Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

3 de maig de 2014
0 comentaris

Fa 78 anys que fou traït el poble

Ja sabíem que la història antiga i contemporània que ens contaven a l’escola, als llibres i als mitjans de propaganda del règim no era certa; però comprovar-ho mitjançant les dades contrastades que ens ofereixen els professionals de la història no franquistes ha estat una gran satisfacció intel·lectual. A mi, que no m’agrada la Història, potser per les mentides que jo endevinava que ens contaven, m’ha resultat força útil la lectura de l’entrevista a Ángel Viñas, perquè m’ha permès treure conclusions ràpides sobre la Guerra Civil del 36 al 39 i més enllà (alguns historiadors diuen que aquesta realment acabà amb la mort del dictador), desmuntant mentides històriques del franquisme, sense haver de llegir-nos tota la interessant bibliografia d’en Viñas, que, per altra banda, trobem resumida a la fi del llibre. M’estic referint a “75 años después. Las claves de la guerra civil española. Conversación con Ángel Viñas” (Ediciones B, 2014).

L’autor de l’entrevista i del llibre, Mario Amorós, historiador i periodista, ha escrit algunes obres, que semblen ben interessants, sobre l’etapa del socialista Salvador Allende al front de la presidència de Xile; però no n’he llegida cap; solament aquesta i m’ha semblat força encertada i fins i tot diria que imprescindible per a alguns lectors poc avesats als temes històrics, com jo mateix. Gràcies, Mario.

 

El protagonista és Ángel Viñas, economista, historiador, catedràtic i diplomàtic espanyol, que, a més d’exercir de professor en diverses universitats europees, ha estat funcionari (tècnic comercial) del Ministeri de Comerç de l’Estat franquista (1968), tècnic del FMI (durant 1969-1970), agregat comercial de l’ambaixada espanyola a Bonn (1971-1973), assessor executiu del ministre espanyol d’Afers Exteriors abans de la incorporació de l’Estat a la UE i, després d’aquesta, va ocupar diferents càrrecs diplomàtics a les institucions europees; és expert en història d’Europa i especialment d’Espanya des de la II República fins a la Transició. Els seus càrrecs a l’exterior li van permetre tenir accés a desenes d’arxius que són la font de les troballes que ens ha anat comunicant a les seues obres històriques. En aquest punt, en Viñas es lamenta que, després de tant de temps transcorregut, encara resten tancats bastant arxius, que ens podrien aclarir millor el panorama d’aquest període sinistre de la nostra història: militars, eclesiàstics, particulars de personatges del règim anterior (quant a Espanya) i també dels serveis d’intel·ligència britànics i soviètics sobre la Guerra Civil, entre d’altres. Sembla evident que els responsables darrers dels arxius volen seguir amagant dades que podrien contravenir les versions esbiaixades del fets que encara proclamen. En Viñas pensa que, a la fi, la veritat eixirà a la llum; la que resta per aclarir, perquè ell i altres historiadors professionals i imparcials ja n’han destapada una bona part. L’entrevistat viu a Brussel·les i ara està jubilat.

I ara m’agradaria comentar breument quins són els mites o mentides històriques sobre la Guerra Civil que els historiadors franquistes, d’abans i d’ara, encara pregonen com a dogma de fe. N’hi ha força. Tot el llibre en va ple i en Viñas les capgira com un mitjó. Jo en destacaria aquestes, sense ànim de ser exhaustiu:

1. El colp d’estat contra la legalitat republicana no es va preparar per aturar la implantació del “comunisme separatista, maçó i ateu” que, deien, s’anava a produir de forma immediata a Espanya. Això fou una excusa completament falsa, pura propaganda per tapar el fet real: una conspiració de totes les forces reaccionàries (el rei i els sectors monàrquics, la CEDA, els terratinents, grans propietaris i algun capitost eclesiàstic integrats en la trama civil, i alguns generals i oficials militars, Mola i Sanjurjo, sobretot) contra la legalitat democràtica; la qual consòrcia sanguinària començaren a preparar amb tot de detalls des del dia següent en què les dretes perderen les eleccions. Per això dic que ara fa 78 anys que fou traït el poble, la bona gent. Els amos no volien perdre ni un bri de poder, els malparits! No mereixen cap respecte.

Així que allò de la “santa creuada contra el comunisme” fou una excusa per portar a terme el seu pla d’extermini dels que s’oposaven, amb raó, a la seua visió classista, xenòfoba, esclavista, imperialista espanyola, masclista, retrògrada… de la societat. Genocidi i terrorisme en estat pur. Varen provocar l’horror d’una guerra sense compassió, com a feres salvatges. Un crim contra la humanitat que, en no estar reconegut com cal i rebutjat públicament, encara pesa extraordinàriament sobre la nostra alienada i segrestada societat. Arribe a pensar que tenen raó aquells que afirmen que aquella guerra fratricida encara no ha finit del tot. Honestament pense i sent que l’anomenada “Transició a la democràcia” fou una mentida més.

