tempus fugit

Una notícia: “Els activistes climàtics denuncien que la cimera de Madrid no servirà per a res” “Els grans països contaminadors volen ajornar tres anys el compromís de reduir més les emissions.”
Un article: “Paradigma sostenibilista” “Tot plegat posa de manifest que les dimensions social, econòmica i ambiental no són independents, sinó que estan relacionades entre elles. És a dir, no té sentit una societat ambientalment sostenible que no ho sigui també en l’àmbit social, ni té sentit que sigui econòmicament sostenible si no ho és també en l’àmbit ambiental, etc. Les tres dimensions de la sostenibilitat s’han de donar simultàniament.”
La notícia i l’article sovint s’esdevenen en l’habitual paradoxa de la humanitat, és a dir, sempre igual, la ciutadania la més conscienciada i, la ciutadania humil, la més que més conscienciada, assenyada, col•laboradora, per tant, amb la consciència neta utilitzant aquells elements de zero o poc consum energètics com a transport d’esbarjo o feiner.