tempus fugit

Si l’escalada del coronavirus fins al pic va resultar força conflictiva en obviar les assenyades mesures dràstiques de seguretat per evitar el contagi, demanades des de les autonomies, ara, la prepotència del comandament del “gobierno de España, Sánchez-Iglesias”, preveu també una desescalada a vegades caòtica d’entendre, a vegades ridícula de practicar i, és que tot plegat, la mundial crisi sanitària de la COVID-19, en ser molt difícil i complexa de gestionar, deixa en mans dels poders fàctics de cada estat o país, gestionar-la sense veure trontollar l’estatus dels qui dominen economia o sistema de govern.

Ara, mig controlada la crisi sanitària, dins les fases de l’estat d’alarma ja s’anuncien mesures per apaivagar l’emergent crisi econòmica i, en aquest context el “gobierno de España, Sánchez-Iglesias” no defraudarà ni un borrall els poders fàctics del “Reino de España”, sigui mitjançant coacció, exigència o amenaces tal com bé ens fa veure l’editorial de José Antich: Sánchez i l’estat d’alarma com a xantatge,… Hi ha, per tant, una oposició molt àmplia que Sánchez tem que acabi convergint abans de dimecres en un rebuig parlamentari. Per això, ha posat en marxa, com en altres ocasions, una sèrie de caramels a les portes dels partits polítics esperant que uns o altres acabin quedant atrapats. Que si una promesa de milers de milions per aquí, que si estudiarem allò de les províncies o més diners (o promeses) de crèdits ICO. Tot per guanyar temps i mantenir el poder absolut.