Observar, llegir, escriure

El poder del llenguatge. Fa exactament dos anys, en un apunt sota aquest títol jo mateix enraonava que calia parar atenció a qui i com (sense oblidar on i quan) es transmet el llenguatge.

Aquesta admirable propietat emergent del nostre cervell, que ens fa humans, perquè permet la comunicació i la transmissió de coneixements i experiències entre Homo sapiens d’ara i ací, i d’abans d’ara, allò que anomenem cultura, la qual ens ha permès créixer exponencialment com a espècie; tanmateix i com totes les creacions humanes, també té la seua cara fosca, segons l’ús que se’n fa. Pot ser una eina en mans tant de qui vol la llibertat del poble com de qui vol sotmetre’l.  El poder sap el seu valor i la seua força, per això, des que el món és món, l’usa per dominar-nos i controlar-nos amb tots els mitjans al seu abast, que són la majoria. Ens volen posar la por al cos i que donem per bo aquell o allò que ens explota o per dolent qui realment ens vol alliberar. Cal restar alerta, doncs, al llenguatge del poder, per tal de, amb l’esperit crític ben esmolat i greixat, desactivar-lo i, si cal, recarregar-lo de sentit.

Al seu darrer llibre, “Islamofobia” (Icaria, 2015) –el qual faig esment en un apunt anterior–, el filòsof i assagista Santiago Alba Rico, al primer capítol: “Els llocs comuns”, ens diu que:

No tot el nostre coneixement procedeix de la nostra experiència, perquè ho fa d’experiències anteriors i alienes, és a dir, d’aquelles experiències comunes i estables que anomenem paraules. Es tracta sempre de paraules que no hem creat nosaltres i que ens arriben ja treballades –carregades, si es vol, de sentit– per la història, les relacions socials i econòmiques i les pràctiques polítiques. […] Parlar en general és fer servir tòpics i clixés: totes les paraules són tòpics (del grec “topos”, lloc) o, si es vol, “llocs comuns”. […] Si el llenguatge es pot manipular és precisament perquè transporta sentit, independentment de la nostra voluntat, perquè va sempre carregat de sentit molt abans que nosaltres l’usem; perquè ens limitem a habitar-lo i a emprar-lo; perquè som nosaltres els qui hi som a dins i no a l’inrevés. Per això, com grumolls que són de densitat social, les paraules ens arriben carregades i activades per la història, de la qual formem part, però també són descarregades i desactivades per ella: la seva autonomia consisteix a que segueixen dictant sentit més enllà de la vida del seu objecte o fins que el nou objecte que les parasita, a còpia de masegar-les, les contamina i les desgasta tant que les torna inutilitzables. Ara bé, abans d’això una paraula no pot ser lliurement substituïda; ha de ser disputada, examinada, analitzada, deconstruïda, denunciada. Estem condemnats –és la doble cara del tòpic– a seguir utilitzant certes paraules i a  transformar-les des de dintre precisament perquè constitueixen “llocs comuns”, fora dels quals no hi ha cap possibilitat de comunicació i d’enteniment. L’autonomia del terme “democràcia”, per exemple, segueix donant renom i legitimant pràctiques contràries al seu significat […] i així serà fins que el recarreguem de sentit o fins que la mateixa pràctica a repèl l’hagi trepitjat tant que […] esdevingui inservible…

Més endavant, al tercer capítol: “La connexió essencial: el colonialisme”, rebla:

Hom oblida […] que els discursos són capaços de fer molt de mal, però són absolutament incapaços de posar-hi remei. Per al mal, les paraules són armes; però per al bé, només són màgia. És absurd pretendre corregir amb màgia el que destruïm amb armes (o amb tractats de “lliure comerç” i plans d’”ajustament estructural”).

En aquesta darrera campanya electoral, que sortosament hem deixat enrere, haurem trobat un munt d’exemples de l’ús fraudulent del llenguatge per engalipar als electors més tòtils –aquells qui es creuen allò que surt a la televisió; allò que diuen uns “ninots” xerraires conforme al guió de torn–, on els candidats a representar-nos repeteixen com a lloros i amb un somriure impostat les promeses que no compliran o no pas tal com ens donen a entendre…

El poder i els seus botxins porten anys, segles!, devaluant i violant les paraules que inclouen els principis polítics més “sagrats”, com democràcia, llibertat, igualtat o solidaritat, per exemple.

S’omplen la boca de democràcia (= el govern del poble), quan els mateixos partits polítics tradicionals i tota la parafernàlia institucional i electoral que els envolta són dissenyats (estructura centralista i piramidal) per impedir precisament que mane el poble. Són construïts perquè decideixen les elits extractives de sempre. A tot estirar, ens deixaran fer-los un canvi de maquillatge, un “restyling” gens amenaçador pels seus interessos econòmics i de poder.

La llibertat en una societat liberal/ capitalista és pura formalitat sobre el paper. En la pràctica tot gira entorn dels diners: quan més en tens, més graus de llibertat podràs assolir. Si t’ha tocat nàixer del costat del que en tenen massa pocs, ja saps el que et correspon: pencar de valent, vendre la teua força de treball, com un esclau, no a qui tu tries, sinó a qui te la vulga comprar; normalment una persona o institució jeràrquica militaritzada, anomenada empresa. Encara que et vulguen fer creure que tu pots escollir país, treball, casa, menjar, sanitat, informació, formació… per a tu i els teus fills, realment el que podràs escollir serà tan sols entre diversos “productes –més o menys– escombraria”. Les sobiranies –les llibertats– importants: l’econòmicolaboral, l’alimentària, l’energètica, la residencial, la cultural, la de les cures, etc., cauran fora del teu abast.

La necessària igualtat –d’oportunitats, si més no– entre tots els éssers humans per assolir una vida digna –condició sine qua non perquè la llibertat puga arribar a tothom–, també es redueix a unes frases pretensioses dins dels textos legals, que el dia a dia s’encarrega de demostrar-nos que es tracta de paper mullat. De bell nou en qüestions de desigualtat els diners marquen la diferència. Penseu, si no, en quants delinqüents acabalats acaben empresonats o en la desproporció injusta que hi ha entre els impostos que paguem els treballadors assalariats i els que paguen les grans fortunes o els privilegis fora mida que apleguen els qui pertanyen a la institució monàrquica, per no fer-ho massa llarg.

I si parlem de solidaritat, la cosa esdevé més vergonyosa, si cal. En no partir d’una vertadera igualtat i llibertat entre les persones, les mesures públiques i privades que es porten a terme envers els més desafavorits –els exclosos injustament del sistema pel seu origen humil— freguen la caritat més estigmatitzadora.

Avui, dia dels innocents, sembla fet a mida per als càndids electors. Tant de bo ens espavilem d’una vegada per totes!