Roc Casagran: L’amor a contracorrent.

Quan vaig fullejar la novel·la per primera vegada, pensava que es tractava d’una clàssica història d’enamorament adolescent, de la descripció d’una d’aquelles neurosis que ens ataquen a traïció, per la descàrrega d’un còctel d’hormones al cervell, i ens menen a aproximar-nos a una altra persona fins a l’acoblament, on totes les nostres emocions es trastornen, on pensem i fem coses impensables abans, on irremeiablement la persona objectiu és el centre de tot. Una bogeria transitòria, però que pot durar anys. Un terrabastall que també ens pot arribar en qualsevol altre moment de la vida, però llavors l’experiència anterior ens ajudarà a apaivagar-lo, conscients que, si ens hi lliurem sense fre, podem acabar malament; no debades hem aprés que “qui més amunt puja, de més alt cau”.

Quan em vaig decidir a llegir-la, vaig comprovar que l’enamorament hi és força present; tanmateix, com que els protagonistes són a la trentena dècada de la vida, la “bogeria” hormonal que els enlluerna no és pas el tema central, sinó les alternatives d’amor madur i de convivència en parella que s’hi presenten en minvar la “tempesta” hormonal; tot i que el que hi ocorre, per ser més precisos, és que l’oxitocina –segons el que sabem fins ara— es fa ama i senyora del cervell dels amants. Tot i això, l’encaterinament amorós, aquell que fa eternitzar el temps, omple bona cosa de pàgines del llibre, fidel a la importància que li donem quan tenim la sort –o la dissort— de ser-ne protagonistes, com el Llull de la novel·la d’en Roc Casagran.

Una narració en primera persona, per part del protagonista, farcida de belles poesies que la fan més valuosa. Un seguit d’històries entrellaçades sobre el procés de maduració del personatge, on es manifesta cabdal la influència dels amics més íntims –les potes del tamboret on es recolza, segons metàfora seua– i les circumstàncies traumàtiques amb què ensopega, que omplen de valors una obra que porta camí d’esdevenir una “súper-venda” amb mèrits evidents. Destaca el valor de proposar un canvi del paradigma d’aparellament, per fugir de la família nuclear, monogàmica, del sexe unit a l’amor, del sentiment de possessió dels amants, bescanviant-lo per un amor altruista. És l’amor “fora de mapa” que anuncia el títol , l’amor fora del “full de ruta” marcat per la nostra societat heteropatriarcal, per influència d’una caduca moral religiosa, que ens afecta, i massa, siguem o no creients. Un canvi que ens obliga a nadar a contracorrent, a ser valents, a fer pedagogia, a mirar endavant; perquè el premi serà més llibertat per a tothom.

Tot i no passar d’una proposta de família no tradicional, dirigida a altres amics sentimentalment vinculats i possiblement interessats, aquesta és el necessari començament per avançar. Cal tenir-ho clar, fer servir la raó per destriar entre els nostres sentiments, en els més sincers, en els que són fruit del que realment volem, comptant amb els companys que hi són més propers.

Ara bé, també visualitze un protagonista massa conservador, una representació de bona part dels joves actuals, que cada vegada els hi costa més fer-se adults, amarats de missatges publicitaris infantilitzadors, potser massa protegits i consentits pels pares, plens de pors, depressius al primer desengany, que es “miren massa el melic”, no gaire compromesos amb el, per a mi, necessari canvi del sistema econòmic i social. Tot i que té raó en Llull quan afirma que els únics que podem pensar a millorar la societat som els qui no passem gana, perquè els pobres ja fan prou amb sobreviure; precisament per això hem d’espentar el canvi, per aconseguir la implantació d’una justícia social universal, perquè la llibertat depèn de la igualtat, a tots els nivells: econòmic, cultural, sexual…

Així mateix, la por és la gran protagonista, com a la vida de qualsevol mortal de carn i ossos.  La por al canvi de model de relacions socials, a eixir del paradigma de la parella tradicional, la família nuclear institucionalitzada amb poder i amb poder desigual a favor del mascle, que mitifica el sexe i genera gelosia i violència. Por a atrevir-se a fer una passa en una altra direcció, per no ser assenyalat, rebutjat pels familiars, companys de feina, amics o veïns. A més, si el canvi finalment ens allibera, a alguns pot fer-los venir enveja i dificultar-nos encara més l’avançada, assenyalant-nos, criminalitzant-nos, si cal.

