Arxiu mensual: juny de 2019

Salt – Palamós (II)

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem un petit túnel per sota una carretera. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La seguim cap a l’esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que ara pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

El poder de la butxaca

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim en tant que consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té una relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein aThis Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que representa el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals que per una banda són molt fortes i al mateix temps només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha, però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre els seus enemics es fan cada cop més grans i poderosos.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar el poder que tenim en tant que consumidors, perquè en el cas dels catalans no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res, és que no hi pot fer res perquè no te cap poder! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar aquest govern. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï en conseqüència amb el que deia abans: el poder que tenim perquè som consumidors i tanmateix no fem servir prou. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte i/o promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Si puc fer servir un paral·lelisme, l’Estat espanyol és, per als catalans, un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

El català a Europa

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar. Ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà, però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

Energies renovables a Escòcia

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Horaris i feixistes

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma que es troben en un meridià llunyà, a milers de quilòmetres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats del dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó de pes l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer», recordem). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari que Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal, dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

 

Salt – St Mateu – Sta Pellaia – Cassà – Salt (uns 45 kms)

Cinc trams:

  • Salt-Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
  • St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
  • Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
  • Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent de’ls fes seus. Diumenges al matí estan menys que infrautilitzats perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

 

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant i just abans d’un escorxador industrial, Coopecarn. Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu n’hi do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més plans. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després al cap de poques desenes de metres l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com  que som dalt de les Gavarres, si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Màscares fora. Seguim

Avui que s’han constituït els ajuntaments ha quedat encara més clar que Podemos i totes les formacions que se’n deriven va ser un invent per fer descarrilar l’independentisme, o com a mínim de posar-li pals a les rodes. L’única possibilitat de ruptura a l’Estat passava i passa per la independència de Catalunya, i les elits prou mans i mànigues han fet perquè no tiri endavant mal que sigui donant escons i batllies a la gent que el 15M va omplir places demanant la ruptura. Potser es van arriscar però han guanyant una altra batalla perquè els que van esdevenir líders d’aquella gent avui han acceptat els vots de feixistes per retenir l’alcaldia i evitar que la capital del país tingui batlle independentista. A l’Ada Colau li ha acabat de caure la màscara.

Espero que la gent tingui memòria i aquesta sigui la fi de Podems, Comuns i Confluències diverses perquè les martingales que s’han fet perquè Barcelona no tingui un alcalde indepe deixa clar que després de les properes eleccions catalanes només hi podrà haver un nou govern independentista si l’independentisme repeteix la majoria absoluta; s’ha demostrat que qualsevol combinació serà vàlida. Després, que ningú no se senti enganyat.

Mentrestant, a Salt, nosaltres seguim fent feina de formigueta i treballant humilment però tenaçment per la independència dels Països Catalans i sobretot per donar veu al poble. Avui ja podeu llegir el Discurs_Presa_De_Possessio_Legislatura_2019_2023 a la constitució de l’Ajuntament de Salt. Marta i Cris, Cris i Marta, endavant!

És el moment?

Com piula l’Albano, “Sembla que el Suprem no sap que l’Ajuntament està enmig de molts carrers petits, hi ha molt tràfic i que els dissabtes això està ple de gent passejant… i que molta d’aquesta gent té les gònades plenes. En fi…”.

Ho diu perquè el Suprem permet que en Forn prengui possessió del càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona però tot seguit el fa tornar a Soto del Real. Em sembla una mica frívol insinuar ara que es podrien bloquejar carrers perquè en Forn no pogués ser tornat a la presó.

Sí, ja sé que jo mateix fa uns dies proposava vagues i boicots per la Diada, però enteses en un context de mobilitzacions organitzades i seguint una estratègia. És clar, potser l’Albano també ho diu en aquest sentit, però la veritat és que m’ha semblat més una barreja de collonada i acte desesperat que no pas un moviment tàctic meditat i planificat.

Parar l’economia, això és l’únic que funciona…

Política…

I ara què?

Avui a l’assemblea hem acabat de parlar dels resultats de les municipals, de l’escenari que ara tenim al poble, de quina mena de consistori tindrem i de què hi farem.

