Observar, llegir, escriure

“Parlava Javier Krahe en un dels seus temes, amb genial sarcasme, d’un penjat al qual se li permetia escollir la soga. Tots nosaltres som d’alguna manera aquests executats a la forca als quals els és permès de triar el tipus de corda amb la qual seran penjats. Això sí, ningú no es planteja ni de bon tros la possibilitat que puguem escapar del linxament. Vivim instal·lats en una ficció de llibertat, una realitat virtual que ens entabana amb el miratge de la nostra capacitat d’elecció, quan en realitat ja tenim prèviament designats els moments i els llocs de la nostra, tan lenta com ineludible, immolació. En qualsevol cas, gaudim del consol de ser nosaltres mateixos qui accionem el mecanisme d’obertura, de la trapa sota els nostres peus.

En una situació tal com aquesta, hem esdevingut mers espectadors del nostre contorn i la nostra capacitat d’actuar-hi va desapareixent a poc a poc. Si en el camp de la política intenten per tots els mitjans que la nostra actuació es remeta i es limite a dipositar la nostra papereta a l’urna cada quatre anys, per alimentar la ficció democràtica, en la resta de camps del social, la perspectiva no és gaire millor. Qualsevol sentit crític, qualsevol sentit comunitari s’ha anat difuminant, ajudat per les ficcions de felicitat associada al consum. En aquest context, la televisió esdevé el llum màgic que ens ofereix la visió al·lucinada dels béns prèviament seleccionats pel Sistema de Mercat vigent, per aconseguir que ens aïllem del nostre entorn d’interessos reals i esdevinguem unitats indiferenciades a l’interior d’allò que Debord denominava “multituds solitàries”.

Intenten enfervoridament que confonguem el permès amb el possible, com si fossen termes sinònims. En un context de comunicació unidireccional, sense cap oportunitat d’interactuar, en el qual romanem constantment bandejats a la funció de mers receptors d’allò que ens volen contar, es tracta que creguem que el que ens és bellament permès esgota les potencialitats del possible. Tot és enfocat perquè no siguem conscients que podem fer força més, que hem viscut clarament per sota de les nostres possibilitats. I el més lamentable és que em fa l’efecte que ho estan aconseguint.

Imaginem una situació. Una persona asseguda davant del televisor s’avorreix com una ostra (sense perla). Al cap d’una estona s’alça, va fins a la cuina, obre una bossa d’aperitius i agafa una cervesa de la nevera. Torna a asseure’s, torna a avorrir-se. Al cap d’una estona, s’estira sobre el sofà i resta mirant el sostre amb el cap ple de foteses. (Ho hem aconseguit: aquest ja és un dels nostres!) “

“La Veranda” de Rafa Rius, 14/02/2016 (emesa el 16/02/2016).

En el dia del consumisme desfermat i poca-solta, el dia anglosaxó dels “enamorats”, cursis i/ o obnubilats, els quals són incitats a regalar andròmines diverses, ben guarnides i embolicades, amb intercanvis de les inevitables “valentines”, notes nyonyes d’amor incondicional, en paper o digitals. En un dia com aquest ens arribava “La soga”, un apunt irònic i incisiu d’en Rafa Rius, un dels que ens ofereix setmanalment a Ràdio Klara, en un microespai de reflexió sota el nom de “La Veranda”, una “píndola” de pensaments dolça per fora, però amarga per dins, sorprenent, interessant i provocadora. Ací us l’he presentada i m’he pres la llibertat de traduir-la a la nostra estimada llengua, la d’en Rafa i meua.

Rafa Rius és un personatge estimable, que col·labora a Ràdio Klara i a Ràdio Malva, dues ràdios lliures i comunitàries de la ciutat de València, i és membre de l’Ateneu Llibertari “Al Margen” (que tot just fa uns dies celebrà el seu 30è aniversari). De formació universitària en la branca d’Humanitats, sempre fa servir una fina, incansable, impertorbable, respectuosa, ironia.

El seu discurs tossudament realista, potser massa pessimista i escèptic, el compare, salvant les distàncies, al del mestre de Sueca, sobretot quan empra el valencià, normalment en les seues intervencions orals. Un “Fuster” de la bella acràcia, atea, republicana i autogestionària.

Hom li retrau que gairebé sempre trie els esquerrans o esquerranosos panxacontents com a diana dels seus dards amargs. Ell respon que la crítica als dretans, feixistes i reaccionaris ja se li suposa i que és l’altra la que considera com la millor forma de contribuir al canvi social de debò: la que alerta i esperona els més progressistes, el únics que poden encapçalar-lo, perquè no restem massa adormits mentre passem la vida que ens manen tenir els de dalt.

Aquest és, al meu pensar, el tema de fons de l’apunt que he triat: La “soga” del “penjats”, dels “morts” en vida. La soga com a metàfora d’allò que ens estreny la vida –les condicions que ens imposa el Sistema– i que –veges tu, si som babaus!– ens deixem posar a sobre ben càndidament. La soga que representen els mitjans de difusió del règim, especialment  la televisió.

Sense deixar el necessari pragmatisme per sobreviure dia a dia, on caldrà empassar-nos tots els “gripaus” que calga, i donar-nos totes les satisfaccions que puguem i ens mereixem, llegir o escoltar en Rafa Rius ens acosta a aquell bon dia en què dins del nostre cervell farem el “clic” necessari per aplegar-nos amb altres companys i posar-nos seriosament al tall de la “sega” del món antic i del bastiment d’un altre de nou, més humà, on pague la pena viure.

Moltes gràcies, Rafa.