Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

25 d'octubre de 2021
0 comentaris

“Junil a les terres dels bàrbars”. Un viatge iniciàtic creuant els límits de l’imperi. De l’esclavitud a l’esperança.

Confesse que la decisió de llegir la darrera novel·la d’en Joan-Lluís Lluís, Junil a les terres dels bàrbars” (Club Editor, setembre 2021), me la va encomanar la lectura d’una entrevista que li van fer ací a VilaWeb el 30 d’agost d’enguany. La combinació de mots com “bàrbars” i “anarquisme”, més el coneixement d’un autor que volia llegir de fa temps van fer un efecte irresistible.

Hi feia poques setmanes que havia llegit amb delit la versió catalana d’“El suport mutu” de Piotr Kropotkin, editada aquest 2021 per Virus, on entre més dades, que ens descobria aquest científic i activista anarquista, hi resplendia la comunitat vilatana “bàrbara”, la unió de diverses famílies que consideraven que tenien uns avantpassats i un territori comuns, alguns dels costums i institucions de la qual encara conservem avui dia, com la possessió i la defensa comuna d’un territori, la jurisdicció de l’assemblea de la vila o la federació de viles d’un mateix llinatge; on dominava la propietat comuna i la propietat privada ‘per sempre’ era incompatible amb el seus principis de suport mutu; on donaven valor a la vida humana, la llibertat, la justícia i la solidaritat, contràriament a la imatge escampada pels historiadors al servei de l’imperi romà (“bàrbar” tenia i té un significat clarament despectiu: estranger, inculte, bestial, atrevit…), més racista, depredador i cruel que no ens han fet creure; la cultura i institucions del qual han estat a la base del Estats despòtics posteriors que hem patit els pobles sota el seu jou i encara patim, com a catalans que ens oposem a l’imperialisme espanyol o com a assalariats que ens oposem a l’imperialisme capitalista. (“La llei costumària, que encara avui regula la vida de dos terços o més de la humanitat, va sorgir sota aquesta organització, així com un sistema de costums que procurava evitar l’opressió de les masses per part d’unes minories que esdevenien més poderoses a mesura que augmentaven les facilitats per a l’acumulació privada de riquesa. La tendència de les masses al suport mutu va prendre aquestes noves formes. I el progrés –econòmic, intel·lectual i moral— que la humanitat va assolir sota aquesta nova forma d’organització popular va ser tan gran que els estats, quan van sorgir més endavant, simplement van apropiar-se, en pro de les minories, de totes les funcions judicials, econòmiques i administratives que en la comunitat vilatana ja existien en pro de tothom.” –op. cit., p. 170-171). Com hi escrivia Kropotkin, “El bàrbar imaginari –l’home que lluita i mata per caprici— no existeix com tampoc el salvatge assedegat de sang.” (op. cit., p. 153).

Junil a les terres dels bàrbars” narra la composició per adhesió d’un seguici de romans i bàrbars –assilvestrats per la supervivència en la frontera amb l’imperi romà–, i esclaus autoalliberats, que fugen i caminen durant mesos seguits, durant totes les estacions d’un any, amb alegries i turments, en harmonia i sense cabdills, a la cerca d’un poble bàrbar on hom diu que no hi ha esclaus, els “alans”. A la colla que es va formant de llogaret en llogaret no hi ha dirigents ni esclaus ni jerarquies; l’autoritat que de tant en tant s’atorga a algun dels personatges és transitòria i respon a les seues competències en la qüestió a resoldre. Diu l’autor a l’entrevista que, sense adonar-se’n, havia escrit una utopia llibertària, que l’ha deixat ben satisfet. I a aquest lector, també.

Abans, però, coneixerem la història del personatge que ha posat nom al títol i és l’aglutinador de la corrua de viatgers, una dona jove i verge que s’oposa a la societat patriarcal romana, que, com amb totes les dones, la considerava una mercaderia dels homes, pares o marits, i fa una malifeta per a fugir d’aquest esclavatge, per a tenir dret a decidir quan i amb qui ajuntar-se, enamorada com està d’un poeta que canta l’amor, Ovidi (ai, l’enamorament! Una perillosa forma d’esclavitud voluntària). Aquest autor de l’Ars Amatoria i Les Metamorfosis, junt amb les referències als déus romans, són alguns dels escassos elements reals que surten a la trama, que la situen als primers anys de la nostra era, ara fa dos mil anys i escaig, i transcorre en territoris de la frontera nord-est de l’imperi. Aquest viatge esforçat cap a la llibertat té els matisos que marquen les necessitats o preferències de cadascun dels personatges; sobretot coneixerem les de la Junil, que aconsegueix desviar el camí de la colla per a trobar l’Ovidi, en exili forçat per l’emperador August, les incògnites del qual van estar aprofitades, com en aquest cas, per a compondre diverses novel·les en el passat (en Joan-Lluís confessa a l’entrevista que aquesta fou l’excusa per a engegar la seua).

