Recorde un disc-llibre de Víctor Jara titulat “Habla y canta Víctor Jara” editat per la Casa de las Américas de Cuba i que els meus germans em van portar de La Habana. Jara parla de la Cançó, sense metàfora. Al llibre hi ha una definició del gènere preclara i arrelada a la cultura popular.
Abans de conèixer-lo, si hagués hagut d’associar-li un paisatge segurament hagués triat el mar. Les dues primeres converses amb ell van ser a un camerino, la tercera al Priorat i la quarta a un barco. A Porrera vaig saber que no tot era mar. Recorde un viatge en un dos cavalls groc de camí
“Crec que Antoni Miró és la seua pròpia pintura”. Això va escriure un dia Isabel-Clara Simó del seu amic i paisà. Estic d’acord. Així és que si Antoni és pintura, jo el conec des que el vaig vore penjat (exposat) al museu de l’Almodi. Va ser, però, en llegir el llibre l’Ovidi de
Hi ha un proverbi sahrauí que diu: ?la mort és obligatòria, però l’esclavitud no?. La lluita del poble del Sàhara Occidental per la seua llibertat, és una de les lluites africanes oblidades. Un poble que va fer una aposta per la pau i la resolució pacífica del conflicte a què els havien sotmès durant
Últimament pense en els contes, aquelles cançons sense música. Des de les “Faules” d’Isop a les “Històries” de Xavi Sarrià. He gaudit, aprés, al·lucinat i rigut amb els contes de “La lluna vista des de la terra a través de la tele” de Toni Cucarella, amb els “Contes per a un món millor” d’Enric
Sóc de Xàtiva. No em canse de dir-ho. Vaig nàixer dos dies abans d’una Fira d’Agost al portal del Lleó (al rovellet de l’ou) com alguns xativins de la meua quinta. Segurament vaig fer més de 50 kilòmetres arrossegat pels meus pares amb un cotxet per l’Albereda a ritme del crepitar de pipes salades
ppf Un brevíssim post Pel Fet!: A Litus, Dani, Xavi, Marc, David,…. «un acte pot, en uns pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets» ???? ??????????? ?????????? Tweet
Si poseu avui “Pep” a un cercador us trobareu, per ordre: Guardiola, Sala, Bou, Plaza, Botifarra, Puigdemont, Coll, Salas, Poblet, Cruz,…. Després hi ha uns quants peps roigs: cantants com Pep Roig, pintors i escultors com Pep Roig, periodistes i dibuixants com Pep Roig,…. El Pep Roig, de qui parle ara, porta Temps Record
Passada la gira de 2005 la situació artística era com tornar a començar de nou. Després de diversos intents infructuosos de reorganitzar la banda, era moment de reintentar-ho per enèsima vegada. La cerca estava més a prop de l’epopeia urbana de The Commitments que del drama romàntic de The Fabulous Baker Boys encara que
A Ricard el conec des de primària. Sempre el recorde com un xiquet de 6 anys que no sabia que era la diglòssia, no perquè tingués una intenció política artificial sinó com militant natural de l’idioma. Ara és llicenciat en biologia i corrector lingüístic. Des de fa temps està entre les primeres persones
La primera vegada que vaig parlar amb Xavi Puig va ser per dir-li “hola, sóc Feliu, només necessitem dos micros, la guitarra va per línia”. Això va ser el divendres 1 d’octubre de 2004, a Sant Cugat, mentre els músics que acompanyaven Lluís Llach anaven recollint després de la seua prova de so. Xavi
Aquest acordió ens acompanya des de l’hivern de 2005, el mateix temps que fa que vaig conèixer Laura Almerich en la gira del “que no s’apague la llum”. Laura Almerich és una de les intèrprets de guitarra clàssica més destacades del nostre país. I a partir del 26 de desembre de 1969, data en què
Miquel ha vingut a donar aire a un grapat de cançons perquè volen més alt. Però no ha vingut sol, ha portat un violí amb bigotis. Aquest violinista de mirada franca ha obert l’estoig i ens ha mostrat un violí caramel i, sense adonar-se, ens ha deixat veure, eixint d’una butxaqueta de l’estoig, els ulls
Si després de llegir aquest títol -fet amb marques registrades- has pensat en la teua infantesa, és possible que formes part de la meua generació. Sí, és molt àmplia. Però de vegades les “microidentitats” són així, no les triem. Si, a més, quan sents la paraula Mirinda te’n recordes dels teus aniversaris i quan veus
Aquesta violoncel·lista té clar que la vida és molt més que “La Re Sol Do”. Vaja això per endavant. Això no treu que la clau de Fa que duu tatuada al seu delicat bescoll siga un dels seus signes d’identitat i d’orgull. Just en el lloc per on ha de passar la informació dels seus