Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

27 de setembre de 2021
0 comentaris

El suport mutu: un factor essencial de la vida i l’evolució. Una apologia necessària (i 2).

En aquest apunt posaré la meua tria de frases que completarà la meua ressenya de l’obra cabdal de P. A. Kropotkin: “El suport mutu, un factor d’evolució; una visió multidisciplinar –biològica, geogràfica, històrica, etnològica, antropològica— que ens porta a comprendre la clau social de l’evolució de la nostra espècie Homo, des d’una més acostada als primats fins a l’actual més intel·ligent i dominadora de la natura, que ha assolit fites tan increïbles per a un animal com el llenguatge, l’art, la ciència o la tecnologia, que ha aconseguit fins i tot deslliurar-se, si més no parcialment, de l’evolució natural, mitjançant la cultura. Els humans ancestrals van evolucionar perquè van trobar al seu interior elements immaterials que els feien sentir diferents a la resta d’animals, que no podien estar-ne, que els feien sentir persones, que sense els quals no tenien vida, una vida digna. Van descobrir les necessitats i el seu dret a satisfer-les. Van mirar als seus semblants i van entendre que els hi passava el mateix, que també tenien les mateixes necessitats, els mateixos drets, i van posar-s’hi d’acord per a construir col·lectius per a repartir-se la feina i viure millor. Quan l’Homo fou capaç de veure a l’altre com a igual, amb les seues pors, amb les seues necessitats; quan va poder comprendre que formava part d’una cadena solidària on cada element és important i on tots es necessiten mútuament, va començar a trepitjar el món amb un altre tarannà més agosarat, més segur, més feliç; perquè va comprendre que amb suport mutu sí que pagava la pena viure i lluitar per una vida de qualitat per a tothom, una vida digna. Ben encertadament algú va dir que “salut és una actitud cap a l’altre, on ens importem mútuament i podem cercar les vertaderes causes del que ens passa” o que “salut és la capacitat de ser lliure, feliç i solidari”. Però ara, si us ve de gust, fem un colp d’ull o un tast intel·lectual del llibre d’en Kropotkin; potser una mica llarg, però pense que paga la pena:

EL SUPORT MUTU ENTRE ELS ANIMALS

No competiu! La competència sempre és perjudicial per a l’espècie i hi ha molts recursos per evitar-la. Aquesta és la tendència de la natura, que no sempre s’acompleix plenament, però que sempre hi és. Aquest és el crit que ens arriba del camp, del bosc, del riu, de l’oceà. Així doncs, agrupeu-vos i practiqueu el suport mutu! És la millor manera de donar a tots i cadascun la major seguretat i de garantir la seva existència i progrés corporal, intel·lectual i moral. Això és el que la Natura ens ensenya i és el que fan els animals que han assolit el cim de les seves respectives classes. És el que els homes –des dels més primitius— han anat fent, i és per això que l’home ha arribat a la posició on és ara.” (p. 101).

Estol d’estornells

EL SUPORT MUTU ENTRE ELS SALVATGES

L’individualisme desfermat ha sorgit modernament, però no és característic de la humanitat primitiva.” (p. 113).

El salvatge obeeix les regulacions de la llei comuna, malgrat que puguin anar-li en contra. El dret comú és la seva religió, la seva manera de viure.” (p. 135).

L’aparició de la família separada enmig del clan necessàriament va destorbar la unitat establerta: la família separada volia dir propietat separada i acumulació de riquesa.” (p. 136).

EL SUPORT MUTU ENTRE ELS BÀRBARS

Si deixem de banda les idees preconcebudes de la major part d’historiadors i la seva clara predilecció pels aspectes dramàtics de la història, veiem que habitualment utilitzen documents que exageren el paper que té la lluita en la vida humana i menystenen el seu aspecte pacífic.” (p. 140).

