Observar, llegir, escriure

Ja coneixia en Pedrolo com a mestre de ciència-ficció i aquesta d’ara n’és una mostra fefaent. Una gran novel·la d’acció, de caràcter coral, amb personatges i professions diversos, amb un argument valent i captivador, prou arriscat en plena dictadura franquista (contra la qual l’escriu), farcida de valors, exemple d’art al servei del poble, intemporal i universal. Una obra èpica sense ornaments, que mostra un grapat d’humils herois d’un poble en lluita contra els seus opressors. Un exemple de com la unitat, la determinació i la generositat de les classes subalternes junt amb les petit burgeses, mitjançant la desobediència civil, poden enderrocar fins als sàtrapes més sanguinaris. En Pedrolo ens engresca a actuar, a eixir del nostre gris present, amb el convenciment personal, la solidaritat i el suport mutu, per aconseguir una vida millor, més lliure i digna per a tots. Com la del poble protagonista d’“Acte de violència” (on la violència l’exerceixen, en contra seu, els botxins armats al servei dels que manen) la decisió de l’autor d’escriure l’obra en ple règim feixista fou un acte de coratge i generositat envers la humanitat sencera i, sobretot, cap al seu –i nostre– estimat país de països. Una obra mestra per difondre arreu. Admirable en Pedrolo!

EL LLIBRE: “Acte de violència”, reeditat per Sembra Llibres en març del 2016, amb pròleg de Cesc Freixas. Escrita originalment en 1961, fou publicada per primera vegada en 1975.

RESUM ARGUMENTAL: «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa.» Aquesta consigna anònima ha estat capaç de contagiar tota una ciutat.  Els carrers es buiden. La paràlisi s’estén. Gairebé ningú no va a treballar. El transport, les botigues i les fàbriques cessen les activitats. Un alçament col·lectiu sembla possible sense vessament de sang.

Narrada amb la força i l’astúcia d’una de les veus cabdals de la literatura catalana del segle XX, Acte de violència ens situa davant d’un poderós interrogant: què passaria si suméssim forces en una vaga col·lectiva i indefinida? La resposta és un dels llibres més representatius i celebrats de Manuel de Pedrolo. Una novel·la en què aquest aspirant a utopies ens parla de resistència i opressió, de solidaritat i violència, d’implicació i indiferència. Un autèntic clàssic escrit en ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana i censurat fins a la mort del dictador. Però que continua sent d’una esfereïdora actualitat.

L’AUTOR: Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX. Narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor, Pedrolo va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble.

UNA PETITA MOSTRA DE LA SAVIESA QUE ENS HI REGALA:

> (Pàgines 166-167): [La perruquera] “[…] dóna un cop d’ull als titulars i tomba pàgina.– Que són fastigosos! –Gira un altre full, hi passeja l’esguard i després, despectiva, diu:– Mira que també cal un estómac, avui, per a fer de periodista! […] ja saps que per a viure s’han de fer molts papers… […] Però un periodista… obligat a escriure mentides, a consciència que ho són… […] per una raó o una altra, tots ens hem anat embolicant.”

> (Pàgines 186-189):[El locutor de l’emissora d’ona curta] “El locutor, amb una veu lleugerament excitada, de modulacions molt precises, gairebé embafadorament educades, va dient: …una acció potser decisiva i que podria servir d’exemple a totes les comunitats regides per un poder reaccionari que subjuga als seus propis fins [a malmetre] el benestar i la llibertat del poble. Els ciutadans, mancats d’òrgans d’expressió independent, de representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als governants, faltats també de tota mena d’armes, […] han recorregut a una acció solidària i passiva de braços caiguts. En aquest moment ja fa quaranta-vuit hores que la població, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars, “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”, s’ha tancat voluntàriament en l’estretor dels pisos, refusant-se el treball i a tota obediència civil. És un moviment pacífic i impressionant que la policia no ha aconseguit de desarticular per causa de la ferma voluntat que anima els oprimits. Les forces policíaques, i darrerament l’exèrcit, han emprès una vasta campanya de coacció, procedint a detencions domiciliàries entre la massa treballadora… i a l’obertura violenta d’establiments. Això no obstant, la vida de la ciutat continua paralitzada i fins i tot alguns serveis públics, com el de transports, s’han solidaritzat amb l’actitud de les empreses privades. […] En alguns sectors, la resistència dels obrers que hom pretenia fer tornar al treball ha estat causa d’incidents desagradables i de violències que han ocasionat ferits i un petit nombre de morts. En conjunt, però, hom reconeix que l’actuació de la policia, encara fidel a l’administració Domina, es caracteritza per una certa laxitud, per una indecisió que fa concebre grans esperances a aquest poble pacient i sofert. Les esferes directives viuen uns moments de desconcert, palesat en el fet que el Jutge i els seus consellers, reunits en sessió ininterrompuda, no acaben d’encertar les mesures escaients, potser espantats davant la possibilitat de convertir aquesta manifestació massiva de la població, la vaga més gran que registra la història, en un moviment actiu i desesperat que podria desembocar en una lluita fratricida. […] Diferents purgues, sovint ignorades per la generalitat del país, han menat a rivalitats dissimulades que, avui, paralitzen l’actuació efectiva del Jutge, insegur de la fidelitat dels qui l’envolten. Grans industrials i terratinents continuen afectes a una administració que els ha procurat beneficis substanciosos, però la petita burgesia forma al costat dels proletaris en una acció conjunta que, segons càlculs fidedignes, inclou el noranta per cent de la població. Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es refusa a veure’s privat durant més temps de la seva llibertat i es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i més humanament digna.”

