Observar, llegir, escriure

Ací us presente la meua fitxa de lectura i uns fragments escollits d’un llibre que considere imprescindible:

Gènere literari: ASSAIG. Títol: “NOU HOMENATGE A CATALUNYA. La república catalana: crònica d’una revolució”. Autor: VICENT PARTAL (Bétera, 1960), periodista, director de VilaWeb i president de l’European Journalism Centre. Ha treballat en diversos mitjans, sobretot com a reporter internacional, entre els quals El Temps, TVE o La Vanguardia i ha estat guardonat, entre altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme i el Premi Nacional de Periodisme. Ha escrit diversos llibres sobre temes com l’antiga Unió Soviètica, els canvis en el periodisme actual o la política catalana, els dos darrers dels quals han estat A un pam de la independència (2013) i Desclassificat 9N (2015). Gràcies, sobretot, a la seva editorial diària a VilaWeb ha esdevingut una de les veus més respectades, influents i millor informades sobre el procés cap a la independència. Editorial: ARA LLIBRES. Col·lecció: “Pausa”, nº 1. Edició: 1ª, març del 2018. Pàgines: 272. Argument (de la contraportada): Durant l’última dècada, Catalunya ha protagonitzat una epopeia única en la història contemporània d’Europa. Un país que s’ha organitzat de manera pacient, constant, imaginativa i coratjosa per proposar per vies pacífiques la independència d’un estat disposat a usar la repressió i la violència per impedir-ho. Res no ha estat fàcil, però els èxits aconseguits són notables. En termes polítics, amb la proclamació d’una República que només necessita temps per créixer. En termes socials, generant un moviment emocionant que ha canviat ja, per a bé, el país des de la base. El gran relat d’aquest moviment no es pot escriure sense la petita història dels seus protagonistes, i això és el que Vicent Partal, observador audaç, fa en aquest Nou homenatge a Catalunya. Amb informació que no havia vist la llum fins ara i el pòsit de reflexió que dóna l’experiència, explica les claus que han fet possible tot el que ha passat i que anuncien el que pot ocórrer a partir d’ara. El resultat és un llibre ambiciós, cridat a ser un document clau d’aquest període de la nostra història tan apassionant com esperançador. La meua valoració:

Reconec el meu “contacte” diari amb l’autor, director del mitjà de comunicació on s’insereix aquest blog, mitjançant els seus editorials, que llegesc amb atenció perquè els trobe valents, didàctics, il·luminadors, entenimentats, engrescadors, carregats d’ètica i respecte per l’adversari dialèctic, imprescindibles per copsar el dia a dia de la política als països que tenim la llengua i la cultura catalana com a nexe d’unió, si més no. Aquest mitjà, VilaWeb, resulta a hores d’ara insubstituïble per resseguir l’actualitat del nostre país, en el difícil camí cap a la llibertat de decidir el seu futur com a poble, sense imposicions no desitjades, com les que ens fa empassar dia sí altre també l’Estat on malauradament ens ha tocat viure, que en el seu entercament a no dialogar està mostrant a la llum dels observadors propers i llunyans les seues vergonyes totalitàries, dignes d’una dictadura, d’un règim polític sense garanties democràtiques.

En aquesta crònica periodística desgrana els elements que han fet possible l’aparent miracle de l’anomenat “procés” cap a la independència, que està guanyant el torcebraç contra el règim monàrquic i postfranquista del 78, malgrat –o potser gràcies a– l’arbitrària repressió desfermada contra el poble i el seus líders i representants elegits democràticament –fins i tot amb les regles de l’Estat colonial–, signe de la feblesa del seus inacceptables arguments. Com ha demostrat a bastament en l’anàlisi d’altres conflictes internacionals, també aquí, en el de Catalunya-Espanya, en Vicent Partal posa llum perquè comprenguem i no oblidem aquests anys històrics per les fites polítiques aconseguides, mitjançant la mobilització popular des de la base; mitjançant la creació d’un moviment pacífic, democràtic, creatiu, coratjós i festiu, que ha menat al canvi de posició dels polítics que postulen per voler-lo representar i que actualment no acaben de decidir-se a fer el pas endavant.

