No confinem l’esperit crític: Cal superar el conflicte entre economia “de mercat” i vida.

Aquestes darreres setmanes, quan els nostres polítics –mostrant la seua servitud cap a les grans empreses– retardaven el confinament o l’alçaven massa aviat, hem sentit dir a tort i a dret que estaven triant entre economia i vida. Perquè en aquestes extremes circumstàncies –que afecten tant a rics com a pobres– ningú –ni els més conservadors– no podia amagar el que en una situació normal amaguen: que la nostra tan erròniament lloada economia capitalista sempre tria salvar l’economia abans que salvar la vida de tothom, quan perillen els negocis dels inversors capitalistes –els quals sempre trien salvar la pròpia pell. Què, si no, significa que tinguem de malbaratar bona part de la nostra vida en feines que no ens agraden, mal pagades, perquè funcione una economia feréstega que ens l’han normalitzat a còpia de garrot i adoctrinament? Un sistema econòmic que ens obliga a vendre la nostra força de treball per poder menjar i tenir aixopluc cada dia. Per no parlar d’altres companys del planeta i les seues terres, espoliats cruelment per tal que nosaltres puguem tenir tot d’estris sobrers, mentre ells moren de fam o intentant arribar a les nostres costes, per fugir de maltractes, malalties o guerres injustes. O del sotmetiment intolerable de les dones arreu del món. Amb el capitalisme hem bescanviat la relació de subordinació amo-serf del feudalisme, per una altra de semblant (patró-obrer), amb l’afegit del colonialisme i el masclisme més pregons [sobre aquesta qüestió recomane l’entrevista d’Andreu Barnils a Richard Wolff, 07/04/2020: https://www.vilaweb.cat/noticies/wolff-eua-histeria-control/]. Per això, si volem una societat on pague la pena viure –justa, lliure i solidària–, del que es tracta és de canviar la disjuntiva actual entre economia i vida per una de copulativa; és a dir, posar l’economia al servei de la vida de tota la humanitat, del bé comú i no d’uns pocs privilegiats, caminant cap a una economia més socialitzada i autogestionada.

Hem d’aprofitar les lliçons que fins ara ens ha donat aquesta pandèmia, com les que he comentat en apunts anteriors, per passar a l’acció i exigir –a aquest govern espanyol que s’autoproclama “rotundament d’esquerres” o a qualsevol altre que vulga representar-nos— que:

Cal donar, en les activitats essencials, el protagonisme als serveis públics, que han de veure augmentats el seu pressupost i els seus mitjans humans i materials, amb una eficaç descentralització (aquests dies hem pogut comprovar que “qui reparteix s’enduu la millor part”) i un control democràtic de la seua gestió (públic no vol dir necessàriament estatal; que això darrer pressuposa una gestió autoritària per part del govern de torn).

Cal posar fre al desvergonyiment d’empreses multinacionals i corporacions financeres que gairebé no paguen impostos al país on operen, portant els seus diners a paradisos fiscals, presumint de fer donatius, que, per a més escarni nostre, els permeten gaudir de desgravacions fiscals.

Cal que els impostos o contribucions a la societat siguen vertaderament progressius en funció dels ingressos particulars (qui més rep, més hi ha de contribuir), per tal de permetre uns serveis públics i de qualitat.

Cal revalorar les tasques familiars i laborals que han estat injustament assignades al gènere femení i repartir-les com cal. Hem d’invertir el concepte que hem aprés, que les considera més subalternes i, doncs, pitjor o gens retribuïdes. Cal avançar en el camí d’una revisió a fons dels papers que el sistema econòmic-social-religiós imperant ha repartit segons el sexe.

Cal frenar el creixement desfermat, les deslocalitzacions a països llunyans, les despeses energètiques inútils, com les que hom fa servir per portar articles de l’altra part del món o per fer viatges turístics sense control, de turbamultes, que malmeten i contaminen el nostre fràgil hàbitat, com tan clarament hem vist els darrers mesos. El transport s’haurà d’anar reduint a l’estrictament necessari; perquè no disposarem de prou energia per malbaratar-la. Serà una oportunitat per canviar el rumb de l’economia, ara depredadora i malbaratadora de matèries primeres i energia, per una de més estalviadora, recicladora i de producció propera al punt de consum.

Cal canviar els criteris del que hom considera com a indicador d’èxit o d’estatus social, com ara la fama immerescuda o el luxe sobrer. Cal reduir el consum en un món esgotat, cuidar la natura, donar prioritat a la feina als nostres pobles, consumir productes de proximitat, descongestionar les ciutats, afavorir les cooperatives i altres empreses d’economia social i solidària, enfortir les xarxes socials, que han de ser les que asseguren el poder a la gent del poble, davant dels abusos d’un Poder centralitzat cada vegada més elitista, controlador, amenaçador i, com hem vist les darreres setmanes, bastant ineficaç i ineficient.

– Això acompanyat d’una reducció de la jornada laboral, del nombre d’anys per a la jubilació i la implantació d’una renda bàsica universal i individual (com la RBIs: Renda Bàsica de les Iguals, vegeu més avant), que hom ja està demanant a diversos llocs del món i per persones d’ideologia diversa; perquè cada vegada hi haurà menys feina per a tothom, a causa de l’automatització creixent, cosa que, per altra banda, podria fer minvar l’esclavitud a la feina, que encara malmet força vides, i ens permetria dedicar més temps a les cures, a les relacions socials, a la cultura; en definitiva, a gaudir de la vida. Cal reduir la feina i repartir la riquesa.

La Renda Bàsica de les iguals (RBis) és el dret que té cada ciutadà i cada ciutadana, pel fet de néixer, a percebre una quantitat periòdica per cobrir les seves necessitats materials. No obstant això, per convertir-la en alguna cosa més que una declaració de principis, a la definició li afegim unes característiques, estructurals i d’opció política, que la converteixen en un instrument d’acció política i social, així com en un mecanisme que garanteix la redistribució de la renda. Aquestes característiques especifiquen que la RBis ha de ser individual (no familiar); universal (no contributiva i per a tots); incondicional (independent del nivell d’ingressos i del mercat de treball), la quantia ha de ser com a mínim igual al llindar de pobresa i rebre cada persona la mateixa quantitat, una part de la RBIS es percebrà en mà i l’altra en forma de béns d’ús col·lectiu i com a instrument de lluita contra el capitalisme. La majoria de les prestacions socials actuals subjectes a control i despesa burocràtica quedarien refoses en la RBis. [font: rentabasica.net]

[Vegeu també l’entrevista d’Andreu Barnils a Guy Standing, 15/04/2020: https://www.vilaweb.cat/noticies/guy-standing-la-renda-basica-universal-seria-meravellosament-alliberadora/]

Hem d’aprofitar la conjuntura perquè tot això es faça realitat o si més no s’hi aproxime bastant i per aconseguir-ho cal que ens apleguem, aprofitem sinèrgies, lluitem pacíficament i hi perseverem. Ja sabem que canvis com aquests no plouen del cel, amb el vot cada quatre anys i prou, i més a dins d’una estructura tan fèrria com la dels Estats moderns, que malden per mantenir el poder de les elits per sobre nostre, que reinventen “mantres i circ”, mitjançant els seus polítics i portaveus mediàtics, tot seguint fidelment allò tan vell de “canviar el que calga perquè no canvie res”.

L’expulsió dels mercaders del temple és un passatge clarament anticapitalista del cànon cristià, que tot sovint obliden o reinterpreten les corruptes jerarquies eclesiàstiques. Hi diu Jesús tot enfurismat: “Heu convertit ma casa en una cova de lladres!” Doncs, això mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.