> (Pàgines 208-209): [El catedràtic] “Aquest moviment d’ara ve amb quinze anys de retard. Quant la ciutat està pràcticament arruïnada, quan ja s’ha fet gran una altra generació, la que compta… La que hauria de comptar, vull dir, perquè el fet és que és una generació sense nord, embrutida per consignes estúpides, adormida pel poder hipnòtic d’unes paraules buides, repetides dia rere dia… Ara serà molt difícil de redreçar-nos. Nosaltres, els vells, ens hem encarcarat una mica, com era inevitable, i continuem pensant en termes de vint anys enrere, en termes que han perdut vigència… […] Ara que estem enverinats i corromputs, també. Perquè no es pot viure impunement anys i anys al costat d’un cadàver. Que és el que ha estat l’administració Domina, un cadàver immens que ens ha anat emmetzinant amb els seus miasmes. […] no sé veure una sortida clara a la situació que es planteja. Perquè no n’hi ha prou que tot d’una el poble s’alci contra l’ordre establert. Els moviments de caràcter negatiu no menen enlloc si no duen un ferment constructiu, una voluntat de bastir sobre les runes, una voluntat traduïda en un programa més o menys precís. És clar que aquest és un problema mundial. La tragèdia dels nostres dies és que no tenim res amb què substituir els valors d’una civilització que reneguem. I en dir res, vull dir que estem desil·lusionats. Vivim en una mena de terra de no ningú, entre allò que ha estat, deficient i esclavitzador, i una nebulosa que no sabem com dissipar. És com si tot d’una haguéssim arribat en un cul-de-sac. Sabem que no és possible de prosseguir per aquest camí, però no acabem de descobrir-ne cap més. Només sabem dir: No! No! I això sol ja esgota les nostres energies…”

> (Pàgines 264-267): [El metge] “Vol dir que només els joves s’han atrevit a plantar cara als esbirros, a desobeir una comminació, una ordre… […] Vull dir que durant anys i anys hem estat pensant, dient i repetint que la nostra joventut cansada, avorrida, sense estímuls ni iniciatives… […] I ara, aquests vint-i-tants ferits, i els tres morts, aviat quatre, que hi ha hagut, ens vénen a demostrar que érem pessimistes sense raó. La joventut continua sent allò que ha estat sempre, inconformista, inquieta, desinteressada. […] Tothom té coses a perdre. Ells també. […] No, no és veritat, com he dit abans, que la nostra edat sigui la millor. Ens hem arrapat a la vida i per miserable, per trista, per estèril que sigui, ens sap greu perdre-la. Hem arribat, de fet, a l’edat de consentir-ho, de tolerar-ho tot mentre no se’ns prengui la mica d’aire que necessitem per a continuar vivint… No sé, trobo que ens hauríem de fer una mica de fàstic. […] Quan s’arriba als nostres anys, sempre es troben excuses perquè la feina la facin els altres. […] Viuen d’il·lusions i durant un moment, un moment molt curt, la il·lusió es farà realitat. […] Però ella, i tots els qui són com ella, es pensen que la il·lusió durarà una vida sencera. I és admirable que això no els privi de donar el que tenen, de donar-ho tot, generosament. […] És clar que només por donar, precisament, aquell qui posseeix alguna cosa. I nosaltres, a la nostra edat, ja no tenim res. […] Nosaltres ja no tenim per sacrificar res més que els nostres desenganys.

Bona lectura i moltes gràcies a Sembra Llibres per la reedició!