Observar, llegir, escriure

Som éssers racionals, però també emocionals, i ambdós elements es conjuminen –i és bo que siga així– quan prenem una decisió; massa vegades, però, les emocions s’imposen a la raó: la ment s’ompli de sensacions que tapen els arguments racionals i això ens pot conduir a prendre decisions errades per al nostre benestar, sobretot si fem cas a l’estol de xerraires i entabanadors que ens envolten físicament i virtualment, en un món menat pel màrqueting i la propaganda, amerats per la mentida al servei dels interessos de quatre aprofitats que en belluguen els fils.

Aleshores, per aconseguir una vida bona, hem de restar vigilants i fer servir les eines de la raó adients per desemmascarar aquest frau constant; entre les qual tenim l’esperit crític i l’anomenat mètode científic, que cerca una demostració prou fefaent dels arguments o fets proposats. Ara bé, l’autoritat aconseguida, arreu i al llarg dels anys, per la ciència i els científics fa que qui vulga enredar-nos amb els seus “productes miracle” intente abillar-se o abillar-los amb atributs científics, esdevenint el que anomenem “pseudociència”.

“Pseudociència significa literalment falsa ciència; en altres paraules, afirmacions o activitats enganyoses […] una pseudociència pot definir-se com una doctrina que compleix tres criteris: a) la seva àrea temàtica es troba dins dels dominis de la ciència; b) és tan poc fiable que no s’hi pot confiar gens, i c) els seus principals defensors la presenten como la informació més fiable que hi ha disponible. La pseudociència es presenta de dues formes principalment […]. Una d’aquestes és la promoció d’una pseudoteoria. Les pseudociències dins d’aquesta categoria tenen com a objectiu principal promoure una teoria que es desvia de la ciència. Els principals exemples són l’homeopatia, la frenologia, la reflexologia, l’astrologia, la cienciologia, la ufologia […] L’altra forma que pren la pseudociència és el negacionisme científic. Aquestes són pseudociències impulsades sobretot pel desig de lluitar contra alguna teoria científica o branca de la ciència. […] Avui l’exemple més prominent n’és el negacionisme de la ciència climàtica. Un altres exemples són el creacionisme (l’objectiu del qual és tombar la biologia evolutiva), el negacionisme de la teoria de la relativitat, de les malalties provocades pel tabac, del VIH i de les vacunes. No hi ha una línia clara entre la promoció d’una pseudoteoria i el negacionisme científic. […] Les dues formes de pseudociència tenen moltes coses en comú: el rebuig a la informació que les refuta, l’ús de la fal·làcia de prova incompleta (cherry picking data) i la manca de voluntat per a considerar tots el cos d’evidència científica; la seva incapacitat per publicar en revistes especialitzades, i la seva propensió a les teories de la conspiració per tal d’explicar aquest i altres fracassos.” (Hansson, S.O., “Com estan connectades les principals formes d’irracionalitat? Anàlisi de la pseudociència, el negacionisme científic, la resistència als fets i el fets alternatius”, Mètode, Tardor 2017, monogràfic “L’engany de la pseudociència”, Publicacions de la Universitat de València, pàg. 60.)

Com també podem llegir a l’obra que acabe de citar (número 95 de la revista Mètode,  editada per la Universitat de València i dedicat a tractar “L’engany de la pseudociència”, el qual és altament recomanable): “Ciència és el que fan determinades persones que conjecturen (és a dir, que formulen determinades pretensions), que trauen conclusions d’aquelles conjectures, que se sotmeten al tribunal de la naturalesa per veure si aquelles pretensions de coneixement són genuïnes o no ho són, si queden confirmades o refutades, i que són reconegudes com a expertes, com a autoritats científiques, que no deixen de ser fal·libles pel fet de ser científiques. Per tot això, el drama el trobem no tant en la pràctica de la ciència com en la de la pseudociència, on les hem d’haure amb: 1) Autoritats realment irrellevants […] 2) Autoritats falses o qüestionables […] 3) Autoritats invencibles […] 4) Experts no identificats […] 5) Experts interessats […] 6) Experts dividits […]. ” (Alcolea, J., “Ser argumentador crític raonable. Suggeriments per a atendre críticament pseudocientífics i altres espècies”, op. cit., pàg. 121).

L’aplicació del mètode científic és la millor garantia davant les pseudociències. I això malgrat les mancances que aquest presenta, pròpies de les seues limitacions intrínseques i procedimentals. La fiabilitat dels estudis científics té a veure amb la branca del coneixement considerada: major quant més bàsica i més matematització hi permeta, com la pròpia Matemàtica, la Física, la Química i en menor grau, la Biologia. Així, els treballs de recerca de les anomenades ciències socials són bastant menys fiables, fins al punt que hi ha qui no les considera com a ciències; és el cas, per exemple, de l’Economia, que, a tot estirar, hom podria considerar-la una tècnica –de vegades perversa–, o la Psicologia, tret de l’anomenada cognitiva conductual. Així, especialistes experts en la qüestió parlen d’una manca de fiabilitat en la meitat dels estudis científics que anualment es publiquen en el camp de la Medicina (una ciència aplicada), especialment els que fan referència a la branca de la Dietètica i la Nutrició, els quals, en basar-se en estudis observacionals, estan sotmesos a biaixos de plantejament, d’execució i, doncs, d’interpretació difícils d’evitar.

“L’enquesta suggereix que hi ha un gradient d’irreproductibilitat de menys a més des de la química, la física i l’enginyeria fins a la biologia, la medicina i altres disciplines. Entre els factors que expliquen aquest problema figuren els defectes en el disseny de l’estudi, la publicació selectiva de resultats, els errors en l’anàlisi estadística, la selecció de mostres no representatives i altres deficiències metodològiques, a més de les limitacions de la revisió d’experts.” (Casino, G., “Pseudociència i mala ciència en biomedicina. Anàlisi d’evidències, riscos per a la salut i difusió mediàtica”, op. cit., pàg. 90.)

