Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

25 de gener de 2016
2 comentaris

“Fragments escollits”: “Quan m’etiquetes, em negues” (Kierkegaard).

De bell nou, la identitat. És un tema al qual hi torne sovint perquè el considere fonamental, perquè ens l’apliquen i l’apliquem tothora cada dia: que si els catalans fem això, que si els espanyols o els francesos fan allò altre…, que si les dones, que si els àrabs… que si els “cupaires”, que si els de “Junts pel sí”… Etiquetem a tort i a dret. Tanmateix, hem de parar atenció al fet que etiquetar ens etiqueta.

Jo, de sempre, he intentat fugir de frases com aquestes, pensades, dites o escrites –com d’una mena de maledicció–; perquè he comprovat a la meua pell com d’injustes acostumen a ser. Ens separen i ens enfronten, de vegades involuntàriament. Identificar, classificar i ordenar a la vida és pràctic i fins i tot necessari en molts casos per aclarir-nos en aquest món tan complex (què és, si no, el llenguatge?); però hem de fer-ho amb molta cura, sabent que estem cometent una simplificació, de vegades massa superficial o generalista. La interiorització acrítica d’aquest etiquetatge és l’origen de molta de la violència que ens envolta. I els que l’usen com a arma de poder ho saben força bé. Xenofòbia, racisme, masclisme, homofòbia… en són algunes de les possibles conseqüències intolerables, com la manca de llibertat per ser, per créixer. Ens enfronten irracionalment i injustament, mentre altres guanyen poder. No hauríem d’oblidar que el Poder (els diners, les dominacions, les explotacions) és el mal sense disfressa; és, doncs, l’enemic a batre, amb les armes de la raó, la formació, la informació i la cooperació.

1747_pont-de-cendra_imgEl fa pocs dies anomenat, i molt ben “trobat”, Conseller d’Afers Exteriors del Govern de la Generalitat d’”Amunt” (el de la transició cap a la independència d’una part del nostre país), i activista de la pau, en Raül Romeva, ho sap molt bé i ens ho ha demostrat en molts actes i escrits, com en aquest fragment, dolorós i resplendent alhora, que ara us posaré i que pertany a la seua darrera novel·la, “Pont de Cendra”, editada per Ara Llibres en setembre de l’any passat; la qual lliga la seua temàtica jovenívola dominant (aventura, descobriment de la sexualitat, primers amors romàntics, despertar adolescent a la dura realitat…) amb un crit contra la guerra, contra totes les guerres (ambientada a Sarajevo, durant la passada guerra dels Balcans). I això ens ateny a tots, sense edat, generació ni condició. L’obra també fa un gest de complicitat amb l’amor i la sexualitat lliures, fora dels patrons heteropatriarcals (les dues mares de la Natza, la Dragana que esdevé l’Axel), paradigma del perjudici que poden fer segons quines etiquetes.

Heus ací el text d’en Raül, mitjançant la Dragana:

El mestre Zoran era un bon home. El recordaré sempre […]

Els més grans deien que era un amanerat […]. Però jo penso que el problema el tenien ells, els grans, que eren uns ximples descerebrats.

En realitat en Zoran era molt divertit i entranyable: sempre reia i saludava tothom pel nom. Ens ensenyava literatura i llengua, però amb ell apreníem també molta història. El trobaré a faltar.

Un dia en Zoran va venir a classe molt trist. Era just a l’inici de la guerra. Ens va explicar que l’havia anat a veure a casa qui havia estat el seu mentor a la universitat, un professor que sortia sovint a les notícies. Nikola Koljevic, crec que es deia. Li va dir que se n’anava amb els “patriotes” de les muntanyes, a fer de segon de Radovan Karadžić, i el convidava a anar-se’n amb ell. En Zoran s’hi va negar. Que el seu mestre i mentor se n’anés amb els extremistes de les muntanyes li va suposar una enorme decepció. L’admirava. No entenia com algú que estava considerat un molt bon poeta, i l’expert més gran de Shakespeare del país, s’apuntava a la bogeria de massacrar la seva pròpia gent. Ell, en Zoran, que era home de lletres i versos, i que sempre deia que la cultura era la millor medecina contra la violència, veia atònit com una de les persones més cultes que coneixia s’aliava amb els assassins.

Ens ho explicava amb les llàgrimes negant-li els ulls.

En una guerra no hi ha sants ni dimonis. Ningú no és perfecte, mai, enlloc. Tots fem sempre alguna cosa bona i moltes de dolentes. En una guerra sempre hi ha qui veu l’oportunitat de fer qualsevol malifeta, sembla que estigui tot permès; és l’escenari ideal per donar corda a la maldat i quedar impune. I, malgrat això, sempre hi ha, també, qui sap que no és humà actuar així. Com en Zoran. Ell era diferent. Per això el van matar. Un franctirador, algú amb una sang freda malaltissa, el va esperar amb el fusell a punt fins que el va tenir a tir i li va disparar. A en Zoran, un home bo incapaç de fer mal a una mosca, el van matar els “seus”, probablement per ordre de qui havia estat el seu mentor, si és que no ho va fer el mateix Koljevic.

educacióPerò: qui eren els “seus”? A quin grup pertanyia ell? I jo? A quin grup pertanyíem, tots nosaltres? Per què calia pertànyer a un grup? Per què s’ha d’etiquetar tothom? Qui decidia qui era qui i qui formava part de què? On estava escrit que jo fos com “ells”. Però, de fet: qui eren “ells” i qui “nosaltres”? Vaig adonar-me que les etiquetes són construccions que fan servir els qui tenen por de no encaixar o els qui temen perdre determinats poders i control.

Anys després descobriria Kierkegaard: “Allò que m’etiqueta, em nega”. I encara més: “Quan m’etiquetes, em negues”.

Etiquetar és negar. I negar, és, sempre, una manera de matar.

Gràcies, Raül, i molta sort en el teu nou càrrec!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No és una mena de perjudici titllar “el patró heteropatriarcal” de l’amor i la sexualitat com a un patró incompatible amb la llibertat?
    No és “etiquetar” nomenar a algú de “ximple descerebrat” pel sol fet de descriure a una persona pels seus gestos [amanerats o no]?
    Els seguidors de Radovan Karadzic, van ser “els” únics assassins?

    Massa sovint tenim tendència a ensorrar-nos dins una muntanya de fang mentre estem pendents si l’altre tropeça amb una pedra.

    Atentament

    1. Moltes gràcies per la resposta.

      El patró heteropatriarcal és aquell que fixa l’heterosexualitat i el domini del mascle i d’allò masculí com a objectiu social a assolir i, per tant, allò que se li oposi és rebutjable i indigne. L’errada moral és al mot “patró”. És evident que la sexualitat home-dona majoritària o aquella família que voluntàriament vulgui acceptar el domini dels homes a sa casa són ben respectables. El problema s’esdevé quan aquesta sexualitat o aquesta tria la volen convertir en norma, en patró per a tothom. Aleshores, qui se’n surt de la norma hom el titlla d’anormal, no en el sentit de minoritari, sinó d’immoral, vergonyós, minusvàlid… Se li estigmatitza. I això és injust i discriminador, i atempta contra la llibertat personal.

      Etiquetar és necessari pel funcionament del nostre cervell; però quan etiquetem persones (grups de pertinença, aptituds, actituds…) molts cops emetem judicis i valoracions morals basades en creences, en opinions, no en fets contrastats. Hem de ser molt curosos amb el llenguatge que emprem, sobretot en aquests casos. Al meu entendre la clau és a etiquetar amb estimació cap a aquell o allò que etiquetem i posar-nos al seu lloc: com ens hi sentiríem nosaltres?

      Quan m’etiquetes, em negues… la possibilitat de ser, de créixer, de rectificar, si cal.

      Ningú no és perfecte i l’espifiem contínuament. Cal ser conscients del poder del llenguatge i restar amatents al que diem i escrivim; escoltant, comprovant i estimant abans d’emetre judicis. És un aprenentatge que mai no s’acaba i en el qual, en primer lloc, m’incloc a mi mateix.

      Salut i bon dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.