I ja que parlem de “santa creuada”, no hem d’oblidar el paper de l’Església Catòlica en aquest genocidi fora mida. Diu Viñas que l’Església Catòlica no fou tan sols un dels pilars de la dictadura, sinó que també fou massa indulgent amb les seues tasques repressives, amb la”filosofia” d’acabar amb els “rojos” ateus… Per això, no pot estranyar-nos que la jerarquia catòlica estiga avui contra la recuperació de la memòria històrica i que tampoc no haja volgut obrir els arxius eclesiàstic sobre aquest tema.

Aquells que sotmeteren (i sotmeten) a la pobra i bona gent, amb les armes nazi-feixistes, encara no en tenen prou. Mai no hem de perdre de vista que els feixistes són sicaris (assassins a sou) del enemics del poble. Aquests, les elits que no volen perdre la riquesa material ni els privilegis ni el poder, són els vertaders responsables de la bogeria inhumana feixista, perquè la recolzen de sotamà, per aterrir-nos i que no demanem el que és nostre (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247434).

I tornant al mite o mentida que he triat en primer lloc, Ángel Viñas ha demostrat, amb dades i documents a la mà, que Stalin no volia intervenir a la guerra contra els feixistes a Espanya i que tampoc no li interessava pas que s’implantara un règim comunista, sinó una opció democràtica i progressista, però burgesa, com la que dominava aleshores a la banda republicana. Sembla que el dictador de la URSS volia mantenir-se al marge per raons geopolítiques. Foren les autoritats de la II República les que, fent tot el possible al seu abast, aconseguiren convèncer Stalin perquè els ajudara, en veure que, amb desesperança, ni França ni Anglaterra volien fer-ho. L’ajuda en armes i aliments de la URSS arribà molt més tard que la de la banda nazi-feixista, que els colpistes ja tenien programada i acceptada, inicialment per part de Mussolini i una mica més tard per Hitler. Ajuda força més massiva i agressiva que no la comunista. I que els facciosos tingueren a l’abast des de primeres hores del pronunciament militar.

2. El mite anterior enllaça amb una altra mentida escampada pel bàndol feixista: que l’ajut exterior no fou decisiu per a la seua victòria, la qual, deien, fou tan sols conseqüència de la seua bona estratègia i tàctica militar. Efectivament, l’ajut de les potències nazi-feixistes (i la del Regne Unit de sotamà), així com l’abandonament de la República per les democràcies europees (per por al comunisme; un èxit de la propaganda dels colpistes) i els dubtes de la URSS, foren elements decisius perquè Franco i els seus guanyaren la guerra.

3. Supose que recordareu la famosa llegenda franquista de l’or de Moscou: el suposat espoli de Stalin a la II República. Doncs, Ángel Viñas va demostrar fa temps de forma fefaent que l’afer fou senzillament una qüestió de pagament de l’ajut rebut (per bé que a la fi de la guerra encara quedaren remeses per pagar). Vist que menteixen més que alenen, tampoc no ens sorprendrà saber que el bàndol feixista també hagué de pagar a Itàlia i Alemanya el seu ajut (durant i després de la guerra, a costa de fer passar-les magres a la gent; salvant les distàncies, si fa no fa, com ara), però per un valor molt superior al que equivalia l’or enviat a Moscou. Els franquistes, per suposat, d’això no en parlen.

4. La mort del general Balmes, governador militar de Las Palmas (Canàries): Aquest no es va matar involuntàriament el 16 de juliol del 1936, dos dies abans del colp d’estat. Tot apunta que el general Franco va ser l’instigador directe de l’assassinat.

5. El govern de la República no va ser responsable de dues de les accions que més embrutaren l’expedient de la seua èpica lluita contra el terror feixista, com l’acusen els franquistes i els seus mentors: m’estic referint, per una banda, a l’execució de bastants membres del clergat a mans d’incontrolats i, per altra, a l’afusellament de presoners dretans a Paracuellos a mans de militants comunistes, durant els primers mesos després del colp d’estat. A pesar que motius de venjança n’hi havia i força (sobretot per respondre a les matances que els conspiradors produïen, allà per on passaven, a la població acusada de defensar la legalitat republicana; paradigmàtic fou el cas del despietat general Queipo de Llano a Sevilla, considerat el vertader artífex de la neteja política aplicada sistemàticament a Espanya des d’aleshores) i malgrat que podem arribar a comprendre-ho en una situació de guerra com aquella, això és completament injust i ho hem de reconèixer. Fou una conseqüència de la ràbia i el desgovern dels primers mesos el que va permetre venjances personals comeses per persones i grups incontrolats, totalment contràries a la legalitat republicana i que, quan fou possible, foren tallades d’arrel. Quant als fets de Paracuellos, els instigadors foren uns agents dels serveis d’intel·ligència soviètics que operaven a Madrid i els executors alguns dirigents i membres del PCE. La dreta sempre ha presentat aquests episodis com el paradigma del “terror roig”, quan realment foren dues excepcions importants i lamentables, sí, però en cap cas comparables als centenars de milers de morts causats a ciutadans republicans innocents durant la guerra i sobretot després de la victòria feixista, executats fredament sense tenir l’oportunitat de defensar-se en un judici just. I encara ara la suposada democràcia actual no permet que s’anul·len aquells simulacres de judicis. Els havia de caure la cara de vergonya!