Una obra de ficció amb elements del gènere fantàstic, com la invenció de noms, llocs déus o obres literàries. Una obra que transcorre en terres de frontera en clara referència a la vida de l’autor, entre Catalunya nord i sud, entre l’Estat francès i l’espanyol. Una obra amb un pes important de la llengua i la literatura, amb llibreters, bibliotecaris, obres literàries referents del viatge, creació d’una nova parla “bàrbaroromana”, classes d’escriptura per a la colla que fuig de la llei injusta i l’esclavatge, cercant la llibertat.

Una obra que demostra el gran coneixement de la tècnica narrativa de l’autor, en tercera persona ben conjuminada amb una presència esporàdica de la primera, en unes iròniques incursions del narrador omniscient, per a compartir-nos algunes decisions sobre els personatges. Hi combina l’ús del diàleg separat amb guionets amb l’integrat en el text sense perdre claredat ni harmonia. La invenció d’un bon nombre d’elements de la trama no li’n fa ressentir la versemblança.

Una obra d’aventures ambientada en època romana, ben escrita, que ens distreu i ens enriqueix amb els seus ensenyaments morals, que, per a ser més “rodona” al gust de qui fa aquesta ressenya, hauria de portar menys violència cap als animals, derivada de les creences irracionals dels homínids que la practicaven i, per això mateix, hauria de mostrar més ateisme per part dels personatges més llegits, i potser un final més èpic/ poètic o, encara millor, amb la trobada de la “terra promesa”, més real que no ens pensem, si ens atenem a les conclusions de l’autor d’“El suport mutu” citades abans. Una novel·la de les que diem amb final obert, que t’enganxa des de l’inici fins a la fi i et deixa amb ganes de més. Un viatge agitat cap a la terra promesa, ple de descobriments, de coneixences; una al·legoria de la lluita per la vida que paga la pena viure, tantes vegades recreada a la literatura i la cançó, i sempre tan necessària.

I per a epíleg, ací us deixe una tria de frases de la novel·la:

-“Els alans són el poble més estrany de l’univers. Són un poble sense esclaus.” (p. 89).

-“Què et penses que et farem…? Si t’ha dit que no volem esclaus!” (p. 129).

-“Vols que ens fem soldats? […] Sí, soldats, però sense oficials i si pot ser sense batalla… O més ben dit, la batalla és sobreviure… i arribar on volem arribar.” (p. 140).

-“Són ben estranys, aquests viatgers sense cabdill ni esclaus.” (p. 157-158).

-“Per això Arbre li explica com la guerra que va perdre el seu poble era culpa del seu poble. Un capitost volia més terres… i ens va dir que el déu dels trons li parlava cada nit, i que ens donaria força per vèncer els pobles veïns i esclavitzar-los.” (p. 161).

-“Els esclaus, a més de tenir els amos ordinaris, també han de obeir un esclau mig amo.” (p. 167).

-“Són catorze, i sent catorze ja ningú no s’estranya que aviat siguin disset. Catorze que caminen […] i cada vegada amb una certesa més gran per als que caminen des de Nyala […] que el viatge no s’aturarà mai, que al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia.” (p. 196).

-“Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen a tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua.” (p. 208).

-“Jo sé com va anar, jo que no hi era, al començament… Mireu, la decisió de marxar la va prendre en Tresdits, la idea d’anar al país dels alans la va tenir en Lafàs, i van caminar molts dies sota la protecció d’en Dirmini… Però cap dels tres no hauria marxat sense la Junil. Sense la Junil, que va refusar de ser el que els altres volien que fos… És ella, el començament. Sense ella jo m’hauria mort… i tots vosaltres encara seríeu esclaus o també us hauríeu mort…” (p. 224).

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.