marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 de novembre de 2012
0 comentaris

DEBAT? NO, GRÀCIES

Del “Debat de Política General de la Comunitat” només n’he llegit les ressenyes periodístiques i més per avès –m’agrada llegir diaris, en paper o digitals- que per interès. I això que fris de poder parlar de l’estat real del país i del seu futur emancipat amb rigor. José Ramon Bauzá, però, no ha comptat amb ningú a l’hora de decretar a partir de les seves fílies i fòbies, raó per la qual tot el que pugui dir no té cap importància.

 

A més, ni reconeix la institució que presideix, ni els ciutadans que representa. Menysprea la llengua i la cultura pròpies –no dubta gens a l’hora de segregar els catalanoparlants-, abomina el sector públic i només actua per compte propi i del partit. Sent així, sentir-lo a parlar durant hores de l’estat i les necessitats de l’arxipèlag espanta, esfereeix; i enrabia.

Diuen que anuncià que, després d’un estudi rigorós, no tancarà els hospitals Joan March i General. Bona cosa, certament, però alerta: coneixent com se les gasta l’impresident Bauzá, si no tanca els dos hospitals, qualcuna altra en té de decidida contra la sanitat pública.

També destaquen els diaris que, en referir-se al català i a les mesures que ha pres per lesionar-lo i acabussar-lo, digué que ells –es refereix al seu partit- diuen sí a la llibertat i no a la imposició. La imposició, és clar, és dels catalanistes que tenen un poder omnímode. I la seva llibertat comença en haver trepitjat els drets dels altres. Així, com que adoren la llibertat, impedeixen poder seguir en català, en sistema dual, les pel·lícules en castellà que emet IB3. Per enaltir com correspon la llibertat, decidiren tancar Televisió de Mallorca i Ona Ràdio per emetre en català. Exercint la més extraordinària de les llibertats expulsen del partit Antoni Pastor, batlle de Manacor, per no estar a favor que el català desaparegui de l’administració pública.

Tampoc no digué res de les xacres socials que més ens afebleixen com a poble: els índexs escandalosos de pobresa, d’atur, de fracàs escolar o d’abandonament prematur de l’escolarització secundària, per dir-ne només quatre. Ni que som la darrera “comunitat” en el finançament estatal via pressupostos: poc més de setanta milions d’euros, convé no oblidar mar aquesta humiliació.

Al dèficit fiscal –veritable robatori- no s’hi referí perquè parlar-ne és una imposició dels catalanistes, evidentment.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.