Per dir-ho en poques paraules, no coneixem cap raça humana o nació que no hagi passat per un període de comunitats vilatanes. Només això ja refuta la teoria que afirma que la comunitat vilatana a Europa va ser fruit de la servitud feudal. És anterior a la servitud i ni tan sols la submissió servil va poder-la eliminar. Va ser una fase universal de l’evolució, un resultat natural de l’organització de clans, de la qual van sortir molts pobles que, com a mínim, han tingut o encara tenen un paper a la història,” (p. 145).

La comunitat vilatana va sorgir naturalment i, per tant, no era possible una uniformitat d’estructura. En general, era la unió de diverses famílies que consideraven que tenien uns avantpassats comuns i que posseïen en comú un cert territori.” (p. 146).

La terra era propietat comuna de la tribu o del grup sencer, i la comunitat vilatana tenia una part del territori tribal, que podia canviar si la tribu impulsava una redistribució de les terres de les viles. […] La propietat privada o la possessió ‘per sempre’ era incompatible amb els mateixos principis i idees religioses de la comunitat vilatana, tan incompatible com ho era  amb els principis del ‘gens’. De fet, va caldre la llarga influència del dret romà i l’església cristiana, que ben aviat va assumir els principis romans, per fer creure als bàrbars que era possible la propietat privada de la terra. Malgrat tot, […] el propietari de les terres seguia sent copropietari dels boscos, les terres ermes i de pastura.” (p. 148).

El bàrbar imaginari –l’home que lluita i mata per caprici— no existeix com tampoc el salvatge assedegat de sang.” (p. 153).

No només no actuaven sense donar valor a la vida humana, sinó que els bàrbars no coneixien els càstigs horrorosos que van introduir-se més endavant, en les lleis laiques i canòniques d’influència romana i bizantina.” (p. 156).

Les tribus es van federar en pobles i els pobles, tot i tenir un origen diferent, també es van federar en confederacions.” (p. 158).

Com millor s’hagi mantingut la possessió comunal de la terra, millors i més amables són els costums de la gent. […] en aquelles regions en què les comunitats vilatanes han estat completament destruïdes, ‘els habitants pateixen l’opressió intolerable dels seus governants despòtics’.” (p. 169).

La llei costumària, que encara avui regula la vida de dos terços o més de la humanitat, va sorgir sota aquesta organització, així com un sistema de costums que procurava evitar l’opressió de les masses per part d’unes minories que esdevenien més poderoses a mesura que augmentaven les facilitats per a l’acumulació privada de riquesa. La tendència de les masses al suport mutu va prendre aquestes noves formes. I el progrés –econòmic, intel·lectual i moral— que la humanitat va assolir sota aquesta nova forma d’organització popular va ser tan gran que els estats, quan van sorgir més endavant, simplement van apropiar-se, en pro de les minories, de totes les funcions judicials, econòmiques i administratives que en la comunitat vilatana ja existien en pro de tothom.” (p. 170-171).

EL SUPORT MUTU A LA CIUTAT MEDIEVAL

Van deixar la guerra i els seus riscos a les germandats, scholae o companyies de rebels dirigides per cabdills temporals i formades per homes que viatjaven oferint el seu esperit intrèpid, les armes i el seu coneixement de la guerra per a la protecció de la gent, que només volia viure en pau. […] Sens dubte, va ser el caràcter pacífic dels bàrbars, i no el seu suposat instint guerrer, el que va permetre que acabessin dominats per senyors guerrers. És clar que el mode de vida de les germandats armades oferia més facilitat per a l’acumulació de riqueses que el cultiu de la terra de les comunitats agrícoles. […] Els guerrers van apoderar-se del bestiar, el ferro –que aleshores era extremadament car— i els esclaus.” (p. 175).

En llengua bàrbara, la paraula konung, koning o cyning, sinònima del llatí rex, no volia dir altra cosa que líder temporal o cabdill d’una banda d’homes. El comandant d’una petita flota o fins i tot d’un sol vaixell pirata també era un konung,” (p. 179).

La veneració a la figura del rei, que va sorgir més endavant, encara no existia, […] En realitat va caldre un canvi dràstic de les concepcions del moment, sota la doble influència de l’Església i dels estudiosos del dret romà, perquè la idea de santedat es comencés a vincular a la figura del rei.” (p. 180).

