El canal Industrial de Manlleu
El Canal industrial de Manlleu comença al pont
del tren i acaba a la fàbrica de Can Sanglas (avui Museu Industrial) Un recorregut que, fet a peu, arriba a mitja
hora a tot estirar. Quan va ple d’aigua
sembla mansoi i quiet, no es sent ni es fa veure, discorre plàcid vora el
Passeig del Ter. Però ara mateix agafo la brotxa virtual i pinto dues línies
vermelles ben gruixudes a banda i banda (……)
En Jawad i
en Mohammad, diumenge a la tarda es varen tirar a l’aigua, van arriscar
per salvar tres vides de persones atrapades dins un cotxe estimbat al canal.
Els noms dels protagonistes ens podrien portar a escriure una història exemplar
de solidaritat, ben merescuda, però el que possiblement ignoraven en Jawad
i en Mohammad és que el canal és una
trampa mortal. Des de temps immemorial s’acumula al fons i als costats un llot
brut, pastos i pudent que engrillona a qui s’hi enfonsa, sense possibilitat de
trobar recolzament per sortir-ne. He viscut molts anys davant mateix i l’he
vist sovint sec per tal de cercar algú que havia desaparegut (a Manlleu, quan
un vehicle o una persona desapareix, el primer que es fa és buidar el canal).
S’hi ha ofegat persones que treien les mans fora l’aigua, no en va ha estat i
és plataforma de suïcides que volen deixar aquest mon.
De vegades s’ha
parlat de tapar-lo, però els manlleuencs de tota la vida han posat el crit al
cel. I els diners que haurien de servir per a la neteja s’han despès en coses
mes lluïdes, com el propi Museu Industrial, on acaba el canal per desembocar al
riu altre cop, desprès de la resclosa de la turbina.
De sempre he
sentit a parlar que s’hauria de netejar, una obvietat que mai s’ha posat en el
pressupost
Avui proposaré
una de les meves solucions inacceptables per acabar amb el perill que
representa: que hom es comprometi a deixar-lo sec fins que s’hagi netejat.
D’aquesta manera, espero que els manlleuencs de tota la vida decideixin
tapar-lo. No els agradarà ensenyar les vergonyes.