I la maduració, les experiències que fan el miracle: l’amor adolescent esdevé amor madur: de bogeria a calma, de risc a seguretat, de desassossec a benestar; i agafem la força que, a poc a poc, ens permet avançar cap a on volem, per engegar nous projectes i afrontar nous reptes amb els companys que estimem o que s’hi vulguin sumar. 

SLL19-volum-230x373EL LLIBRE: “L’amor fora de mapa”, editat per Sembra Llibres; la 3ª edició en abril del 2016.

RESUM ARGUMENTAL (de la contraportada): Després de trencar una llarga relació en un hotel d’Alacant, el Llull caurà en una espiral que l’obligarà a plantejar-se el sentit de la vida que l’envolta. Però, sobretot, a valorar les tres potes en què s’ha sustentat la seva fràgil estabilitat emocional: la Clàudia, l’activista social que s’enfronta als seus traumes amb fugides endavant; l’Eldar, el guitarrista d’origen bosnià que es guanya la vida en una funerària; i la poesia, l’arma amb què el Llull dispara contra els seus fantasmes.

L’AUTOR: Roc Casagran va nàixer l’any 1980 a Sabadell. És llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Treballa de professor a secundària, feina que combina amb l’escriptura. Ha publicat els llibres de poesia “Els carrers de les fàbriques”, “Trènicament trennificat”, “Després de Sarajevo” i “L’ombra queixalada”; i les obres de narrativa “Camí d’Ítaca” (escrit conjuntament amb Oleguer Presas), “Austràlia”, “Un ós panda al pas zebra” i “Ara que estem junts”. Col·labora puntualment amb diversos mitjans de comunicació i fa recitals de poesia arreu del país, de vegades acompanyat pel cantautor Cesk Freixas.

UNA PETITA MOSTRA DE FRASES ESCOLLIDES DE L’OBRA (assenyalades amb el nº de pàgina on es troben):

34: “I segurament sí, que estava escagarrinat, segurament hauria agraït un model que no calgués debatre, com els meus pares, que es van casar amb vint-i-dos anys, que han viscut junts tota la vida, que han criat el fill amb bona voluntat, que l’han fet estudiar, que l’han deixat volar, i que han esperat que fos feliç. Feliç amb aquella felicitat que l’entorn dirà que és felicitat, i que vol dir reprendre el viatge que han fet els predecessors. I no plantejar-se gaire si està bé o no, aquest model, simplement tirar endavant, seguir el corrent, riu avall, fins a arribar a la mar, que és el morir […]

52: “Qui sap si sempre vivim en una ratera. Potser a l’únic a què podem aspirar és a acostumar-nos-hi, a trobar el nostre raconet, a matisar-la, a fer que el temps sigui agradable de passar.

58: “I no ens importaria que la gent del voltant no entengués la nostra manera de viure, i potser ens envejarien en secret, des del seu recer de vida grisa, plena de rutina i repeticions, orgullosos de les seves segones residències, de les seves hipoteques i dels seus cotxes imponents… […] –Sí, ens toca nedar a contracorrent, Llull.

59: “La revolució hormonal va anar afluixant sense que fos un drama. Vam tenir un temps, […] en què ja no ens venia de gust d’estar-nos tantes hores junts sense cap altra missió que abraçar-nos i divagar amb paraules. Se’ns havien acabat les converses sobre el no-res, i quan parlàvem era per resoldre assumptes pràctics de la convivència:[…] Però no enyorava el temps de la follia, perquè havia entès que fer-se gra també era allò. Potser estàvem madurant, l’un al costat de l’altre […]

86: “Perquè jo ja era un adult, perquè tots tres, […] ja som adults. El problema, segurament, és que aquest univers no l’hem dissenyat nosaltres, i que, a mesura que les persones van creixent entren en un terreny pensat per moltes generacions prèvies, segurament un xic caduc. I t’hi adaptes o en surts expulsat. Com qui entra a treballar en una oficina i s’ha de conformar imitant les formes de funcionament dels que ja hi eren, i si pretén canviar-ne res, aleshores és mal vist per la resta de col·legues. […] Potser podríem inventar un món dels adults fet a la nostra manera. […] Un món amb un altres codis.

87: “[…] vaig gaudir-ho i vaig tenir la sensació d’entendre definitivament que el sexe està mitificat, que no l’acabem de descobrir mai, i que haver-lo vinculat sempre a l’amor no ha fet més que tallar-nos les ales. […] No era un amor per a tota la vida, ni un amor dependent, ni un amor de “amb mi i només amb mi”, sinó un amor altruista, de tot està permès des del respecte, des d’un amor de quatre lletres d’un abecedari desconegut. […] Ella, que era basca, va citar Mikel Laboa, traduït: ‘Si li hagués tallat les ales/ hagués estat meu,/ no se n’hauria anat./ Però així hauria deixat de ser un ocell/ i jo el que estimava era l’ocell’.