Historiadors […] han demostrat que poblacions senceres, que havien estat lliures, simplement van accedir a ‘alimentar’ els protectors militars i que, a poc a poc, van esdevenir els serfs d’aquests protectors; que la servitud a l’Església o a un senyor va tornar-se una necessitat per als homes lliures; que els castells dels senyors i els bisbes van acabar sent una cau de lladres.” (p. 180).

Ara sabem bé que el feudalisme no va comportar la dissolució de les comunitats vilatanes. Tot i que el senyor va imposar la labor servil als camperols i es va apropiar de drets que abans eren només de la comunitat vilatana (impostos, mà morta, deures en cas d’herència i matrimoni), els camperols van conservar dos drets fonamentals: la propietat comuna de la terra i la jurisdicció sobre si mateixos.” (p. 182).

Gràcies a l’energia de les comunitats vilatanes es van construir milers de viles fortificades. Un cop havien construït les muralles i van trobar un interès comú en aquest nou espai protegit, de seguida van adonar-se que a partir d’aleshores podrien resistir tant els atacs dels seus enemics interns, el senyors, com les invasions estrangeres. A l’interior dels recintes fortificats va créixer una nova vida de llibertat. Havia nascut la ciutat medieval.” (p. 183).

En resum, com més coneixem la ciutat medieval més clarament veiem que no es tractava només d’una organització política per a la protecció de determinades llibertats polítiques. Era un intent d’organitzar, a una escala molt major que les comunitats vilatanes, una unió estreta per al suport mutu i l’ajuda mútua, per al consum i la producció i la vida social en general, sense imposar als ciutadans els grillons de l’Estat, sinó donant plena llibertat d’expressió al geni creatiu de cada grup d’individus en les arts, els oficis, la ciència, el comerç i l’organització política.” (p. 202).

El risc que es formés una oligarquia de mercaders era evident, però des del segle X, i encara més durant els dos segles següents, els principals oficis i artesanies, que també s’organitzaven en gremis, tenien prou força per limitar les tendències oligàrquiques dels mercaders.” (p. 207).

De fet, com més aprenem sobre la ciutat medieval, més convençuts estem que el treball mai ha gaudit de tanta prosperitat i bons consideració com en l’esplendor de la vida de la ciutat./ És més, moltes de les aspiracions dels nostres contemporanis radicals no només estaven satisfetes durant l’edat mitjana, sinó moltes que ara es consideren utòpiques eren realitats perfectament acceptades. Es riuen de nosaltres quan afirmem que el treball ha de ser plaent, però ‘tothom ha de gaudir de la seva feina’ diu una ordenança de Kuttenberg […] A Anglaterra al segle XV, ‘els treballadors només feien quaranta-vuit hores a la setmana’, afirma Rogers.” (p. 210).

És molt destacable que, mentre les ciutats vivien en llibertat, no hi havia queixes sobre la supervisió i, en canvi, quan va aparèixer l’Estat, confiscant la propietat dels gremis i destruint-ne la independència en favor de la seva burocràcia, les queixes van fer-se senzillament incomptables.” (p. 211-212).

La vida de la ciutat medieval va ser un seguit de dures batalles per conquerir la llibertat i conservar-la. És cert que durant aquests acarnissats conflictes va sorgir una classe burgesa, forta i resistent […] En realitat, la ciutat medieval era un oasi emmurallat enmig d’un camp abocat a la submissió feudal i havia de fer-se un lloc amb la força de les armes.” (p. 214).

Podríem descriure els cinc segles que van seguir l’any 1000 com un enorme intent de garantir l’ajuda mútua i el suport mutu a gran escala, mitjançant els principis de la federació i l’associació, en tots els graus i aplicats a tos els aspectes de la vida humana. Aquest intent va ser reeixit en bona part.” (p. 221).

Les ciutats medievals no ens han deixat documents escrits per testimoniar la seva esplendor, només els monuments arquitectònics que avui trobem arreu d’Europa: des d’Escòcia a Itàlia i des de Girona a Breslau. Fins i tot així podem concloure que el període de les ciutats lliures va ser el de major desenvolupament de l’intel·lecte humà de l’era cristiana fins a finals del segle XVIII.” (p. 223).