En primer lloc, ha quedat clar que a l’assemblea li sap greu l’actitud d’ERC. Després de quatre anys de compartir govern ni tan sols s’han acostat a parlar amb nosaltres tot i la lleialtat que hem mantingut durant els quatre anys en què hem governat junts. Segurament tampoc no ens hauríem entès perquè tenim idees diferents del que volem per a Salt, però ha quedat clar que des del començament han descartat cap mena de pacte amb nosaltres, i això després que en aquests quatre anys ens haguem menjat molts de marrons seus (començant pels càrrecs de confiança) i ells s’hagin penjat medalles que corresponien a la nostra feina (ateneu, centre cívic, consells de barri, 400 habitatges regulats, política de residus i entorn natural…). Si busquen i troben altres socis, ja compararan. De fet, ja hi ha prou gent al consistori que no tindrà gaires escrúpols per asseure’s a una cadira a la primera oportunitat; ara bé, que en diguin «soci» de govern… Potser es pensen que no en necessiten; ja ho veurem. Si no s’entenen amb nosaltres hauran d’entendre’s amb algú altre, al menys a les votacions, i suposo que compten que JxS o PSC acabaran cedint si cada vegada que han de votar contra el govern coincideixen amb Vox; no una o dues vegades: sempre. En això tenim avantatge perquè som els únics que tenim una idea clara de quina mena de poble volem (i els nostres votants ho saben), mentre que els altres van variant a les votacions en funció del benefici que poden treure per al partit respectiu (i els seus votants haurien de saber-ho).

I què me’n dieu del populisme i la demagògia? Encara ric de quan al debat del maig a les Bernardes (campanya municipals 2019) al candidat del PSOE se li va anar l’olla i va criticar que al candidat d’ERC se li veia més el llaç groc de la solapa que l’escut de Salt. Literal.

A banda d’això, està clar que serem a l’oposició i que farem oposició sense demagògia ni atacs personals ni ganes de buscar cadires. En això dels atacs personals la gent del PSC en són especialistes. Com que només entenen la política com una manera d’arribar al poder i tant se’ls en fot la gent que els ha votat, es dediquen als atacs personals; encara recordo el començament del mandat, quan insinuaven coses poc elegants de la Marta.

En fi, que les decisions que prendrem estaran basades en el mateix de sempre: programa i transparència: volem un poble actiu, volem participació, volem preservació de l’entorn natural, volem república catalana; no volem ciutat dormitori, no volem alta mobilitat de població, no volem clientelisme.

Scotland revisited…

… però aquest cop no pas per mi. En Carles i la Rosa són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quan tingui temps buscaré les fotos d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el festival d’Edinburg i tants altres llocs que ens van deixar amb ganes de tornar a Escòcia.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de casa per vacances és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa, en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients. A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Diada 2019

Espero que aquest Onze de Setembre a l’Assemblea no se li acudeixi pas convocar enlloc concentracions massives amb la floreta a la mà. Ara toquen talls de vies i carreteres, boicots i vagues. I les primeres portes que s’haurien de trobar amb silicona al pany són les de JxC i ERC. Per cert, algú sap què s’ha fet de la CUP?

Vol baix

Avui he hagut d’anar a l’aeroport i de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Xicrandes i ceibos

Aquest cap de setmana hem estat a Palamós i la Maria ha estat molt contenta de veure que l’equip de jardineria municipal ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandà), i el ceibo n’és l’arbre nacional.

No vaig fer cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.

Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat. Quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels cotxes, quin canvi que farien les ciutats!

Lliris o cales

Els lliris del pati de casa estan en la seva màxima esplendor. «Qué relindas!», que diu la Maria. La meva àvia n’era una fan i trobo que el fet que li agradin tant a la Maria fa dels lliris un pont entre el meu passat i el meu futur. Per cert, la Maria els troba “lindas” i no pas “lindos” perquè ella no en diu pas lliris sinó cales. A mi em semblen iguals; sóc un ignorant també en botànica, què hi vols fer!

Pg Països Catalans for the people

Aquesta tarda hi havia l’assemblea setmanal d’IPS. No hi he pogut anar però s’hi deu haver debatut sobre el panorama obert després de les eleccions. Ja m’ho explicaran com ha anat. Si hi hagués anat, la meva aportació hauria estat per dir que ara podríem anar madurant una proposta de què ja vam parlar durant la campanya.

Hi vaig fent voltes i cada cop em sembla més clar que remodelar completament el Passeigdels Països Catalans podria ser un gran projecte de poble en el sentit més noble de l’expressió. Vull dir que és una proposta assumible per gairebé tothom i podria servir per fer treballar junts gent que en altres projectes va per separat. És un objectiu trencador i original en el sentit que no he sentit ningú que ho proposés seriosament; però és assumible, realitzable, fàcilment visualitzable. Fàcilment visualitzable, això és important si volem que un gran nombre de gent s’hi apunti.