88: “[…] si la societat sencera s’atrevís a contradir la norma de la monogàmia sense haver de recórrer a les banyes i als enganys seríem molt més feliços, molt més normals. […] I aleshores em va venir al cap la professora d’Història de l’institut, que sempre ens deia que les guerres, d’una manera o altra, comencen per la bragueta […], per la incapacitat humana de compartir, perquè no som capaços de guiar-nos per la racionalitat. Potser la qüestió és aprendre a governar el nostre cervell. O a saber viure com creiem que hem de viure.

images-21La Mar i l’Ona creien en el seu amor i si el món fos normal no s’haurien casat mai de la vida. Però celebrar unes noces era una manera de donar suport a molts anys de lluita a favor de la igualtat de les persones, siga quina sigui la seva orientació sexual.

103: “El nostre no havia estat, d’acord, un amor d’aquells de l’adolescència, de no poder fer res més que pensar en la persona estimada. Ja teníem una edat i unes quantes ferides, i trobàvem molt més madur racionalitzar-ho. Gaudíem l’un de l’altra, però també teníem vida més enllà, alguna parcel·la individual que ens deixava créixer cap a altres bandes. Però després retornàvem a la parella, i teníem anècdotes per explicar-nos.

157-158: “Estar amb tu ja no era cap novetat, ni hi havia aquell fenomen embogit de les hormones que tot ho remouen, però sí que hi era la calma, el benestar, la seguretat. L’amor que es cou a foc lent. Vam mirar el cel estrellat, vam inventar-nos noms estrafolaris per a les constel·lacions desconegudes, i jo t’encerclava el cos amb els braços, i el món s’hauria pogut aturar i no hauria estat cap drama.

162: “M’estava convertint en un conservador fastigós, justament allò que sempre m’havies dit que era. En allò que no volies que fos. No tocar res perquè la vida és de porcellana, no fos cas que. Em feia una ràbia immensa però no ho sabia canviar.

163: “Algun vespre melangiós gosava obrir la carpeta dels poemes antics, però ja no era com abans, que ho feia per revisar-los o millorar-los […], sinó per retrobar en els versos antics la felicitat perduda. Em revivia a mi mateix, les meves vicissituds, i no sé si la funció de la literatura hauria de ser aquesta, però a mi em funcionava. Era com retornar al paradís, a l’estabilitat de quan el tamboret era formós i s’aguantava amb tres potes fermes. […] Analitzàvem des de la barrera, i érem igual de grotescos que la persona benestant que pontifica sobre la pobresa, perquè no passa gana i es pot entretenir a idear una societat millor. Però si l’estómac et f a rau-rau… Érem això, teòrics.

166-167: “’La monogàmia no és natural, els impulsos sexuals així ho demostren’, anàveu comentant, ‘hem de saber separar sexe i amor’, […] Tothom vol carn, i de vegades carn diferent. Et jutgen, et titllen del que sigui, t’envegen en secret, potser, i t’arraconen a les golfes dels impurs. És la mentalitat catòlica fins i tot d’aquells que mai no han trepitjat una església, l’ordre establert, la capacitat perquè res no canviï, que si no trontollem, i encara prendrem mal. Allò desconegut ens fa basarda, i així, sense voler, anem impulsant la continuïtat del Sistema. Donàveu per fet que aquest escull es podia superar, si realment es creia en aquesta manera de viure. Es podia aprendre a ignorar els comentaris, a fer pedagogia, si calia, i a tirar endavant, plantar cara, bramar ‘qui ets tu per dir-me com carai he de viure?’ Hi havia una altre obstacle per saltar: l’intern.

180: “El Llull que després se’n va a la feina, envoltat de companys grisos i mapes evidents, i que sap que les millors viatges són aquells que fem sense GPS, perquè cal inventar noves rutes i destruir-ne les petjades de seguida, perquè ningú no en repeteixi el traç. Que tothom s’ha de fer el seu camí. Que tots els corriols són vàlids i cap no és l’únic.

207-209: “Voldré imaginar, […] que t’atreveixes amb el ball més difícil de tots: l’aventura de l’amor fora de mapa, així com sempre has aspirat a canviar la societat, a enderrocar els palaus glaçats del conservadorisme. […] I mentrestant, sol a casa, confiat que gosareu gosar, amb el somriure de l’alliberament, prendré un te i m’entretindré a destruir l’ordinador i els mapes.

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.