Cafè en gra

Qui ho ha dit que
no pintem res? Sí, ja sé que mes d’un ho voldria.
Em
refereixo els pintors i els pintats, a aquells que els pinten cada dia a la
premsa, a la tele, a la radio, i als que decideixen qui pinta i qui no. (continúa)

Resulta
però que aquí, davant de la pantalla plana, desprès d’estar bregant amb la
realitat de cadascú tot el dia, cada persona que se sent lliure i pensant pot
explicar la seva versió d’allò que considera important (i potser no se’n parla)
a aquells que la vulguin llegir (i replicar-la si fa el cas). Tan senzill com
això. La teranyina que ens embolcalla encara permet aquesta llicència, de
moment.
Vaig
deixar de comprar el diari perquè ja els regalen (i no només els gratuïts), va
ser una bona idea posar la tele a les golfes: fa mandra pujar escales i pel que
fan… a més es veu fatal, doncs la meva te mes de quinze anys; del paiperviu ni parlar-ne, si voleu que
m’ho miri encara gràcies que no us cobri. M’han deixat d’interessar moltes
coses a base de perdre el costum de mirar-les, llegir-les o escoltar-les, i
l’abandó es va fent definitiu, però el
buit s’omple
He
trobat d’altres coses mes interessants, els blocs per exemple, on tothom ha de
fer l’esforç de llegir o d’escriure. Aquesta voluntat de relacionar-se,
d’opinar, d’explicar i reflexionar sobre els esdeveniments, és el primer pas, –
imprescindible – per arribar al segon: canviar la realitat que no ens agrada a
base de que la societat organitzada prengui el protagonisme que li correspon

Així
doncs pintaré. A brotxades o delicadament, i qui ho vegi d’una altre color que
ho digui.