Feliu Ventura
música i lletra
4 de juliol de 2011
Sense categoria
0 comentaris
Casio Nocilla Mercromina Duralex
Si després de llegir aquest títol -fet amb marques registrades- has pensat en la teua infantesa, és possible que formes part de la meua generació. Sí, és molt àmplia. Però de vegades les “microidentitats” són així, no les triem.
Si, a més, quan sents la paraula Mirinda te’n recordes dels teus aniversaris i quan veus una bicicleta amb cistell penses en E.T. l’extraterrestre, aleshores no hi ha cap mena de dubte. Visques al sud o al nord de Figueres, tens alguna d’aquestes marques a la memòria.
Molt probablement rius per fora i plores per dins quan llegeixes Marta Rojals al seu magnífic “Creients”. I després de llegir-lo correries a buscar un condensador nou per al DeLorean a canvi de què Marty Mcfly et deixés tornar al passat amb ell per solucionar “un tema”.
Ens van prometre un conte de dracs màgics que vivien a prop del mar. I mentre ens ho creiem ens robaven l’estoig Pelikan de dins de la motxilla Perona on guardàvem el Rotring. Aquell dia ens vam ennuegar amb el Phoskitos.
Van passar els anys i el mercat es va saturar de productes, va arribar la crisi de la publicitat dels noranta i, lentament, va anar desapareixent la fidelitat a la marca.
De totes maneres, si pertanyies al grup de la classe que no ens podíem permetre unes Converse, la crisi de la fidelitat a la marca no ha estat un problema per a tu, mai.
Vas passar el que quedava dels noranta a base de iogurts Hacendado mentre ens preparaven per a una moneda de monopoli (sic) anomenada Ecu.
De sobte, l’any 2002, vas passar de pagar 100 pessetes per un cafè a pagar-ne 166,386 pessetes. No, no “molava”. Sobretot perquè el teu pressupost per a cafè continuava sent 0,601 euros. I perquè els qui especulaven amb les 66, 386 pessetes, van començar a construir com depredadors mentre compartien puros amb corruptes i financers entre dringar de Rolex assenyalant maquetes futuristes.
Mentrestant al teu voltant tots queien com a mosques amb la seua primera hipoteca, “Chispas”.
Mentrestant al teu voltant tots queien com a mosques amb la seua primera hipoteca, “Chispas”.
Des del final de la primera dècada de 2000 alguns dels nostres amics –després de renunciar a posseir el Cotxe Fantàstic– han començat a pentinar-se i vestir-se com vestien els seus germans majors quan ells eren menuts. Rellotges Casio de colors i ulleres d’hostessa de l’”Un, dos, tres”…
Ja sé que és simplificar en favor de l’humor, però sembla un intent de retornar a una infantesa idealitzada per fugir d’un present hostil, no?
A mi em sembla que aquesta generació no ha tingut un moment d’”esplendor” sinó un progressiu deteriorament de benestar i drets.
M’encanta la gent que porta un Casio rosa i “flipa” amb els Peta Zetas. Però encara m’agraden més si, a més, lluiten per construir un futur millor del que ells han viscut. Quan els bojos i els idealistes ens ajuntem la criptonita sembla Blandi Blub.
Jo personalment seguiré el consell del senyor Miyagi: “donar cera, polir cera”.
I, mentre puga, intentaré no cantar cap a una altra banda. O això pretenc –també- amb “Música i lletra”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!