6. El bombardeig i destrucció de Guernika per l’aviació nazi (la Legió Còndor), on varen batre indiscriminadament objectius civils i militars, per afonar la moral i aterrir la població republicana, a més d’assajar tàctiques de combat; aquella massacre no fou cap error per indisciplina del comandament nazi, com han dit sempre, sinó que les forces colpistes n’estaven assabentades. En aquest tema, Ángel Viñas es queixa que la major part de dades (no totes) sobre el bombardeig hagen estat destruïdes pels vencedors (en fa una relació a l’entrevista), a fi que no es demostre la seua implicació. Precisament aquesta ocultació ens ho demostra. Quan el Lehendakari José Antonio Aguirre denuncià aquesta atrocitat al món, l’ambaixada italiana a Salamanca envià un telegrama a Roma on citava les declaracions del general Franco, el qual negava que els “nacionals” hagueren bombardejat Guernika i, fins i tot, que tinguera al seu costat forces militars germanes ni aviació estrangera. Quin element, aquest Franco, per refiar-se’n!

7. El president Negrín no fou una titella dels comunistes, com afirmava la propaganda dels seus opositors; més aviat tot el contrari. En Viñas ha demostrat (és un dels assumptes, amb l’or del Banc d’Espanya traslladat a Moscou, que més li han interessat i ha estudiat) que fou un estadista admirable que mereix tot de lloances pels seus actes durant aquells anys tan difícils (fins i tot Negrín arribà a contradir Stalin en diverses ocasions, tot arriscant-se a perdre el seu ajut tan necessari); tanmateix poca gent li ho ha reconegut, perquè a la fi va perdre la guerra. Diu l’autor del llibre que tenim un deute pendent amb aquest personatge singular que es forjà a la guerra i, per altra banda, que la comparació de la seua actitud amb Stalin amb la corresponent del futur “Caudillo” amb Hitler i Mussolini ofèn més que altra cosa.

8. El dictador Franco no era magnànim, humà, servidor del poble, defensor de la pau, etc., com deien i diuen els seus propagandistes, sinó, en paraules de Viñas, un personatge fosc, indolent i mesquí. [segons el llibre “Franco confidencial”, hom pensa que la seua repressió sexual i el maltracte a què va ser sotmès pel seu pare, tractant-lo de marieta per la seua veu aflautada, els va sublimar amb un ànsia de poder fora mida.]

Ho deixaré ací perquè no vull cansar-vos amb més exemples. Per enllestir l’article volia comentar una mica les crítiques que Ángel Viñas fa de l’actitud, al seu parer poc col·laboracionista amb les autoritats centrals republicanes, dels nacionalistes (no espanyols: PNV, ERC) i dels anarquistes (CNT, FAI) durant el començament de la guerra de què parlem. Entenc que en aquells moments tan dramàtics la unitat era decisiva per una qüestió d’eficàcia i eficiència militar (una guerra és una guerra); però ell ha d’entendre que l’opressió nacional i de classe a què havien estat sotmesos durant segles els pobles basc i català, per una banda, i les classes populars, per altra, (fins i tot durant la II República, no ho oblidem) expliquen que intentaren aprofitar l’avinentesa per tractar d’alliberar-se’n de debò. Una actitud racionalment errònia, tractant-se d’una guerra total com aquella, però emocionalment comprensible, vist des de la part que va sofrir el dany.

Tot açò que ens comunica el llibre encara no ho coneix la majoria de la gent. Com que molts dels càrrecs institucionals de la dictadura s’han mantingut actius després de la “Transacció” a la “democràcia” i la seua Llei “de punt final”, aquests no deixen que la veritat es conega ni que es jutge als culpables d’uns dels genocidis majors que es coneixen. Un cas únic a Europa occidental. Fins i tot actualment es produeixen escàndols com el del subvencionat “Diccionario Bibliogràfico Espanyol”, on se segueix donant una visió esbiaixada de la història. Tot això fastigueja a qualsevol persona mínimament informada i sensible.

Dissortadament, ja ho diu Viñas: Dues generacions d’historiadors hem tractat de netejar aquestes escombraries, situant els mites franquistes al seu vertader territori. Però escrivim pel futur, certament, no pel present.

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.