Un Pg PPCC on els cotxes només ocupessin dos dels quatre carrils actuals deixaria un espai molt gran per a altres usos, des de carrils bus a esplanada per a un possible mercat o fira. Caldria decidir què, i això donaria una altra oportunitat per tirar endavant un procés participatiu perquè els veïns decidissin què s’hi podria fer, és a dir, per sentir-se més part de Salt. Només per això, en un poble amb tants problemes d’arrelament com el nostre, ja valdria la pena el projecte de remodelació del Pg Països Catalans.

També és important que depengui només en una petita part del propi Ajuntament perquè això redueix les probabilitats que els diferents partits s’ataquin entre sí, i també perquè això (siguem maquiavèlics) estalvia responsabilitats en cas que no pugui tirar endavant. L’adversari (per dir-ho així) és a fora del poble. Tot i això, l’Ajuntament sí que podria tancar dos carrils diumenge al matí, per exemple. Per què no depèn sobretot de l’Ajuntament de Salt? Perquè la reducció de trànsit al Passeig Països Catalans depèn de la quantitat de cotxes que entrin a Salt des de Bescanó, Anglès i altres pobles carretera amunt. Que no n’entrin tants depèn en primer lloc de la construcció d’un gran aparcament a Montfullà ben comunicat amb bus (més endavant tramvia?) amb el centre de Girona. També se’n reduiria el nombre de vehicles entrants si hi hagués millor transport públic des de tots els pobles entre Salt i Olot amb Girona. Sigui com sigui, tant l’alternativa de l’aparcament com la del transport públic depenen d’instàncies en què l’Ajuntament hi té poc a decidir.

Per altra banda, l’Ajt de Girona també hauria de sentir-se interessat per l’aparcament dissuasiu perquè estalviaria molt de trànsit a la seva ciutat. Seria una oportunitat per millorar les relacions entre Salt i Girona i apaivagar discusions que altres projectes generen (penso per exemple en el nou emplaçament del Trueta).

En qualsevol cas, veig el projecte com una oportunitat per posar d’acord molta gent de Salt, independentment de les preferències partidistes de cadascú.

Per altra banda, em ve al cap que intermitentment es parla de la variant de Bescanó, un projecte de carretera que de tant en tant treu el nas i que podria canviar la situació. Que jo sàpiga, no hi ha cap opció decidida per tirar endavant aquest esborrany de projecte de variant, però alguna de les alternatives contempla que la carretera travessi el Ter i vagi cap a Girona per Domeny. Això seria molt negatiu per l’espai natural del voltant del riu i caldria oposar-s’hi, però al marge d’això qualsevol carretera que tregui automòbils de l’actual entrada pel pont de l’autopista significaria menys trànsit pel Pg Països Catalans i per tant possibilitaria la remodelació de tot el vial en el sentit proposat.

The Martian

Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada n’han estat encantats.

He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.

Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.

M’agrada compartir gustos amb en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents, heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats.

Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem hi hauran estat assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.

Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.

Palanganada

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font de d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. O perquè unes poques empreses en tenen un quasimonopoli i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la seva gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

Orenetes

Avui m’ha sorprès veure com volaven les orenetes, molt i molt baix.

Ja sabia que les orenetes que volen baix indiquen que s’acosta pluja, però avui he llegit que això es deu a que els mosquits i altres insectes de què s’alimenten les orenetes volen alt quan hi ha anticicló, i en canvi quan hi ha baixes pressions volen baix i les orenetes els empaiten per cruspir-se’ls.

Resulta que quan l’aire està carregat d’humitat les fines ales dels mosquits s’humitegen i això els dificulta el vol, de manera que no volen a tanta alçada. És a dir, que en el temps que les orenetes són entre nosaltres, posem-hi entre St Jordi i la Diada, abans de ploure veurem les orenetes que volen arran de terra per capturar els mosquits que ja han detectat la pluja abans que comenci!

Ei, això em fa pensar que seria bo que les orenetes fessin nius a prop de casa. Cada cop hi ha més de mosquits a l’estiu! Miraré si hi ha alguna manera d’atreure les orenetes perquè facin nius al pati de casa!

Cervesa

La cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu que té per finalitat  l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.

En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció natural i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.

Si a més a més el producte ens ajuda a gaudir amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?

Bicis elèctriques

Les bicis elèctriques són una bona manera de fer entrar al món de la mobilitat sostenible gent que ara no gosa pedalar per anar a la feina, per anar a comprar o pel que sigui en el dia a dia en general. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.

Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres des de casa que es poden fer habitualment.

Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?

A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal; sobretot, aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer?