Feliu Ventura

“Crec que Antoni
Miró és la seua pròpia pintura”. Això va escriure un dia Isabel-Clara Simó
del seu amic i paisà. Estic d’acord.

Així és que si Antoni és pintura, jo el conec
des que el vaig vore penjat (exposat) al museu de l’Almodi. Va ser,
però, en llegir el llibre l’Ovidi de
Núria Cadenas el 2002 que el vaig començar a conèixer una mica més, just quan
uns quants, amb accions inconnexes encara, ens convertíem en activistes per la
memòria de l’Ovidi Montllor.

Aleshores vaig veure que Antoni Miró havia
estat dins de ma casa des que jo era menut. Al trofeu dels “premis set i mig”
de 1977 que teníem al menjador de casa, a la portada d’un 45 revolucions d’Al
tall que contenia La
Muixeranga i a un parell de discs de l’Ovidi i, entre ells,
“A Alcoi” el meu vinil preferit per les cançons i per la carpeta que les
presenta.

Van passar uns anys -i un emotiu disc d’Inadaptats–
i el 2005 encetarem l’any Ovidi que havia d’acabar amb un homenatge a Alcoi,
però que va tindre una dolcíssima rèplica el 16 de maig de 2006 en un espectacle que vaig
tindre el plaer de coordinar organitzat per Propaganda pel fet! i l’Ateneu La Torna al Palau de la Música de Barcelona.

A l’Homenatge
a Ovidi al teatre Salesians d’Alcoi el novembre de 2005, organitzat per l’ACIC i el CCOM, Antoni Miró se’ns va
acostar a Roger Mas, Verdcel, Miquel Gil, Inadaptats, Quico Pi de la Serra,… i ens va convidar
a fer un Sopalmo.

El Mas Sopalmo és la casa i
el taller d’Antoni Miró. He tingut l’oportunitat de tornar unes quantes vegades
amb amics alcoians i sol. I en una d’aquestes visites, i després de pensar molt
les paraules en el trajecte de Xàtiva al Sopalmo, li vaig demanar si m’ajudaria
amb la portada del meu nou disc. Em va dir que sí, sense dubtar.

Marc Granell va escriure que “quan pinta Miró/
pinta/ una mà que és un sol/ de justícia”. Ara estic molt content de saber que
Antoni Miró serà el primer que es veurà de “Música i lletra”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!