Cafè en gra

La Irina només tenia disset anys quan va sortir per primer cop del seu país, i va ser per anar a raure a un minúscul poblet del Cabrerés anomenat Cantonigros.

Anar de San Petersburg a Cantonigros, quan la URSS encara era la pàtria del comunisme, i els visats per abocar-se a la finestra del capitalisme eren tan escassos va ser una xamba.

L’ungla del dit índex del destí la va assenyalar a ella, i aquesta ungla corresponia a Boris Alexandròvitx, el director del Cor Jove de la Radio i TV “Rimsky Korsakov” de Sant Petersburg, que ves a saber per compte de quina altre ungla influent, els seus cantaires foren triats per anar al Festival Internacional de Can Toni en una de les seves primeres edicions.

La tercera ungla d’aquesta historia de destins assenyalats va ser la de la seva companya i amiga Lubmila, la xicota del Sacha. Ambdós van aixecar el dit del mig amb la seva ungla solidària cap amunt i decidiren no tornar amb la colla i aprofitar les portes quan son obertes. Es varen quedar a Catalunya, sense papers, això era per allà els vuitanta, quan encara l’acolliment era mes important que la cel·lulosa i els timbres d’immigració.

Ella, la Irina, que ja havia ensumat en aquells pocs dies l’olor de la reïna dels pins de Tavertet i el perfum de mesc d’en Jordi de cal Jofre, que va allotjar el grup a la masia del seus pares, es va afegir a aquest comiat rus a la francesa el seu país, perquè el llenguatge de les mirades i els somriures van esdevenir entre tots dos la seva lingua franca, i el rus i el català bé podien esperar.

Si no va tornar a viatjar a la seva ciutat que a principis dels noranta va recuperar el nom del tsar Pere en detriment de l’Stalingrad en honor del  tovàritx Stalin, es va trobar vivint en un poble que també gaudia d’una dualitat de noms; uns li deien l’Esquirol i altres Sta. Maria de Corcó, també per motius obreristes i revolucionaris. D’això se’n va assabentar mes tard.

El xoc de civilitzacions va ser suau i golafre; esmorzaven i sopaven pa rus amb botifarra catalana, ben amanyagats per la blancor de les estovalles de lli posades sobre un matalàs de somnis desperts que mes que per menjar eren per menjar-se, mentre s’anaven entrellaçant amb la musicalitat de paraules críptiques i sons estranys, retallant les vores incertes del pa i embotint passió al compàs d’alenades d’una llengua tan pròpia com nova per ells, però que de tan universal que és no cal parlar-la.

Un pa rus, de sègol negre, amb un punt d’amargant, el pa que s’hi dona, era impregnat a la pell de la Irina per la impremta del naixement i un impromptu brillant i improvisat d’en Jordi li feia costat a mossos rodons, com unes olives negres en un berenar de pagès.

Es menjaven la Revolució a queixalades tendres, en tendra edat, i es bevien el vodka i la ratafia a parts iguals i llengües diferents, però la boca sovint era com una sola, la de dos salmons que van riu amunt amb les llengües entrellaçades i els cossos ondulants i molls, ves a saber si per la mullena del corrent o la suor d’aquell esforç que no pesa sinó quan s’acaba.

Això era per esmorzar i sopar, o potser pel ressopó, però per l’agost i de vegades fins a principis de tardor, fa massa calor al migdia per fer un dinar fort, encara que la migdiada mai es perdona a pagès ni se l’estalvia qui tingui dos dits de seny. La galvana de l’hora plana d‘havent dinat, s’hagi menjat o no, convida a jeure junts com dues espigues que es freguen suaument  dins una garba al mig del rostoll amb l’airet venturer

Ara no n’hi ha de garbes i la màquina de segar i batre s’encarrega d’arranar els camps amb un tres i no res. Però l’lrina i en Jordi poc sabien de tot això, ni falta que els feia, i no cavil·laven res més que no fos segar i batre tots els moments, i dallar-se els cossos sense guardar-se cap roc a la faixa, saltant d’una passió tan alta com el Salt de Sallent fins agombolar-se a horabaixa resseguint les giragonses i les rescloses dels meandres del Ter, amb una aigua mes quieta i uns llençols mes arrugats.

Amb el temps, l’Irina va aprendre mes català que en Jordi rus, fins al punt que el seu català osonenc confonia al catanyol barceloní i algun cop també les impertinències de la Guardia Civil que a força d’insistir  que els parlés espanyol,  acabava parlant-los en el seu rus nadiu. Venir del fred escalfa la llengua, quan  un altre parlar que has fet tan teu com el teu, el volen sotmetre a visat per raó de existir en origen.

Uns anys mes tard va arribar en Gregori (com el rellotge) que va anar a l’hora, i la Dimitra (la terra), i tots dos varen treure el cap en aquesta en mig d’un parrús de vores retallades i frondoses com els boscos d’avet e la serralada dels Urals, l’arbreda que no deixa veure el bosc, i encara, la Irina (la pau) va esclafir a riure en aquells moments compromesos al recordar com va aprendre a distingir fonèticament un pa rus  d’un parrús en un sopar on després  de picar les últimes molles d’un pa fet a l’estil rus amb una vianda d’embotits de La Plana, varen tornar la llençolada amb sembra inclosa, i en Jordi, asserenada l’embranzida, li confessà que ella li calia  com el pa de cada dia, ten el seu pa rus com el seu parrús. I esclataren al uníson en una riallada homerica

Aleshores el fred del nord i la calor mediterrània de terra endins es fongueren un cop mes al si dels llençols de lli que fresquejen la calor, en aquella estança on la tebior nomès era en l’aire que els envoltava els cossos.