Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

2 de desembre de 2015
0 comentaris

“Tastets de saviesa”: Canviar el patriarcat per esdevenir (homes i dones) més lliures: (II) les propostes.

Aquest “tastet” d’ara és una continuació del que vaig publicar a l’apunt anterior, extret del molt recomanable llibre “Amor y política. La imprescindible sensibilidad de la política”, de les psicòlogues Montserrat Moreno i Genoveva Sastre, editat per Icaria en aquest 2015.

Aleshores vèiem els fets que defineixen el que anomenem sistema patriarcal de poder: algunes dades històriques, les conseqüències sobre la violència de la societat en conjunt –dones en primer lloc— i les bases psicològiques que el sustenten. Tot seguit veurem les seues possibilitats de canvi i algunes propostes per fer-ho.

 

maria_rebel·lat_kariciesPODEM CANVIAR EL SISTEMA PATRIARCAL?

El patriarcat no ha deixat de canviar des que va nàixer, però no sempre ho ha fet per millorar. Si volem que ho faça necessitem unir-nos en aquest objectiu sexes, països, ètnies, religions, ideologies…, per aconseguir que s’acabe la opressió de la majoria per part d’una minoria explotadora protegida amb el mantell del patriarcat, perquè cessen les guerres i la violència, per arrencar els arrels de la fam, la injustícia, l’avarícia, la destrucció del planeta i dels seus éssers.

El sistema social en què naixem s’introdueix en les nostres estructures mentals al mateix temps que aquestes es van formant i constitueix part de la nostra personalitat i del nostre sistema d’”evidències”, perquè allò evident és el que tothom accepta.

“El subjecte s’inicia mitjançant una submissió primària al poder” (diu Judith Butler). Les criatures han de vincular-se a algú per poder subsistir i aquesta vinculació implica sotmetiment (a les prohibicions, a les jerarquies, a una manera d’interpretar el món).

Tanmateix, existeix l’anomenada “llibertat individual”, entesa no com a independent dels condicionants biològics, socials i mediambientals, sinó com la capacitat d’aprendre a jugar amb aquests, manegant-los per pal·liar o fins i tot eliminar els seus inconvenients per tal que puguem arribar a assolir allò que volem. L’important és allò que cadascú fa amb el que la biologia i el medi volen fer amb ell” (Jean Piaget). Tothom és en major o menor grau “resilient” i capaç d’eradicar els condicionants patriarcals del nostre comportament.

La guerra engendra i valoritza codis d’heroisme i de masculinitat, i aquesta engendra la guerra en un cercle viciós que cal trencar. El guerrer necessita l’enemic per existir. També el model tradicional masculí necessita del femení per seguir mantenint-se, l’element a partir de la negació del qual es defineix. Si aquest desapareix, l’arquetip viril es desarma. Les dones han de tenir molt clar que és a partir de la seua forma de ser i de comportar-se, que s’especifica i defineix el subjecte masculí. Una actitud tremendament subversiva per al patriarcat consisteix a no obeir al model de dona (o d’home) que aquest ha dissenyat.

Cal una aliança entre dones i homes defensors de nous models de gènere, de noves masculinitats i feminitats, tenint en compte que masculí i femení són oposats però complementaris. Perquè canvie un dels models cal que ho faça també l’altre.

Contradiccions i paradoxes. Una de les paradoxes del patriarcat és l’impossible desig d’aconseguir una dominació absoluta i definitiva de les persones, perquè per això caldria una forma de violència tan eficaç que acabàs per sempre amb la insubordinació i l’única definitiva és la que provoca la mort, la qual el deixaria sense altre a qui dominar. És el cas de barons derrotats (per un mal negoci, una guerra, l’assassinat de la pròpia dona), que perden la condició de dominadors i, com que no podran seguir dominant, prefereixen arribar al suïcidi.

El canvi de sistema es fa necessari ara més que mai, perquè els defensors de sistemes polítics i econòmics neocapitalistes s’estan llançant a una cursa desenfrenada que amenaça bona part de la humanitat i del planeta. Les enormes paradoxes i contradiccions del patriarcat el fan incapaç de trobar alternatives a aquesta situació insostenible.

