Observar, llegir, escriure

Vista la xarxa d’interessos que es posa en joc al país on vius i la teranyina de lleis repressives que protegeixen els que hi retenen el poder, ofegant la veu dels dissidents i forçant els periodistes a sou a ser massa prudents en les seues cròniques –tret de lloables excepcions–, resulta de gran interès guaitar com ens veuen des de fora; no debades des de la dictadura franquista sabem que, per conèixer millor el que passa a casa nostra, cal atendre els mitjans d’informació forans més fiables i independents; a més, per experiència pròpia, si volem encertar-la en una situació vital, siga la resolució d’un problema o la definició d’un projecte, cal conèixer, en el primer cas, les causes arrel o, en el segon, els diferents enfocaments possibles, aplegant altres punts de vista emesos amb llibertat, rigor, honestedat i compromís.

Si sou dels que encara penseu que hom pot reformar aquesta espanya, aquesta presó en què ens ha tocat viure, ací us en deixe una visió des de fora; concretament de la periodista cubana, Aliana Nieves, corresponsal i presentadora del canal de televisió per internet “Actualidad RT”, en un video emès el proppassat 13/11/2019 en el compte de Facebook d’aquest mateix canal de notícies, amb el títol “¿Por qué sigue vivo el franquismo?”, que s’ha fet viral en les darreres setmanes:

<< Un fantasma recorre Espanya i no és precisament el del comunisme. La IIª Guerra Mundial acabà fa quasi 75 anys i el franquisme fa més de 40, però en aquest país es reediten estampes del passat, com si la història no hagués deixat lliçons. L’exhumació del dictador espanyol Francisco Franco va deixar per al record tot tipus de manifestacions en apologia no solament de la Falange, sinó de l’eix nazi-feixista en general, davant la mirada impúdica de la majoria de mitjans de comunicació i autoritats.

Molta gent es va preguntar com es possible que es permetés lloar en públic a un dictador, el règim del qual, de caràcter feixista, es va establir gràcies a l’ajut de Hitler i Mussolini, segons va denunciar l’ONU al seu moment. La resposta és al codi penal espanyol, on no són castigades les exhibicions de simbologia feixista, sinó les accions d’incitació a l’odi en si. Sembla un joc de paraules, però és precisament la forma en què va ser dissenyada aquesta qüestió en 2013, per un ministre de justícia –Alberto Ruiz-Gallardón— el sogre del qual –José Utrera Molina– va pertànyer al cercle proper de Franco i en el funeral del qual va exhibir les més fervents conviccions falangistes. El perill arriba quan de la simbologia es passa al discurs, i del discurs a les accions. És per això que en altres nacions europees com Alemanya, Suècia, Itàlia o Àustria és prohibida expressament la salutació nazi i tot tipus d’expressions relacionades. I és per això que el Parlament Europeu va aprovar en 2018 una resolució que sol·licitava la il·legalització d’entitats que exaltassen aquest tipus de dictadures. Però a Espanya no semblen estar-ne assabentats.

El país ibèric té la seua “Fundación Francisco Franco”, que fins i tot ha estat finançada amb diners públics. Aturem-nos per un moment a pensar el que suposaria que Alemanya permetés institucions en honor a Hitler o Itàlia a Mussolini. Encara més difícil seria imaginar que en Argentina Jorge Rafael Videla, conegut com el Hitler de la Pampa, hagés comptat amb un mausoleu públic construït a base de feina esclava de presos polítics, perquè els seus fidels s’aplegaren a retre-li tribut després de mort. O que la justícia xilena s’hagués oblidat completament de les trames de corrupció i apropiació indeguda per part de la família Pinochet. Però, per què a Amèrica Llatina es va poder jutjar a dictadors i es van admetre a tràmit les denúncies de les víctimes i a Espanya no és així?

Per a entendre-ho cal remuntar-se a aquesta anomenada “transició a la democràcia” en la qual el Cap d’Estat que va succeir el dictador fou nomenat a dit pel propi dictador. Els seus ministres passaren a ocupar càrrecs polítics o a dirigir empreses en la democràcia i ni tan sols els mitjans de propaganda varen molestar-se a canviar de discurs. Tot plegat va restar legitimat amb una llei d’Amnistia en 1977 que va impossibilitar de jutjar els delictes comesos durant aquest període. Tan poc ha fet la justícia espanyola per les víctimes del franquisme, que ha estat el sistema judicial argentí el que té oberta l’única causa en el món per aquest motiu. Investiga delictes com tortures, violacions, robatoris de nadons i una llarga llista d’atacs als drets humans. La jutgessa del cas es basa en el principi de justícia universal, però s’estavella una i altra vegada contra els entrebancs de l’Estat espanyol. La vella metròpoli rebent lliçons de la justícia d’una antiga colònia? En els darrers onze anys, els tribunals argentins han imputat a quasi tres mil persones per delictes de lesa humanitat, en la seua major part exmembres de les forces de seguretat que participaren en la repressió il·legal de l’última dictadura. D’aquests, més de 800 foren condemnats i altres 700 estan sent processats.

Amb un escenari com aquest, no és estrany que partits d’ultradreta campen al seu aire en el sistema polític espanyol amb la confiança de qui se sap totalment impune. El feixisme passejant-se pels carrers i els mitjans reproduint-ho sense cap mena de filtres, com si això no semblàs un ‘déjà vu’. Després ja serà massa tard per a preguntar-nos què hi va eixir malament. >>

https://www.facebook.com/esRTmedia/videos/536043090564104/

El feixisme sempre ha estat un espantall emprat sotamà pels capitalistes, per la dreta benpensant, ben vestida i perfumada, quan perillen els seus privilegis, en situació de crisi o per pura cobdícia. Un recurs extrem i violent per terroritzar els grups contestataris i el personal dissident fins que tot i tots resten sota control, i és llavors quan ho condemnen hipòcritament en nom d’una democràcia en què no creuen, per guanyar-se l’aprovació general –“maedéu”, que em quede com estic!–, i tornar enrere, a la situació inicial de repressió oficial exercida per l’Estat al seu servei, amb partits polítics obedients i eleccions formals perquè no mane el poble.

A l’Estat espanyol, les poques famílies que representen el gran capital provenen del franquisme i no volen ni sentir parlar de criminalitzar aquell règim genocida que els ha afavorits. Actualment l’assumpte es complica una mica més perquè hi ha nous actors econòmics que operen a nivell global –corporacions multinacionals– a qui interessa emprar aquesta estratègia violenta per apropiar-se de matèries primeres o serveis que necessiten per als seus negocis mundials (cas del petroli a Iraq o Líbia, del liti a Bolívia, privatitzacions diverses, etc.) i estan finançant grups d’extrema dreta com en el cas de Vox. La roda del temps sembla acostar-nos una vegada més a una època revoltada i inclement. I en això, el mitjans de desinformació majoritaris, que estan blanquejant el feixisme, en són protagonistes. Fa riure sentir el president en funcions dient que espanya és una democràcia avançada. Quina barra! Horror i vergonya n’haurien de sentir els que se senten espanyols. L’immobilisme malaltís del règim actual, la sordesa i sordidesa dels seus plantejaments polítics, aquesta situació inacceptable a ca espanya ens aboca a triar entre independència –sense caure en un altre Estat espanyol a la catalana– o barbàrie. Davant el blanqueig dels mitjans, recuperem la memòria històrica i desmuntem el franquisme!

[Precisament, aquest 20 de novembre –aniversari de la mort del dictador i genocida– s’engegava a Barcelona un cicle temàtic d’allò més avinent: “Desmuntant el franquisme”.]