marginàlies

No sé per què, fent feinetes que no requereixen cap mena de concentració, seguesc de fons el debat de la moció de censura que a Madrid ha presentat Pedro Sánchez i que sembla que, contra tot pronòstic, guanyarà perquè li fan costat tots els partits amb representació parlamentària llevat del Partit Popular i Ciutadans. Pocs polítics presenten veritable ventre i bona moca, la veritat, encara que la verba prestidigitadora d’Aitor Esteban Bravo, enreda força i l’eloqüència sentida, sincera i amiga de Joan Tardà es fa escoltar.

No entenc com pot beneficiar els interessos dels nostres presos i exiliats, fer costat a Sánchez; ni de quina manera, en definitiva, pot emproar les ànsies emancipadores del Principat i, de passada, la dels altres Països nostres. Reconec, tanmateix, que som incapaç d’analitzar res de les cuites polítiques, tant d’aquí, d’allí i d’allà. Per tant, puc anar més tort que un ganxo encara que tenc molt clar que és la llibertat, l’expressió, la manipulació, l’esclavatge, el provincianisme, l’argolla i els drets que cada dia em retallen; i quins partits em volen bé i quins altres em volen mal, molt de mal.

De tota manera, com li ha etzibat Joan Tardà, Sánchez posa molt poc entusiasme en la nova singladura que liderarà. I, certament, amb tot el que ha dit el pretès socialista, que és molt i greu, i fet, que no fa caramull però put, confiar en ell, ni que sigui amb el nas tapat, fa angúnia i escarrufa.

I si tires a l’altra costat i veus la fugida covarda de Rajoy, les cames t’agafen el trot i veus més clarament que mai que el millor de tot és fotre el camp. I quan compareix el joseantonianisme de Ribera sí que tanc l’aparell i faig una bona tisana amb pastes, que són mel.