EL SUPORT MUTU ENTRE NOSALTRES

La tendència al suport mutu dels homes té un origen tan remot i està tan estretament entrellaçada amb l’evolució de la humanitat, que aquesta l’ha conservada fins al present, malgrat totes les vicissituds de la història. Va evolucionar sobretot durant els períodes de pau i prosperitat, però quan la humanitat ha patit fins i tot les desgràcies més terribles –quan països sencers han quedat arrasats per guerres, la misèria ha delmat poblacions senceres o el poble agonitzava sota el jou de la tirania–, la tendència al suport mutu continuava ben viva, a les viles i entre les classes més pobres de la ciutat. El suport mutu mantenia la gent unida i, a la llarga, va arribar a influir fins i tot sobre les bel·licoses i destructives minories governants, que consideraven el suport mutu una ximpleria sentimental. […] El progrés ètic de la nostra espècie, si en contemplem les línies generals, sembla haver-nos portat a estendre gradualment els principis del suport mutu de la tribu a agrupacions més i més nombroses, com si al final hi haguéssim d’incloure la humanitat sencera, independentment de les seves creences, llengües i ètnies.” (p. 235-236).

Al llarg dels següents tres segles, els estats, tant al continent com a les illes Britàniques, van anorrear les organitzacions en què la tendència al suport mutu s’havia expressat fins aleshores. Les comunitats vilatanes van ser privades de l’assemblea, de les corts i de l’administració independent i se’ls van confiscar les terres. Els gremis van perdre les possessions i llibertats, i van quedar sota el control dels funcionaris de l’Estat. Les ciutats van quedar desproveïdes de sobirania i tot el que impulsava la seva vida interior –l’assemblea, la justícia i l’administració electes, la parròquia i el gremi sobirà— va ser eliminat. […] La indústria, l’art i el coneixement van caure en decadència. L’educació política, la ciència i la llei van quedar sotmeses a la idea de la centralització estatal. S’ensenyava a les universitats i des de la trona de l’església que les institucions en què la gent havia encarnat la seva necessitat de suport mutu eren intolerables en un Estat ben organitzat. Només l’Estat podia representar els lligams d’unió entre els seus súbdits. S’ensenyava que el federalisme i el ‘particularisme’ eren els enemics del progrés i que l’Estat era l’únic que tenia dret a encapçalar-lo.” (p. 238).

L’absorció per part de l’Estat de totes les funcions socials va afavorir, necessàriament, un individualisme desenfrenat i estret de mires. A mesura que creixien les obligacions cap a l’Estat, els ciutadans van deixar de sentir-se en deure els uns amb els altres. […] En conseqüència, la teoria segons la qual els homes poden i han de buscar la seva pròpia felicitat sense parar esment a les necessitats de l’altra gent ha triomfat a tot arreu: en el dret, en la ciència i en la religió. És la religió dels nostres dies i dubtar de la seva eficàcia és ser un perillós utopista. La ciència proclama ben alt que la lluita dels uns contra els altres és el principi fonamental de la natura i de les societats humanes. A aquesta lluita, la biologia hi atribueix l’evolució progressiva del món animal. La història adopta aquest mateix argument i els economistes polítics, en la seva innocent ignorància, fan remuntar el progrés de la indústria i la maquinària moderna als ‘meravellosos’ efectes del mateix principi. Fins i tot la religió de l’Església és una religió de l’individualisme, lleugerament compensada per relacions més o menys caritatives amb els veïns, sobretot els diumenges. Els homes i els teòrics ‘pràctics’, els homes de ciència i els predicadors, els advocats i els polítics, tots estan d’acord amb una cosa: que la caritat pot pal·liar més o menys els resultats més cruels de l’individualisme, però que aquest és l’única base segura per al manteniment de la societat i el seu progrés ulterior.” (p. 239-240).

