Observar, llegir, escriure

“L’amor, la simpatia i el sacrifici tenen, sens dubte, un paper importantíssim en el desenvolupament progressiu dels nostres sentiments morals. La base de la societat humana, però, no és l’amor i ni tan sols la simpatia. És la consciència –encara que només sigui en l’estadi instintiu— de la solidaritat humana. És el reconeixement inconscient de la força que cada home obté de la pràctica del suport mutu, el reconeixement de l’estreta dependència de la felicitat de cadascú amb la felicitat de tothom, i el sentit de la justícia o l’equitat, que porta cada individu a considerar els drets de tota la resta d’individus iguals als seus propis drets. Sobre aquest fonament ampli i necessari es desenvolupen els sentiments morals més elevats.” (“El suport mutu”, Piotr Kropotkin, 1902).

Aquest 2021 celebrem el centenari de la mort del gran Kropotkin, un noble de nissaga i de vida; noble per generós amb els desposseïts i noble per distingit en la saviesa que ens ha transmès per a les futures generacions. Matemàtic, geògraf, naturalista, pensador polític, príncep de títol, militar graduat per desig del pare, va deixar el conreu de les armes per la recerca científica a Sibèria i altres regions properes; expedicions geogràfiques que foren molt profitoses per a la ciència i la política, com veurem més endavant. Sempre empàtic amb el patiment dels pagesos esclavitzats, coneix les idees de Proudhon i Bakunin, que l’engresquen, malgrat l’oposició familiar, a deixar els seus privilegis de nissaga i a unir-se a la causa pacífica de l’alliberament de les classes desposseïdes, que en un Estat opressor com el rus de llavors –i els estats en general, d’abans i d’ara– implicava arriscar-se a patir un seguit de detencions i finalment la deportació, que l’empeny a viure a Suïssa, després a França i finalment a Anglaterra. Torna a Rússia quan li mancaven quatre anys de vida, arran de la revolució bolxevic, que primer recolza i després lamenta pel seu gir autoritari. Va escriure més d’una dotzena de llibres; d’entre els que destaquen “La conquesta del pa” i “El suport mutu”, objecte d’aquesta ressenya. Ha estat considerat un dels pares, el més important, de l’anomenat anarquisme col·lectivista o comunisme llibertari, un vertader “príncep” dels anarquistes; militants d’una ideologia humanista que ha estat definida per un dels seus mentors com la màxima expressió de l’ordre; un ordre decidit amb llibertat i responsabilitat per un col·lectiu d’individus conscients, que conviuen en harmonia, sense la necessitat d’un govern ni un Estat coactius.

Quan una teoria científica reveladora demostra que el sistema polític dominant no va per bon camí, desencadena tot un seguit de reaccions dels defensors a sou del statu quo, tractant de relativitzar-la i amagar-la. Com quan justifiquen el monopoli de la violència per part de l’Estat en base a la maldat intrínseca de la naturalesa humana i no pas a la corrupció i l’enviliment que provoquen institucions que el mateix Estat obliga, com el sistema capitalista, que imposa la propietat privada i l’acumulació de diners, que enverinen els nostres valors morals. Considerat així, el camí cap a la cooperació i la igualtat en la diversitat hauria de ser el valor suprem d’una societat que cercàs la llibertat, el progrés i l’harmonia social de debò.

