Feliu Ventura

Últimament pense en els contes, aquelles
cançons sense música. Des de les “Faules” d’Isop a les “Històries” de Xavi Sarrià.

He gaudit, aprés, al·lucinat i rigut amb els
contes de “La
lluna vista des de la terra a través de la tele” de Toni Cucarella, amb els
“Contes per a
un món millor” d’Enric Larreula, amb les “Cròniques
de la veritat oculta” de Pere Calders, amb “uf va dir ell” de Quim
Monzó. Al meu cervell conviuen les “Rondalles valencianes”
d’Enric Valor, les narracions de Carme Riera i el “Decameró” de Boccaccio.

M’encanten els contes. Aquell art difícil que
comparteix amb la poètica la síntesi i la brevetat miniaturista capaç
d’aconseguir la carícia de la memòria de Jesús Montcada, el pessic de Mercè
Rodoreda, la bufetada de Charles Bukowski o l’embruix de Julio Cortazar.

Sobretot m’agraden els contes “de tota a vida”
les rondalles populars, les llegendes i els contes romàntics. Fins i tot quan
es qüestionen com a “contes per a nens i nenes políticament correctes” de James
Finn Garner.

Somnie amb aquells llocs on pots menjar una
casa de xocolata, pujar al cel amb una pesolera màgica, o amagar-te a la panxa
d’un bou on no neva ni plou…

Aquest any he pensat molt en el danès Hans
Christian Andersen. I no he pensat en “La venedora de llumins”, ni en “El
soldadet de plom” ni en “L’aneguet lleig”, ni en “La sireneta”, ni en “La
princesa i el pèsol”.

He pensat en “El vestit nou de l’emperador”
(Keiserens nye Klæder) (1837). I no sé per què però m’he vist obligat a fer-li
un homenatge en “Música i lletra”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!