marginàlies

No imputis al temps que calla
no voler veure el que condensen els objectes
que queden sense importar-los que els ignorem,
els estiraments de la vida més que manifesta
de l’herba, mala per segons qui, que aprofita
el dit prim de terra d’una escletxa per ser ella
en plenitud tot i saber que aquest goig serà efímer.
No imputis al poder absorbent de les bombolles
de l’aigua del ruixat no voler atendre
l’alegria del llimac que es disputa amb el centcames
el domini del racó més humit del corral amb parra
borda, planta enfiladissa i ciques gegantina.
No imputis a la força implacable del xubec
la desatenció roïna al plany del llibre
cansat d’esperar les mans que l’amanyaguin,
la ullada que el visqui, la veu que l’alliberi.