Expressa l’autor el reconeixement que mereix el poble català per la revolució necessària i pacífica que està portant a terme, i li manifesta l’homenatge més sincer, com el que va expressar l’any 1938, ara fa 80 anys, en George Orwell al seu “Homage to Catalonia”, per la seua actuació valenta durant la guerra defensiva contra el feixisme colpista –del que són hereus els qui encara retenen la major part del poder de l’Estat– i la implantació d’una revolució social anarquista, avortada per un altre totalitarisme, l’estalinista. 

Important aquesta descripció i reflexió envers els fets més rellevants ocorreguts abans, durant i després del llarguíssim octubre republicà del 2017, que ens mantingué i encara ens manté ben neguitosos, i que honora el poble català força més que no pas els polítics que diuen representar-lo, tret d’algunes honorables excepcions. Reflexió que va més enllà, encoratjant-nos a desarmar la trama de poder econòmic que recolza la repressió de l’Estat sobre nosaltres. Obra que considere de lectura imprescindible, més encara si tenim en compte la manca de fonts fiables, honestes i independents, amagades entre la borumballa dels acaparadors mitjans de propaganda del règim del 78.

Heus ací un tastet del que hi podeu trobar, que és força més que això que us mostraré:

[Pàg. 39] L’afegit és que aquest 56 o 52 % de catalans que es van enfrontar a la repressió més gran, en defensa de la democràcia i del dret a la independència, difícilment seran recuperables ja per a cap projecte espanyol. Mai més. El forat és un abisme després del que es va viure aquell dia. Allò que es va veure aquell diumenge, allò que vàrem viure tanta i tanta gent aquell diumenge, marcarà per sempre les nostres vides i la manera com pensem. Fins i tot molt més que no les va marcar el comportament del govern de Catalunya en els dies tan difícils de comprendre que van passar des del referèndum fins a la proclamació de la independència. I els marcarà d’una manera tan radical que gairebé impossibilita la marxa enrere.

[Pàg. 67] Durant aquests anys, molta gent s’havia burlat dels independentistes dient que, al final, acabaria passant que es crearia un estat que seria igual que l’espanyol. Amb tanta corrupció com l’espanyol. Amb tantes arbitrarietats administratives i jurídiques com l’espanyol. Amb tanta manca de respecte pels ciutadans com l’espanyol.

Això, l’octubre republicà, siga com siga, ja ho ha descartat. La República nascuda el 27 d’octubre es va presentar aquell dia des de la capital de la Unió Europea amb escrúpols i moralitat i mirant-se a ella mateixa amb uns valors que l’estat espanyol no pot ni entendre. I encara amb un afegit important i que cal posar en relleu. Els polítics que la van proclamar probablement haurien fet més bon servei a la causa de la independència si haguessin resistit l’agressió espanyola que venia i ens l’haguessen deixada resistir als ciutadans –això, si més no, crec jo. Però ningú no podrà negar-los, i jo menys que ningú, que van complir les seues promeses i que van posar la seua llibertat personal com a barrera per a aturar la violència.

[Pàgs. 120-121] La pregunta inevitable és si pot haver-hi un nacionalisme espanyol plural, democràtic, capaç d’acomodar la diferència nacional. I si n’hi ha, com és que no és visible. En concret: com és que el PSOE no pot arrossegar el nacionalisme espanyol cap a una via democràtica i, en canvi, aquest sí que pot arrossegar-lo cap a l’autoritarisme? […] El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mística de l’imperi i per això no sap conviure amb ningú. […] “Supremacisme” és la paraula clau.

