Feliu Ventura

A Ricard el conec des de primària. Sempre el
recorde com un xiquet de 6 anys que no sabia que era la diglòssia, no perquè
tingués una intenció política artificial sinó com militant natural de l’idioma.
Ara és llicenciat en biologia i corrector lingüístic.

Des de fa temps està entre les primeres persones que veuen els meus escrits, com a amic i com a corrector. M’orienta en les errades
tipogràfiques, ortogràfiques i m’ajuda a polir certs vicis fonètics (això amb
una mica menys d’èxit).

Entén la meua preocupació pel tema, per
mantenir màxims de dignitat en les lletres de les meues cançons i, alhora, evitar
acabar en artificis i rigideses allunyades del carrer valencià. És difícil i
faig el que puc.

Sempre, abans de gravar la veu, hi ha una
reunió amb Ricard. Preparar aquesta reunió m’ajuda a tenir una visió de conjunt
del disc, entendre les seues narratives explícites i implícits, de vegades això
m’ajuda a buscar un títol, fins i tot.

Ricard seu, esgota qualsevol consumició,
s’arrepapa a la cadira, ordena i alinea la dotzena de fulls, treu la tapa del
bolígraf roig amb les dos mans sorollosament i ostentosa i amb un gest de
satisfacció inquisitiva –ací l’odie uns segons- eleva penosament un: “a vore!”.

Uns minuts després els meus Arial 12p conviuen
amb cercles, fletxes i ics de tinta roja manuscrita. Parlem de la correcció i,
quan comencem a parlar de Xàtiva i de la Fira d’Agost, ho deixem estar.

A Partir d’aquell moment, em trobe més acompanyat a la peixera gravant les cançons de “Música i lletra”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!