Aquesta és una de les conclusions que podem extreure de la lectura de “El suport mutu, un factor d’evolució”, obra cabdal de Piotr Alekséievitx Kropotkin, ara traduïda al català per Alba Padrós, partint de la versió anglesa, i editada per Virus en març d’enguany. Una obra científica i historiogràfica que va més enllà de la crítica al poder establert, perquè la fonamenta en l’observació de la mateixa natura i la seua evolució. Escrita a partir de les seues observacions científiques a Sibèria, hi critica l’anomenat darwinisme social de Herbert Spencer i Thomas Henry Huxley, els quals basaven la selecció natural en la competència entre individus, com en general ha defensat l’escola naturalista anglesa. La revelació científica que va suposar el descobriment del suport mutu com a motor principal de la vida i l’evolució, del paper decisiu de la cooperació davant la interessadament destacada i repetida lluita competitiva entre individus –on aquest darrer factor justificaria societats violentes com les que ens han imposat des de l’edat mitjana–, no fou exclusiva de Kropotkin, sinó de l’escola naturalista russa de llavors. Com afirmen els autors del pròleg, l’expressió “gen egoista” de Richard Dawkins no va ser escollida per casualitat (tot i la crítica a posteriori del seu creador); perquè l’objectiu actual d’aquests darwinistes és fer insistència en la supremacia del comportament egoista davant l’altruista, contràriament a allò demostrat per Kropotkin i molts altres científics coetanis i posteriors. El més descoratjador, però, és que fins i tot l’esquerra acadèmica haja acabat interioritzant aquests plantejaments erronis, que justifiquen l’economia capitalista neoliberal que ens ofega i malmet la vida al planeta. A aquests acadèmics, Kropotkin els hi demana que “recuperen la proporció real entre el conflicte i la unió”, i que “després d’haver sentit a parlar tant de tot el que dividia els homes, cal reconstruir pedra a pedra les institucions que els unien”; com precisament ell ha fet a l’obra. Els autors del pròleg conclouen: “Els estudis de Kropotkin són rigorosos i plens de vida, profunds i revolucionaris, i han envellit inusualment bé. […] Per crear un món nou, només podem començar per redescobrir allò que és i ha estat sempre davant els nostres ulls.”

Personalment, aquest llibre m’ha suposat afermar el descobriment d’institucions més democràtiques que les actuals, com el comú català –l’autogovern veïnal de les comunitats locals–, vigents en èpoques històriques passades, però amagades o demonitzades per a justificar la barbàrie capitalista; institucions que, convenientment actualitzades, poden constituir la base d’una societat futura en què pague la pena viure.

No hem d’oblidar que aquesta obra és de començament del segle XX i, doncs, tan sols hi podrem veure reflectides dades actualitzades fins aleshores; tanmateix hi trobe a faltar elements d’anàlisi tan importants com la discriminació de gènere o l’agressió contra la mare natura que la industrialització sota el capitalisme ja llavors estaven produint.

Passant al contingut de l’obra, a més d’una introducció i un apartat final de conclusions, hi trobem vuit capítols que fan referència a cinc elements o temps històrics analitzats: els animals, els humans salvatges, els bàrbars, la ciutat medieval i els humans moderns, en aquest ordre.

Al primer hi podem gaudir d’observacions de naturalistes d’arreu del món, l’autor inclòs, que mostren l’enorme importància de l’ajuda mútua entre insectes, aus i mamífers. Una cooperació que els permet aixoplugar-se en cas de perill, migrar quan cal i amb seguretat, cercar, caçar i repartir-se l’aigua i el menjar, defensar-se dels depredadors, salvar-se d’un accident, tenir cura de la descendència (també en cas de desaparició del progenitor; fins i tot d’una espècie diferent), fabricar nius i habitatges per al grup, protegir i respectar les femelles gestants i el seus majors o, fins i tot, gaudir de la pura companyia. Un suport mutu que aporta seguretat a l’espècie i permet el desenvolupament d’hàbits socials i la intel·ligència dels individus. Una vida en societat que és una llei natural especialment entre els vertebrats superiors; fins al punt que alguns naturalistes han defensat que moltes de les aus i mamífers que hom considera poc sociables n’han esdevingut després que els humans cercàssem d’exterminar-los. Massa sovint hom fa insistència a destacar l’individualisme i la crueltat entre animals per a justificar les enormes desigualtats econòmiques humanes i entelar el missatge lluminós del suport mutu, el qual, com ens mostra en Kropotkin, te evidències aclaparadores. Ens hi mostra com la bandada, no pas la família, fou la primera forma de vida social dels animals i com les espècies en què la lluita entre individus s’havia reduït al mínim i el suport mutu s’havia desenvolupat més són sempre les més reeixides. Aquesta associació instintiva esdevé més conscient com més ens enfilem en l’escala evolutiva, garantint la independència individual amb els beneficis de la vida social; beneficis materials i també espirituals, com el desenvolupament del llenguatge i la intel·ligència que se’n deriva, o l’intercanvi de jocs, balls o cants que els seran útils per a la vida, donant eixida a l’excés d’energia juvenil, o senzillament per a gaudir del plaer d’estar junts i protegits, amb els éssers estimats, com una manifestació de l’alegria de viure.