[Pàgs. 132-133] En el cansament català cap a Espanya, doncs, el menysteniment hi ha tingut molt a veure, però l’economia també. L’economia i el descobriment que la transició, al final, va ser sobretot un procés polític pensat per a no alterar el funcionament i les prebendes de les dues-centes famílies que des de fa moltes dècades dominen Madrid i han privatitzat l’estat espanyol a favor seu. […] Perquè més que un projecte polític, l’estat espanyol és, ha estat, un projecte econòmic. I, més concretament encara, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que l’han saquejat, que l’han fet servir sense gens de vergonya ni prudència.

[Pàg. 153] En una dècada trepidant, el Principat havia passat de votar amb els peus a votar també a les urnes i guanyar. Amb el carrer com a inici de tot, com a motor veritable del més gran canvi de la nostra història.

[Pàg. 162] El relat que explica com l’independentisme polític català s’ha organitzat tots aquests anys serveix sobretot per a desmentir aquella teoria segons la qual el sobiranisme és un moviment creat des de les elits autonomistes per tapar la corrupció o per a manipular electoralment. La tasca, difícil i dura, de milers i milers de persones durant moltes dècades ho desmenteix rotundament.

[Pàg. 198] En el moviment independentista clarament s’ha superat el conflicte ètnic, cosa que ha desconcertat la majoria dels espanyols, que continuen aferrant-s’hi. Al Principat, en canvi, tothom és conscient d’això i hi ha molta gent que se sent catalana i va contra la independència i molta que se sent espanyola i en va a favor. D’entrada, aquest canvi de paradigma pot desconcertar un observador imparcial, però –com en tantes altres coses—sembla que és més aviat el reflex de l’esperit innovador del país, sempre inquiet i amatent a agafar-se a la contemporaneïtat.

[Pàgs. 201-202] Els independentistes –precisament els independentistes– posaren al capdavant de la Generalitat un president nascut a Andalusia i que sempre s’havia –i s’ha– mostrat contrari al nacionalisme. És un gest que, tot sol, desarma. I és la millor prova de l’existència d’això que alguns reivindiquen: l’”independentisme no nacionalista”. […] Que el moviment puge de baix a dalt és una conseqüència necessària de la idea que la nació no és una cosa immutable que no es puga alterar. Contra el concepte sagrat de la unitat espanyola, els catalans hem bastit la idea de la voluntat democràtica. I aquest és un enfrontament que, tot i que en algun moment no ens afavorirà i ens pot portar incomprensions, acabarà fent-nos guanyar plenament. Sobretot perquè el món camina en eixa direcció i això sol ser d’una gran ajuda. […] Una conseqüència directa d’aquest nou model d’independència és l’enorme capacitat de gestionar la inclusió i la pluralitat. […] Sostraure-se’n [del discurs de l’estat-nació tradicional] aporta una gran flexibilitat i permet una adaptació molt reeixida a les condicions del present.

[Pàg. 239] És en aquest sentit que s’han d’entendre els gests del govern austríac o la declaració que el dia de Reis del 2018 varen fer conjuntament els primers ministres d’Eslovàquia i Txèquia, Robert Fico i Andrej Babis. Van comparèixer plegats en una conferència de premsa a la capital eslovaca de Bratislava per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la ruptura entre els estats respectius i van explicar que les bones relacions aconseguides entre ells després de sengles independències podien ser una guia per a conduir les relacions entre Espanya i Catalunya. Un horitzó, el de la millora d’aquestes relacions després de la independència, del qual Madrid no vol ni sentir parlar, però que té tota la lògica del món. Mentre Espanya no tracte Catalunya d’igual a igual, hi haurà una inestabilitat total en aquesta part d’Europa.

[Pàgs. 253-254] Però, tal com ha demostrat el cas Puigdemont, la ciutadania europea pot permetre coses diferents de les que permet l’espanyola. […] Hi insistesc: i tot legalment. No es tracta de fer com aquells governs a l’exili que depenien de l’entesa i la generositat del govern amfitrió. Es tracta de fer servir els nostres drets com a ciutadans europeus, estirant al màxim la contradicció que significa posseir totes dues ciutadanies i que totes dues ens permeten de fer coses diferents.

Moltes gràcies, Vicent, i bona lectura a tothom!