marginàlies

“Palma, entre la calma i el vent”, de Rosa Planas Ferrer, d’Edicions 4 de Cifra i produït per J.J. de Olañeta, és un gran poema sobre Palma. L’autora ve a confirmar-ho en dir: “La ciutat és un poeta despentinat que crida, des d’en Figuera les hores de la meva vida. Rellotge de pedra i de carn, que esmola la falç de la Mort, sense necessitat d’un permís de residència. Viu a l’escarada, contesta malament, i sap que és un escenari de pel·lícula i un fogueró de cultures extingides”.

Rosa Planes, així, viu Palma des de tots els punts, de baix a dalt i fins i tot de biaix quan el que viu i veu li desplau especialment. Viu el passat de Palma tant com el present i per això la pot somniar: “La ciutat, aquest espai inestable on ens submergim cada dia com en un bany ritual, ens neteja i ens embruta alhora. La ciutat s’escriu amb poques lletres, però implica moltes situacions que vivim i revivim a mesura que desapareixen els llocs que ens han acompanyat durant un temps. La ciutat, aquesta geografia bellugadissa, ens colpeja l’ànima amb els seus moviments tremolosos”.

Un poema, aquest de Rosa Planas sobre Palma, màgic, alquímic, que ensenya tant com crea i estimula, que corprèn i enrabia a parts iguals seguint el relat que puny, que provoca, que interpel·la: “La ciutat ha expulsat els antics residents, els natius i nadius, les persones que hi nasqueren i les que hi han viscut. Les ha expulsat amb l’abús de les normes i de la llei”. Una força expressiva encomanadissa que manifesta un amor incondicional a la ciutat per molt que no tingui, o no hi vegi, destí.

L’autora repassa, reviu i viu paisatges, carrers, carrerons, culs de sac, noms amb empremta o sense, estímuls, ultratges; allò que ha bategat, encara batega o pot alenar ciutadanament en un futur que de moment sols mostra les espines; ensuma els colors i pinta les olors: “Els qui coneixen les ciutats pels seus colors i per les seves ombres saben que Palma té el sol més egipci i el dia més llarg. El taronja de Palma és suc de color, entre sang i foc. Paraula de pintura”.

Es pot dir que no hi ha cap paràgraf de l’obra que no contingui una sentència que estaqui la lectura tractada com si fos un vers: “La Rambla existeix perquè és un camí d’aigua, no importa allò que hi hagi a sobre. L’aigua és la seva sang, el seu conducte secret, la seva intemporal eternitat”.

Un text, en definitiva, que no acaba a la darrera pàgina i que cal llegir amb la mateixa passió que s’ha escrit.