tempus fugit

A velocitat moderada, els creuers comencen a penetrar al port de Maó, plens de viatgers atrets en els llocs de procedència per la publicitat i ofertes engrescadores d’esbarjo i plaer que els allunyarà de la diària rutina, de les misèries ètiques pròpies o alienes, o que els facilitarà noves amistats amb les quals poder comparar-se reafirmant així que la vida, si més no a ells, de moment encara els ha tractat força bé.

El gran vaixell amarrat a gegants norais s’hi estarà unes hores a port, alguns viatgers baixaran i faran alguna fugaç excursió dins d’un autocar que els mostrarà algun lloc de la Menorca talaiòtica, algun artificial típic poblat de pescadors o qualsevol altre lloc que justifiqui els 20, 30, o més euros del tiquet adquirit. Altres faran una passejada a peu pels voltants endinsant-se a la ciutat visitant per lliure la zona que’ls plagui barrejant-se amb la ciutadania i consumint dins de les botigues de portes obertes o sota les ombrel·les de bars i restaurants. Altres, aliens a tota altra distracció fora del creuer, seguiran a dins satisfets amb l’oferta de botigues i sales d’esbarjo que duu i, mentre tot això succeeix, qui sap si no és aquí on el gran cuirassat turístic ens deixarà també fums per no aturar els motors o la mena de residus que encara ben bé no s’han sabut gestionar als ports per aquella actitud tan típica del sistema capitalista de posar l’arada davant dels bous.