Observar, llegir, escriure

No, ara no m’he “caigut del cavall” en assabentar-me de l’afer de la “llei Aragonès”, l’avantprojecte de llei presentat pel vicepresident Aragonès, d’ERC. Fa molts anys que he descobert l’engany de la política oficial a casa nostra com arreu. Fa molts anys que he sabut que allò que no fem nosaltres mateixos per aconseguir qualsevol fita desitjada, ningú no ho farà per nosaltres. Certament venim comprovant, per una banda, que el partit polític esmentat (que amb aquesta llei demostra no ser gaire esquerrà –ausades com són de sofertes les marques!–) i altres d’independentistes econòmicament més conservadors amb noms canviants (als quals se’ls escau millor la malifeta), treballen sobretot per a les elits i no pas per a la majoria dels ciutadans, i, per altra, que darrerament aquell partit està reculant quant a implantar a curt o mitjà termini la república que demana el poble que els ha votat.

Associacions com Marea blanca o Fapac, sindicats com CGT, IAC o USTEC i partits polítics com la CUP s’estan mobilitzant davant el que consideren una seriosa amenaça per a la salut, l’educació i els serveis socials del territori catalunyès. A les seues webs llegim que aquesta “llei Aragonès” promou l’externalització d’un bon grapat de serveis de cures, afectant intervencions quirúrgiques, dones, nens, persones dependents i gent gran. Que no servirà per millorar la qualitat dels serveis actuals, sinó tot el contrari; entre d’altres, perquè el preu representa fins al 50 % del barem decisori i no s’hi determinen els recursos públics que es destinaran al control de la gestió privada que en resulte. Que no afavoreix les cooperatives d’economia social i solidària ni tan sols garanteix la igualtat d’accés de les empreses; la qual cosa preveu que filials de les grans constructores ACS o Sacyr es puguen emportar una bona part del “pastís” en oferta. Que, per tant, la normativa no dificulta l’enriquiment privat a costa dels serveis públics. Que empitjorarà les condicions laborals de les treballadores que hi desenvolupen la feina –sector altament feminitzat–, com ja passa amb altres serveis externalitzats. Que l’aplicació de la normativa europea que s’indica en aquest cas és una excusa; perquè actualment no hi ha cap reglament ni directiva que hi obliguen.

No cal emprar gaire esperit crític per adonar-se’n. Els fets ens demostren a bastament com massa polítics es captenen com a enemics del poble. Els polítics professionals no ens representen pas a nosaltres, sinó els partits que els han contractat i responen davant els seus dirigents com qualsevol treballador a la feina. Els partits i els polítics que els representen són eines institucionals al servei d’un règim que els protegeix en contra del poble, en imposar el seu caràcter representatiu en lloc d’un d’imperatiu, on aquest darrer respectaria estrictament la voluntat dels votants, quant a desenvolupar projectes com i quan foren acordats prèviament, a què s’haurien de comprometre les persones delegades sota càstig de revocació en cas de no fer-ho. Aquesta i no l’altra seria una delegació democràtica de debò. La llei electoral espanyola obliga la delegació representativa no revocable i, doncs, no té com a objectiu garantir la lleialtat i la responsabilitat dels polítics amb els seus votants, característiques del mandat imperatiu. D’ací la farsa que es munta a cada cita electoral, on els candidats fan campanyes prometent accions o aliances atractives, que en acabat el recompte de vots potser no compliran, perquè no en tenen la necessitat ni l’obligació; tan sols tractaran d’engalipar-nos amb excuses, perquè siguen reelegits i així mantenir el seus sous i privilegis. Aquest règim corrupte del 78 institueix un munt de vividors de la política a costa dels diners de tots nosaltres; traint-nos si cal, si els ho demanàs el seu cap o algun empresari amic. Per això, ben carregats de raó moral van aquells qui se’n malfien i no volen participar en aquest circ vergonyós.

Hom coneix que la Catalunya de les quatre províncies, amb l’excusa de les retallades, és una de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol capdavantera en la privatització dels serveis públics (és a dir, en traspassar la seua gestió a mans privades, que el que cerquen sobretot és traure’n el major benefici econòmic i no pas millorar la seua qualitat i el nostre benestar, encarint-los i precaritzant-los si cal). Ara, si s’aprova aquesta llei, encara ho serà més. Una proposició de llei que, a més a més i vistes les dates en què ha estat presentada al parlament catalunyès, sembla voler aprofitar la desconnexió que porten les vacances estiuenques per a tramitar-la a corre-cuita i aprovar-la sense gaire contestació dels moviments socials. Una malifeta amb premeditació i traïdoria?

República? Sí. Qualsevol república? No. En aquest sistema de delegació política, en aquesta partitocràcia pseudodemocràtica muntada perquè no mane el poble, amb polítics irresponsables amb els seus votants, lleis mentideres, pràctiques corruptes afavoridores dels negocis dels qui més tenen i no del benestar de tothom –on això darrer implicaria més solidaritat i justícia social–, no arribarem enlloc de profit si no revitalitzem la contestació social, emprant la desobediència pacífica, i recolzem les realitzacions alternatives que hi puguem bastir.

“No abarateixis el somni” (Lluís Llach, 1984):

No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l’estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
d’un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.