Als capítols posteriors podem resseguir la història del suport mutu en la nostra espècie, Homo sapiens, començant pels éssers humans de l’edat de pedra, que vivien en clans i tribus on desenvolupaven tot tipus de costums socials que foren la llavor d’institucions capdavanteres del progrés individual i col·lectiu. De la tribu anomenada “salvatge” va sorgir la comunitat vilatana “bàrbara”, alguns dels costums i institucions comunes de la qual encara conservem avui dia, com la possessió i la defensa comuna d’un territori, la jurisdicció de l’assemblea de la vila o la federació de viles d’un mateix llinatge. Més endavant, les noves necessitats de seguretat de la gent van fer cap a construir les ciutats fortificades, on dins de les muralles es conjuminaven les federacions o associacions d’antigues comunitats vilatanes i els nous gremis o fraternitats d’arts i oficis diversos; una organització política comuna per a la protecció de determinades llibertats, mitjançant unes noves institucions per a la defensa, el suport mutu, la producció, el consum i la vida social en general, amb funcionament democràtic. L’autor qualifica el període de les ciutats lliures medievals com el de major desenvolupament de l’intel·lecte humà des de l’era cristiana fins a finals del segle XVIII, citant-hi Girona com a un dels exemples.

Mentrestant, fora de les muralles, les bandes dels senyors de la guerra, una colla de lladres i mercenaris, el líder dels quals s’anomenava “rei”, es feien amb el poder, oferint-se com a protectors militars i acabant per sotmetre camperols i poblacions senceres, que havien estat lliures i esdevenien serves d’aquests mafiosos “protectors”, en el que hom anomena sistema d’esclavatge feudal. El poder creixent d’aquests reis i cavallers, aprofitant les divisions que havien sorgit a dins de les ciutats, els van permetre erigir-se com a caps dels territoris conquerits i controlats per la força de les armes i unes lleis que mantenien o augmentaven els seus privilegis, amb la benedicció de l’Església oficial, les quals més endavant van incloure la minoria burgesa més rica, portant a la imposició del capitalisme. Així naixien els Estats, amb les seues institucions coercitives que, amb canvis més o menys importants, continuen fins avui. Uns Estats que des de sempre han perseguit i tractat de destruir les institucions tradicionals nascudes del suport mutu en llibertat. Al llarg dels segles següents, l’absorció progressiva per l’Estat de les funcions socials i la imposició de deures als ciutadans envers les noves institucions van afeblir els vincles que tenien els uns amb els altres i va afavorir un individualisme desenfrenat, un lamentable paradigma encara vigent als nostres dies. En Kropotkin, però, no ens fa perdre l’esperança en un canvi positiu, afirmant que el nucli de les institucions de suport mutu medieval encara continua viu en moltes persones i reapareix cíclicament, malgrat l’encalç dels Estats, creant associacions de suport mutu que cerquen englobar tots els aspectes de la vida humana, per a prendre i compartir tot el que la gent necessita per a viure una vida bona.

El llibre és tan ric en elements a considerar que necessitaria força espai més per a comentar-los. Si més no, deixeu-me posar una tria de frases com a tast de la seua lectura, una tria difícil de fer en un assaig que no té preu. Però això serà en un proper apunt.