tempus fugit

El senyal d’identitat és la closca que arrossegues i, com en els humans, sembla que el teu habitacle serveixi per al capritx de poder classificar socialment a tot Crist per la qual cosa tu ets tot un senyor cargol bover malgrat que això no vulgui dir que la teva existència tingui un final feliç com el d’altres cargolins d’embolcall menys vistos que moren de vells.

La teva característica figura és, de bon tros, la més preada de triar pel consum humà, així doncs, lluny de morir de vell, tens totes les butlletes guanyadores per acabar, després de patir quinze dies amuntegat amb altres en un lloc ombrívol i clos, escàs d’aigua i algunes fulles de llor i tem a fi i efecte de purgar-te finalment, per anar a parar dins d’un perol d’aigua bullent on en un parell d’hores ja seràs un exquisit (diuen) cadàver per consumir envoltat dins d’una de les múltiples salses inventades per regalar el paladar del degustador o degustadora de mol·luscos de la família dels helícids.