marginàlies

Assegut incòmodament, aprofita que la malalta que vigila s’ha condormida, després de de veure avions que se la volien emportar i pintors de parets que li emmascaraven la cara just per poder riure per les butxaques, per seguir llegint “Laia”, d’Espriu:

“Enmig de papers ratats pels segles, el cavaller va veure com els dies s’esfumaven en un passat igual, esborradís, que mai no va ser present ni sabia crear un futur. Els dies se li apagaven en la fredor d’un passat vague, sense passions, fet del ressò de les veus dels avis, no de la seva. No va treballar, no va conquerir, no es va esforçar, no va tenir ambicions, afanys ni odis. Era d’una pietat plàcida, d’una tímida i recòndita bondat. Lliure de turments i d’angúnies, no s’interessava en el dolors dels altres. Sentia sense intensitat ni agudesa, d’una manera equilibrada i gairebé mecànica. Solament el movien el sol i les barques i la llum de la costa. Vell i opulent, uniforme i vulgar com una taca, en ell s’extingia l’antiga i noble família dels Pastor”.

Però no pot seguir perquè la pacient de la 224 ha començat a cridar socors amb tota la força que li ha deixat intacta la seva bogeria i als crits aborronadors els contesta el pacient de la 216, un vell sol i entotsolat a qui ningú no visita, esquerp i groller amb les mans molts llargues que cerquen les cuixes de les auxiliars i de les infermeres, i de qui passa gens cristianament el capellà, que dona la comunió com si administràs un medicament.

La malalta que vigila no fa cas de la cridòria i de la fressa del personal mèdic que intenta aplacar tanta agressivitat sonora i deixa perdre la mirada per la vall que esguarda l’hospital. La calitja embroma el panorama i difumina tots els colors que genera l’horabaixa. El patiment s’encomana, com els badalls, pensa amb enuig, lamentant, per això, no servir per cuidador de malalts.

No vol pensar què farà ell en mans de la vellura i el dolor, i el desengafetament del regit, i aprofitant l’endormiscament de qui cuida es posa els auriculars del telèfon mòbil per sentir l’adagi per a cordes d’en Barber, com fa quan l’acuita l’agrura del desassossec. I no es torba gens a pensar que si, vell i orat, veiés, com ha vist amb una claror esborronadora qui cuida, un avió passant a vol rassant per davant la cadira auxiliadora d’incontinències, dolors i deliris, voldria tenir el coratge suficient  per córrer-li darrera fins a abastar-lo.