Observar, llegir, escriure

“El que desvela aquest llibre és d’enorme interès civil. Gil aconsegueix demostrar que les pedagogies centrades en l’emocionalitat són focus de manipulació i de control social, i ho aconsegueix amb una evidència científica tal que faríem bé a tenir-lo en compte i començar a rectificar. No sols desgrana els orígens polítics i ideològics del procés actual de destrucció de l’escola pública, sinó que va esfullant, una per una, cadascuna de les mentides metodològiques i mites en què es basa la nostra legislació actual.” (“Schola, delenda est?”, Pascual Gil, Apostroph, 2022, pròleg d’Andreu Navarra, p. 14).

No he estat docent, però admire moltíssim aquesta professió, convençut de la importància de formar persones cultes i lliures, de desvetllar i millorar les seues habilitats personals i socials, tant intel·lectuals com artístiques, d’ajudar-les a comprendre el món, d’encomanar-les l’estima pel saber, d’inspirar-les la importància d’assolir i mantenir un pensament obert, el valor de l’esforç, la dignitat, la diversitat, l’empatia i el suport mutu. Des de fa dècades, soc conscient de la necessitat d’una escola pública o cooperativa, laica, igualitària, emancipadora i arrelada a la nostra llengua i cultura, que desenvolupe l’esperit crític en els seus alumnes, perquè siguen capaços de destriar els missatges sincers i honests —els que provenen de les persones que en saben de debò—, de les mentides i manipulacions dels falsos experts, amb què la publicitat i les empreses de comunicació ens bombardegen sovint; perquè persones així educades podran viure una vida més lliure i plena, i seran el motor del canvi social que tots plegats necessitem.

Sabem que les ciències naturals i socials han anat evolucionat al llarg de generacions i s’hi han anat introduint canvis amb major o menor fortuna, en un intent d’adaptació progressiva a les noves troballes de la recerca i les noves realitats socials, però ―ai las!― prioritzant els interessos econòmics de les elits, que retenen el poder i els mitjans de producció, i amb la seua insadollable cobdícia, ens estan abocant a un col·lapse energètic, climàtic i civilitzatori. En el cas de la pedagogia, si bé abans hi havia mancances formatives en gestió de les emocions dels alumnes ―com per altra banda també en cultura alimentària, economia de la llar, educació sexoafectiva, etc.―, dècades ençà els poders educatius, al servei dels econòmics, volen imposar-nos models d’escola que, basant-se en aquests dèficits de gestió emocional, capgiren completament el sentit de l’educació, en un clar intent de degradar l’escola pública i el seu paper emancipador de les classes subalternes. I als primers que això els emprenya i preocupa més és a mestres i professors, que estan fins al capdamunt dels polítics professionals, que han aprovat successives reformes educatives sense tenir-los en compte i, el que és pitjor, entrebancant la seua feina. Tot això adobat amb una descarada desinversió en l’escola pública, però millora de les subvencions a la privada, mitjançant l’escola concertada, en gran part en mans dels grups empresarials de la poderosa Església Catòlica.

Com a mostra, fa pocs dies vaig llegir, al seu sempre interessant blog “Espai de dissidència”, l’apunt d’en Xavier Díez titulat “El pitjor curs de la història recent”, on entre d’altres hi deia que: “Aquest també ha estat l’any del que podríem considerar xoc de la innovació. Potser perquè bona part dels lobbies educatius del món empresarial han començat a ocupar diverses plantes de Via Augusta per imposar els seus criteris metodològics sorgits entre gurus neoliberals, i potser perquè s’ha començat a articular una ferma oposició intel·lectual entre un professorat cada vegada més conscienciat que la deriva competencial i ‘innovativa’, en detriment del coneixement, la ciència i les humanitats, representa una autopista vers l’ampliació de les desigualtats, l’expansió de la segregació i una mena d’ignorància antiil·lustrada promoguda des de la LOMLOE i els nous currículums”.

I més endavant: “El tema del currículum competencial (o potser el ‘currículum fantasma?’) que ha generat una sobrecàrrega de feina completament inútil, que encara no està publicat, que genera molts dubtes, que ha evitat un debat públic i que sembla que només busca, en base a l’agenda 2030, maquillar resultats en una era de fossilització de raquitisme inversor. Un currículum competencial que menysté les ciències i les humanitats, promou metodologies de treball discutibles, que cedeix a la temptació de substituir l’ètica i la filosofia per l’adoctrinament, i que serveix, sobretot, per sobrecarregar els docents d’una feina completament inútil (com si no fora més raonable encarregar programacions curriculars a professionals). Per tant, generant una sensació de desmoralització col·lectiva clarament palpable de Portbou a Alcanar.”

I també més avall, fins a les comarques del sud valencianes; perquè precisament són aquests arguments els que desenvolupa el jove professor d’Història i Geografia en un institut de Secundària de les comarques alacantines, en Pascual Gil Gutiérrez, al seu primer assaig, amb un títol en llatí que ens demana, a tothom, però especialment a pares, alumnes i professors, si l’escola pública com cal ha de ser destruïda, com pretenen els poder fàctics de sempre. L’assaig que us ressenyaré ací, “Scola delenda est?” —L’escola ha de ser destruïda?— (Pascual Gil, Apostroph, 2022), ens desvela el per què de tot plegat i fa un crida als seus companys docents a la desobediència activa davant aquest seriós intent de destrucció de l’escola pública. Una joia de saviesa dignificadora.

“Keynes anomena ‘deus’ als mecanismes econòmics del món i afirma que, ‘almenys durant altres cent anys, ens obligaran a aparentar que el just és dolent, i el dolent és just, perquè el dolent és útil i el just no ho és’. […] És possible que sent fidels a les directrius de Keynes, aparentem formar alumnes savis, substituint continguts científics i acadèmics per aquesta entelèquia abstracta que anomenen formació competencial, substituint l’aprenentatge real pel mantra ‘aprendre a aprendre’, buidat de tot contingut metacognitiu, substituint la disciplina pel coaching o la intel·ligència en sí per la rendible intel·ligència emocional o les intel·ligències múltiples. […] La saviesa és l’única llibertat immaterial a la qual podem aspirar.” (op. cit., p. 29-30).

“Com ens diu el recercador educatiu i professor de la universitat de Dundee, David Hartley, en ‘The instrumentalisation of the expressive in Education’, publicat el 2003, l’expansió del discurs de la Intel·ligència Emocional en l’àmbit educatiu té essencialment un propòsit instrumental: obliga a l’escola a un servilisme cap al sistema econòmic, creant treballadors i consumidors emocionalment dúctils que, hi afegisc, es pensen irònicament i ingènua arquitectes i amos autosuficients del seu jo. Servilisme cap al sistema mitjançant la servitud al fatu ego. Magistral!” (op. cit., p. 84).

…/… (2)