Voldria destacar ací el mal que poden fer algunes pseudociències molt populars, com la pseudopsicologia o els tractaments mèdics alternatius i miraculosos de qualsevol tipus; perquè, si bé els podrien admetre com a placebos o coadjuvants d’altres mètodes més eficaços, també podrien esdevenir un vertader perill per a la salut, si els volíem fer servir en exclusiva, bandejant el que ens proposaven la Medicina o la Psicologia científiques.

“Per tot el que s’ha dit, la pseudopsicologia és perillosa i no s’ha de prendre a la lleugera. És, a més, una gran família amb una àmplia tradició, gran penetració en la psicologia contemporània i un enorme constructe teòric que la unifica i que, amb diferents variacions i matisos, va apareixent en totes les seves branques. No hem d’infravalorar els seus recursos i capacitat de sofisticació. Constitueix un formidable repte per a la psicologia, una branca del coneixement que a molts ens agradaria que duguera a terme una neteja que, a més de necessària, comença a ser urgent.” (Fasce, A., “Divans i gurús. L’origen i el perills de la pseudopsicologia clínica”, op. cit., pàg. 101.)

D’altra banda i sense eixir del tema dels perills per a la vida humana, voldria tornar a fixar-me en una altra pseudociència més dissimulada, perquè gaudeix d’un pedigrí polític i mediàtic immerescut i tendenciós, i volia fer-ho amb paraules de l’obra esmentada:

“S’ha acusat la tendència que domina actualment l’economia de ser una pseudociència. Els estudis acadèmics d’economia representen òbviament un paper tant ideològic com analític en les societats modernes, la qual cosa reforça les sospites que les idees econòmiques ocupen un espai incòmode pròxim al de la propaganda política. I com que el gremi d’economistes es dedica a fer recomanacions polítiques, els seus fracassos tenen conseqüències més clares que els de les pseudociències típiques i, a més, aquestes estan sotmeses a una crítica més extensa. […] Responent en part a la crítica dirigida cap a la seva professió, alguns economistes han començat últimament a descriure el seu treball més com un art que com una ciència. Diuen que és útil sobretot per a prendre decisions polítiques específiques, més que no per a formular explicacions i prediccions més ambicioses. […] Si de veritat l’economia ha institucionalitzat obstacles al progrés cognitiu, és més probable que això siga degut a la seva posició privilegiada i als serveis que presta al poder.” (Edis, T., “Del creacionisme a l’economia. Fins on haurien d’arribar les anàlisis de la pseudociència?”, op. cit., pàgs. 75-77.)

Per què són tan populars les pseudociències? Els científics experts en la qüestió parlen d’intuïcions primàries o naturals, de suplantació de la ciència i d’immunització a la crítica. Hem de tenir en compte que, si no hi estem avesats, els raonaments científics en general resulten bastant anti-intuïtius, l’autoritat científica no és fàcil d’identificar ni tampoc d’entendre, quan empra el seu argot i els seus trets discursius. Entendre conceptes científics requereix un esforç intel·lectual i a la gent li fa mandra raonar. Podríem dir que, en una població aculturalitzada o inculturalitzada en temes científics i, doncs, amb un desenvolupament massa feble de l’esperit crític –és a dir, dominada per les creences irracionals–, les pseudociències poden reeixir còmodament (“les creences que aconsegueixen explotar les nostres expectatives intuïtives tenen major probabilitat d’arribar a ser populars i per tant culturals” […] “L’artificialitat de la ciència la posa en una situació de gran desavantatge i deixa molt de terreny fèrtil per a les creences més naturals i irracionals (Boudry et al., 2015)” –op. cit., pàgs. 65 i 66–); d’aquí la necessitat de formació i divulgació científica als mass media i a tots els nivells educatius.

“Per què les creences irracionals encara proliferen a l’era de la ciència? I per què tan sovint adopten els símbols de la ciència? un enfocament epidemiològic de la cultura ens permet respondre aquestes preguntes. En primer lloc, encara que no es basen en la realitat, moltes d’aquestes creences apel·len a intuïcions humanes universals. Això els dóna un avantatge significatiu respecte a les creences científiques, que solen resultar hostils a la nostra visió intuïtiva del món. En segon lloc, ja que la nostra cultura té la ciència en gran estima, sobretot gràcies als fruits tecnològics que proporciona, a les creences irracionals els ix a compte adoptar-ne la parafernàlia externa. Com que les persones tenen una comprensió més aviat pobra de l’autoritat científica, els costarà bastant adonar-se de la diferència i es deixaran entabanar per aquest tipus imitació. Irònicament, reivindicar el vistiplau de la ciència de manera explícita ha esdevingut una estratègia reeixida, fins i tot per a creences que són qualsevol cosa menys científiques, i que la comunitat científica ha rebutjat. En tercer lloc, encara que les creences pseudocientífiques no es basen en la realitat, al contrari que les científiques, han desenvolupat trucs enginyosos per a evitar exposar-se a falsacions desestabilitzadores i per a prevenir l’escrutini crític. Així doncs, les pseudociències han desenvolupat el seu propi sistema immune, per a així assegurar el seu domini sobre les ments humanes.” (Blancke, S., Maarten, B. i Braeckman, J., “D’on sorgeixen les pseudociències? Un enfocament epidemiològic sobre la qüestió”, op. cit., pàgs. 68-69.)

I, per saber-ne més, també us recomane el blog de M.-J. Schwartz: http://charlatanes.blogspot.com.es/