tempus fugit

Emblanquinant-lo, recordo que un dia vaig vestir el pati de luxe per passar estones sota el llimoner que fa molt de temps és l’única criatura en vida que queda de les que tu i jo compartíem.

Ara, passats tres lustres i escaig, però semblant que encara és ahir, després d’estones i estones de tranquil·litat fent al pati allò que en cada moment s’esqueia, adonant-me amb endurança del seu desgast, tot fa pensar que a les parets i murs els agrada, ni que sigui de tant en tant, que mans conegudes o a jornal, els renovin la càlcica vestimenta.