Feliu Ventura

Sóc de Xàtiva. No em canse de dir-ho.

Vaig nàixer dos dies abans d’una Fira d’Agost al portal del
Lleó (al rovellet de l’ou) com alguns xativins de la meua quinta.

Segurament vaig fer més de 50 kilòmetres
arrossegat pels meus pares amb un cotxet per l’Albereda a ritme del crepitar de
pipes salades sobre l’estoreta de pàmpols que cobria el passeig.

També vaig fer moltes hores als parcs
infantils mentre ma mare em donava el berenar a pessics i feia aquella cosa
horrible que fan les mares quan t’embrutes la cara: mullar una punteta de
mocador amb saliva materna i fregar-te fins esborrar-te una taca, una ferida, i amb ella,  la dignitat tardoinfantil davant dels teus amiguets…

Després pujàvem als “culumpios” així en
castellà i malament, perquè érem menuts i perquè al nostre país durant molt de
temps ha estat prohibit estudiar la llengua dels xativins a l’escola. Era
habitual acabar cometent accions com engronsar-nos als “culumpios” que és com
“culumpiar-nos” als engronsadors però al revés. El cas és que des de qualsevol
engronsador de Xàtiva és veu un monument històric.

Aleshores vam començar a jugar a aventurers
que busquen tresors històrics entre les muralles, a les coves d’olor a romaní i
timonet, al castell… i baixàvem des del Bellveret corrents pel Collar de la
Coloma amb espases de bastó Atriaca avall i ens paràvem en sec en arribar a
l’esplanada de la plaça de la Seu:

-qui són ixos? (assenyalant les estàtues de la
col·legiata)

-són els papes d’Aixàtiva!

En les treves de les guerres a pedrades contra
altres xiquets de barris invasors, vam descobrir que Xàtiva estava plena de
personatges il·lustres, també ho vam vore en algun llibre (Cucarella,
Pascual. Setabenses Ilustres. Martí, 1916.). Interrogant les
llambordes vam descobrir que jugàvem pels mateixos carrers per on un dia havien
jugat també el taquígraf Martí, el cosmògraf Ramírez, Lluís Alcanyís, Lluís de
Milà, Matilde Ridocci, i una llarga lletania de noms que coronen els Borja.

El país del “dijous monjàvenes” de camí al
forn fent equilibris amb una cassola d’arròs a l’ídem. Hem viscut la nostra
infantesa al costat d’un arnadí que té un castell com el caramull d’una mona.
Passejant pels carrers de Raimon
i Manolo Miralles on
se sentia la música de les fonts, l’olor de les castanyes i els moniatos torrats mentre
les teulades fumaven llenya de taronger. Un lloc on respirar és tan quotidià
com saludar “Botifarra”, Cucarella, Aliaga, …..

Tot això ha deixat en el caràcter de tots els
xativins i xativines un rebost d’orgull inacabable que és conegut allà on
arriba la nostra potent ona expansiva.

La llàstima és que alguns –que també diuen
sentir-se orgullosos de ser de Xàtiva- es queden en l’anècdota i van diluint,
amagant o destruint totes les coses que ens fan sentir-nos orgullosos i ens fan
especials. Tot ens aniria millor si –de tant en tant- ens responem mentalment
la pregunta de per què ens diuen socarrats, o per què tenim el quadre d’un Borbó cap
per avall a Museu
de l’Almodí.

La història no es borra fàcil, ni amb el
detergent que a Franco li deixava el “culo blanco”. Vés a espai no et pique un
lluç!

El primer pas per a ser un bon xativí o xativina és saber que Xàtiva no és teua sinó que tu ets de Xàtiva. Hi ha gent que es mor sense assabentar-se de la diferència.

Estime Xàtiva per sobre de totes les coses,
com crec que tot ben nascut ha d’estimar el lloc d’on és i el lloc que habita.

Quan em vaig adonar d’això i vaig començar a fer
cançons, de seguida em vaig saber que Xàtiva apareixeria en moltes d’elles.
Lluny d’amagar-me vaig decidir identificar-les amb la paraula “Lloc”. A la
maqueta hi ha un “Lloc”, al primer disc hi ha un “Lloc2”, a Barricades
de paper hi ha un “El
que diuen els arbres (Lloc3)”, a Alfabets de futur hi ha un “Si
véns (Lloc4)”.

Jo això encara ho tinc ben present, per això també hi ha un
Lloc5 a “Música i lletra”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!