 

9990618_origCAP A UNA NOVA DEMOCRÀCIA

Cal acabar amb la violència destructiva i opressiva per accedir a una societat més pacífica, constructiva, equitativa i justa. Per fer-ho cal la implicació de tota o bona part d’aquesta societat.

Per la nostra banda podem avançar algunes reflexions que puguen contribuir a situar el problema en un altre context.

Perquè puguem parlar de vertadera democràcia cal que el poble romanga proper i unit, amb llaços de confiança, de cooperació i reconeixement, amb els governants que trie. Un govern democràtic, al seu torn, necessita estar aliat amb el poble, recolzar-se en un poble fort, empoderat, interessat i culte, amb un poder que no li ve dels diners sinó de la seua cohesió, de la unió de moltes persones pensants i actives, amb una comunitat d’interessos, d’ideals que creen llaços més forts que els econòmics: els llaços afectius. L’amor cap a uns ideals esdevé amor cap a qui els comparteixen i fa sentir-se poderosos a aquells l’experimenten. És la sensació profundament indescriptible de compartir i de cooperar, que des de tant de temps és inscrita a la nostra biologia. Per a ser productiva no ha de menystenir la seua diversitat ni defugir les diferències, sinó considerar-les com un enriquiment del qual es pot aprendre.

En cas d’arribar al poder, els polítics de la nova democràcia tindran força entrebancs per governar, per això necessitaran un poble fort i ben organitzat que no es limite a delegar en aquests tota la responsabilitat, sinó que genere amb ells una relació de complicitat i de recolzament que no trobaran en l’ambient de poder en el qual s’hauran de moure. Hauran de governar envoltats d’adversaris disposats a entrebancar un canvi que perjudicarà els seus interessos i contra el qual reaccionaran sense escrúpols. Front als enemics de l’interior, necessitaran poder recolzar-se en els amics del poble i de l’exterior.

El pensament creatiu i la imaginació política s’ha manifestat en carrers i places durant aquest darrers anys, que alguns han anomenat de recessió econòmica i altres d’estafa col·lectiva. A cada nova forma de repressió erigida des del poder (retallada, privatització, pèrdua de drets), sorgeix un nou moviment social en el qual homes i dones comparteixen la construcció d’una nova forma de fer política. Tenim el 15M, la PAH, les marees… La reproducció i força d’aquests moviments socials està soscavant els fonaments de les polítiques centrades en l’exercici i el repartiment del poder. La reivindicació d’una democràcia real, centrada total i necessàriament en la consecució del bé comú es troba cada vegada més estesa. Valors considerats socialment com a masculins i valors atribuïts al món femení es troben i s’apleguen en el reconeixement d’una activitat política que necessita d’ambdós universos ètics.

En aquest escenari es planteja la necessitat d’obrir una reflexió en profunditat sobre la possibilitat d’articular la riquesa, diversitat i singularitat dels moviments socials heterogenis que desitgen seguir fent política mantenint-se al marge de la organització dels partits, la qual cosa demana fòrums de diàleg obert, que ja existeixen i que mostren com més va més que són imprescindibles.

 

Amor_y_politicaLES AUTORES:

Montserrat Moreno Marimon és catedràtica emèrita de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona i un dels referents històrics en coeducació. En 1986 va escriure Com s’ensenya a ser nena: El sexisme a l’escola, un llibre que tractava sobre estereotips sexistes i reptes educatius. Fou una de les creadores del IMIPAE (Institut Municipal d’Investigació en Psicologia Aplicada a l’Educació) en què va ocupar el càrrec de Directora d’Investigacions i fundadora i directora del “Seminari Interdisciplinari d’Estudis de Gènere” de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Pertany a la Comissió Permanent de l’IIEDG (Institut Interuniversitari d’Estudis de Dona i Gènere) i coordina la “Comissió d’Activitats” del mateix Institut. És autora de més d’una desena de llibres, molts d’ells dedicats a qüestions de gènere.

Genoveva Sastre Vilarrasa és professora emèrita de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ha realitzat investigacions en diferents camps de la Psicologia, entre les quals destaquen les interaccions entre els aspectes cognitius i afectius del psiquisme humà i les influències socials.

Moltes gràcies a totes dues i bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.