Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

16 de maig de 2013
0 comentaris

Un antídot massa fluix

Acabe de llegir el llibre que fou premiat amb el darrer Premi Octubre d’Assaig, “Un antídot contra l’extrema dreta”, escrit per Toni Cruanyes, actual corresponsal de TV3 a París, i editat per Tres i Quatre a la seua col·lecció “La Memòria”.

Sense llevar-li el mèrit que té aquest assaig, pel fet de donar-nos algunes claus bastant importants sobre l’actual creixement electoral dels partits xenòfobs, racistes…, feixistes en definitiva, i què fer per combatre-los, no m’acaba de fer el pes.

Amb el seu coneixement demostrat sobre la política europea actual, ens parla dels grups neofeixistes que dominen al nostre continent, del seu èxit relatiu (França…) o incontestable en alguns casos (Hongria…) i de com creu que han aconseguit el vot de sectors de la població obrera dels seus països.

Ens parla de diversos factors que hi influeixen: la immigració, l’amenaça de l’islam, el populisme, l’ús de les xarxes socials, la crisi actual amb el desmantellament de l’estat del benestar, el fracàs de la Unió Europea en solucionar aquestos desafiaments…

Ens parla de solucions pe fer-hi front: informació de la gent per posar fi als prejudicis, denúncia política i judicial, interculturalisme, transformació d’alguns barris aplicant un urbanisme més interclassista… Són solucions realistes i pragmàtiques però que, al meu parer, no arriben al fons de la qüestió.

 

Comence per no estar d’acord amb una de les causes que apunta al primer capítol del llibre sobre l’augment de la immigració i la situació dels desplaçats a casa nostra, donant a entendre que l’origen del que ens passa té a veure amb una sèrie de decisions individuals, lligades al nostre estat del benestar (per exemple, tenir cuidadores equatorianes per “quatre duros”). Em sembla una afirmació massa frívola -tot i ser certa en alguns casos-, que dóna una visió parcial i esbiaixada de l’assumpte. Crec que n’hi ha decisions més importants abans de les nostres decisions individuals. Aquesta cançoneta em sona a “déjà vu”. No us resulta massa semblant a allò que ens repetien al començament de la crisi-estafa actual, que part de la responsabilitat d’aquesta situació s’havia de trobar en tots nosaltres, per haver “estirat més el braç que la mànega” en haver adoptat un “tren de vida” superior al que no es corresponia pel nostre nivell de renda?

Més endavant, també afirma l’autor que la immigració no es pot aturar malgrat els entrebancs que hi posen els estats. Com que no hi aprofundeix gaire més, tot i ser certa, dóna una imatge d’inevitabilitat, de “catàstrofe de la natura” que pense que és falsa. Jo crec que els estats sí que hi poden fer quelcom més del que fan, sobretot si actuen coordinadament.

Estic totalment d’acord amb l’afirmació que clou el llibre: “L’únic antídot és mirar-se al mirall i assumir la realitat que hi veiem”. El que passa és que la seua mirada, tot i agrair-li-la sincerament, la veig massa tova, massa “políticament correcta”.

Partesc de la base que qualsevol problema a la vida no acostuma a tenir una sola causa, per bé que n’hi ha unes poques que són les més importants. El problema que tracta el llibre és l’auge actual del populisme d’extrema dreta, degut a altres dos problemes que s’ajunten ara: la immigració que augmentà força els últims anys, fugint de les dures condicions de vida dels seu països d’origen, i la crisi-estafa que ens estan fent passar les grans corporacions, aliades amb els governs, els quals estan eixugant el deute privat d’aquestes empreses amb diners públics i diuen –falsament- voler solucionar-la amb retallades de la despesa pública, que el que fan realment és provocar més atur i malestar en els ciutadans més febles socialment i econòmica. Per a mi n’hi ha una qüestió fonamental que és l’origen tant d’aquesta immigració com de la facilitat amb què el missatge racista i xenòfob pren força en alguna gent poc formada dels barris obrers: la desigualtat social (econòmica i cultural), la diferència de classes i d’oportunitats, i l’excessiva pobresa material –i, en bastants casos, d’esperit- dels immigrants i d’aquells que els veuen –erròniament- com a enemics. És un problema, per tant, de desigualtat, sobretot al països d’origen, però també de destinació, dels desplaçats.

L’autor en parla al llibre, certament; però no li dóna la importància cabdal que jo considero que hi té.

També n’hi ha una altra qüestió que no es tracta al llibre i que pense que històricament ha estat i és fonamental: es tracta de la implicació del conservadorisme tradicional en el populisme i la demagògia de l’extrema dreta; ja que, si bé els conservadors diuen que no hi estan d’acord amb el radicalisme dels feixistes, sempre se n’han aprofitat, de la por que les seues accions violentes produeixen en la gent, per així mantenir el seu poder, que és el de les grans corporacions a qui realment representen. Com que aquesta és la seua missió, usen tot el que està al seu abast (els poders legals de l’estat quan són al govern, però també els paralegals i, si cal, il·legals) per mantenir desactivada la gent més crítica, malgrat que s’òmpliguen la boca amb –falses- paraules en favor de la democràcia.

Dissortadament, al País Valencià tenim exemples a manta de la connivència dels poders públics, els partits, les associacions conservadores i els seus mitjans de propaganda amb les idees i les accions violentes dels feixistes. Sense anar gaire lluny, ací tenim l’exemple de l’agressió sofrida aquesta setmana a Burjassot (L’Horta) pels assistents a un acte d’homenatge al nostre estimat poeta Vicent Andrés Estellés.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.