Proven que, fins i tot sota el sistema vigent d’individualisme despietat, les masses agrícoles conserven religiosament les pràctiques de suport mutu que han heretat. Tan bon punt els estats relaxen les lleis fèrries amb què havien trencat tots els lligams entre la gent, aquests es refan en formes adequades als requeriments moderns de la producció, malgrat les múltiples dificultats polítiques, econòmiques i socials. Indiquen en quina direcció i sota quin aspecte podem esperar que continuï el progrés.” (p. 257).

Tot plegat, també s’aplica al nostre món civilitzat. Les adversitats naturals i socials acaben passant. Poblacions senceres pateixen, periòdicament, moments de misèria o fam, milions de persones perden tot allò que els permetia viure i queden reduïdes a la indigència a la ciutat. L’educació, pensada en favor de l’interès d’un pocs, malmet la intel·ligència i les emocions de les masses. És cert que tot això forma part de la nostra vida, però el nucli de les institucions, hàbits i costums de suport mutu continua viu en aquests milions de persones i les manté unides. Prefereixen aferrar-se als seus costums, creences i tradicions que acceptar la guerra de tots contra tots que se’ls ensenya com si fos ciència, quan, de fet, no és ciència en absolut.” (p. 266).

Aquesta és l’essència de la psicologia humana. Tret que sigui enmig de la bogeria d’un camp de batalla, ningú ‘no pot suportar’ sentir crits d’auxili i no respondre-hi. L’heroi hi va i, això que fa l’heroi, ‘tota la resta’ sent que hauria de fer-ho. Els sofismes de la ment no poden res contra el sentiment del suport mutu, perquè s’ha desenvolupat al llarg de milers d’anys de vida social humana i dels centenars de milers d’anys de vida prehumana en societats.” (p. 280).

Durant gairebé tres segles s’ha impedit que les persones poguessin unir les mans fins i tot amb fins literaris, artístics o educatius. Només es podien formar sota la protecció de l’Estat, l’Església o com a societats secretes, com la francmaçoneria. Però ara que aquest impediment ha estat vençut, les associacions proliferen per tot arreu, cobreixen totes les branques de l’activitat humana, creixen fins a fer-se internacionals i sens dubte contribueixen, en una mesura que encara no podem apreciar del tot, a enderrocar els murs que han construït els estats entre les diferents nacionalitats. Malgrat les gelosies –fruit de la competència comercial i els fantasmes d’un passat decadent— que volen despertar l’odi, hi ha una consciència de solidaritat internacional que creix tant entre els líders mundials com entre les masses de treballadors;” (p. 284).

Molt sovint les persones que s’han fet riques no troben en la riquesa la satisfacció que esperaven. Altres, per molt que els economistes sostinguin que la riquesa és una recompensa pels mèrits, senten que tenen massa riquesa. Es comença a fer palesa la consciència de la solidaritat humana. L’organització de la vida social ofega aquest sentiment de milers de maneres artificials, però tot sovint acaba imposant-se.” (p. 293).

En resum, ni el poder tirànic de l’Estat centralitzat, ni l’odi mutu i la lluita despietada que els filòsofs i sociòlegs submisos a l’Estat ensenyen fent-los passar per ciència, poden arrencar de la raó i el cor de la gent el sentiment de solidaritat humana, perquè hi està profundament arrelat per tota la història evolutiva que l’ha fet créixer. […] Fins i tot en la nostra societat actual torna a reafirmar-se i reclama el dret a ser, com sempre ha estat, el factor que lideri el progrés futur.” (p. 293).

CONCLUSIÓ

Així doncs, atribuir el progrés industrial al nostre segle a la guerra d’un contra tots que s’ha proclamat és raonar com l’home que, ignorant les causes de la pluja, l’atribueix a la víctima que ha sacrificat al seu ídol de fang. Per al progrés industrial, així com per a qualsevol altra conquesta sobre la natura, el suport mutu i els lligams estrets tenen –i sempre han tingut— molts més beneficis que la lluita entre tots.” (p. 299).

Gràcies a “Virus” per la publicació i a Alba Padrós per la traducció. Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.