucada però penso que quan es tracta d’institucions sí que s’ha de ser crític; si es prenguessin seriosament la seva feina no caldria fiscalitzar-les. A més, l’Ajuntament de Palamós en fa una rere l’altra.

Aquest carril bici bidireccional en el Passeig de Mar a tocar del límit municipal amb St Antoni en un carrer pacificat al trànsit no té cap sentit. L’única cosa que l’Ajuntament en treu és que podrà afegir uns quants metres més al seu llistat propagandístic de quilòmetres de carrils bici construïts.

Una cosa que no es veu a la foto i que tampoc no té sentit és que aquest carril bici comença i acaba aquí mateix, sense solució de continuïtat cap enlloc. Un altre dia en parlarem més.

Altres lluites

Un company que sempre està alerta ens envia dos articles (aquest i aquest) en què es descriuen tàctiques i estratègies que la gent de Hong Kong fa servir per lluitar al carrer contra el totalitarisme que els vol esclafar. És purament resistència; vestida de guerrilla de carrer, d’acord, però només intenten resistir.

Potser nosaltres en podem treure alguna lliçó de cara a la guerra que mantenim contra els nostres propis opressors. La primera, en la meva opinió: hem d’estar molt desesperats per fer servir la força, i quan la fem servir sempre tindrem les de perdre.

Unitat, sisplau

A banda de les caramboles internacionals que també calen perquè la nostra nació esdevingui estat, només si la gent que volem la independència la posem en primer lloc a la llista de prioritats i deixem de discutir pels seus efectes col·laterals -desitjats o no- podem aspirar a assolir alguna cosa. Està molt bé que personatges públics ho recordin i ho repeteixin com en Gonzalo Boye ho feia en aquest article d’ahir que, entre altres obvietats, deia que… no es pot construir un país des d’estats d’ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

El problema de la unitat és trobar bona companyia; n’hi ha que diuen que són independentistes però només farien alguna cosa per la independència si fos gratis. Aquests colla ens endarrereixen i cal fugir-ne. Al final, val més tot sols que mal acompanyats.

Quins dilemes, quan es vol la unitat!

Cooperativisme d’habitatge

Llegit a Nació Digital. Cooperativisme d’habitatge: el millor de la compra i el millor del lloguer. La Borda a Sants, Vidàlia al Berguedà i Walden XXI a Sant Feliu de Guíxols, tres exemples d’un model a l’alça: habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús.

Precisament fa uns dies em van arribar notícies del projecte de St Feliu, que està enfocat a gent gran. Sí, ja fa anys que van començar a tractar-me de vostè i ja dec ser part d’això que en diuen “gent gran”.