marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

30 de maig de 2021
0 comentaris

TOMÀTIGUES BLAVES

Sota l’esguard permanent d’en Moixetmeu i na Llamp, la parella de moixos que comparteixen l’entremaliadura sàvia dels meus preceptors, hem jugat a bolles amb el major. Hi ha jocs que mai no moren encara que malauradament prenen noms externs que els debiliten: el joc de bolles, així de genèric i exacte, ja fa temps que passà a ser “canicas”, quina llàstima. S’ha admirat, el meu preceptor major, que jo encara hagués jugat amb bolles de fang i que el nostre joc preferit –heretat dels pares i aquests dels seus fins no sé quan-  era el “toc i pam” en el que un jugador havia de ferir amb la seva bolla la d’un altre i les dues havien de quedar a una distància no superior a un pam per guanyar-la. No hi juguen ells, i no ha volgut jugar-hi perquè és impetuós de mena i ha considerat que l’aprendria en un altre moment.

I del joc de bolles, el meu preceptor menor  m’ha proposat que jo fos una muntanya, el meu voltant un llac de lava i ell l’escalador que pujava a dalt de tot sa i estalvi. Jo, assegut a l’escaló de l’entrada de ca seva, l’havia d’agafar de les mans i ell, des dels peus, anava escalant fins que era damunt el meu coll anant prou alerta a no caure dins la lava. A la primera ascensió li ha anar prou bé, però a la segona he fet que caigués dins la lava per veure com s’ho prendria, quina reacció tindria. I no s’ha immutat, clar: m’ha advertit que abans de caure hi havia tirat daus de gel per fondre-la.

La caiguda a la lava tanmateix li ha servit per canviar de joc: en ser damunt l’espatlla m’ha estirat el coll del jersei perquè m’allargàs tan llarg com som –no ho som massa- i després d’una estona d’estires i arronses, de rebolcar-nos com dos porquets, hem quedat  tots dos mirant el cel. I de cop ha dit que hi veia una tomàtiga blava, al cel. Esperava que li digués que no podia ser mai, una tomàtiga blava, que no existien. I, en lloc de rebatre’m, esbutzant-se de rialles, m’ha dit que també hi havia un arbre, blau, amb les arrels a l’aire; i un moix del mateix color; i la seva saliva, que també era blava; i ca seva, girada damunt davall; i tota la terra en el cel i blava, ben blava.

Per un instant llarg que s’ha fet extremadament curt hem estat a la glòria, ben blaus. I sota l’esguard permanent d’en Moixetmeu i na Llamp.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.