Escoltant el carrer

amb Joan B. Gavaldà

Arxiu de la categoria: UE

Un any després…

El 24 de febrer del 2022 es commemora el primer aniversari de la invasió russa a Ucraïna, un esdeveniment que ha tingut un gran impacte en la política internacional i ha generat un conflicte armat amb conseqüències tràgiques per a la població civil i l’economia dels dos països.

Incompliment d’acords internacionals

La invasió russa a Ucraïna va ser una clara violació de la sobirania i la integritat territorial d’un estat independent. Els acords internacionals, com el Tractat de Budapest del 1994, establien garanties de seguretat per a Ucraïna, que Rússia va incomplir amb la seva agressió. A més a més, la invasió va ser considerada una violació del dret internacional per la majoria de la comunitat internacional.

Efectes de la guerra

El conflicte armat ha tingut un impacte significatiu en la població civil i l’economia dels dos països. Les estimacions indiquen que més de 13.000 persones han mort en els enfrontaments entre les forces armades ucraïneses i les tropes russes. A més, desenes de milers de persones han estat ferides i més de dos milions han hagut de desplaçar-se de les seves llars.

La guerra també ha afectat l’economia dels dos països. Ucraïna és un important proveïdor de cereals i altres productes agrícoles a Europa, però la guerra ha afectat greument la seva capacitat per a produir i exportar. Rússia, per la seva banda, ha sofert sancions internacionals i ha vist disminuir les seves exportacions de petroli i gas.

Proposta de pau de la Xina

En el context d’aquesta crisi, la Xina ha proposat una solució diplomàtica al conflicte. La seva proposta consisteix en una cessació de les hostilitats, la retirada de les tropes russes d’Ucraïna i la creació d’un fòrum internacional per a abordar les qüestions de seguretat en la regió.

Tot i que aquesta proposta ha estat rebuda amb escepticisme per part de molts països, és important que la comunitat internacional segueixi buscant solucions pacífiques per a aquest conflicte.

Amenaça nuclear

La recent amenaça nuclear de Putin, des d’un punt de vista estratègic, pot tenir un efecte important en les decisions que la comunitat internacional podria prendre, encara que fins ara no s’ha vist una utilització directa d’aquesta amenaça en el conflicte. No obstant això, la possessió d’armes nuclears per part de Rússia té una afectació real en la dinàmica del conflicte:

  1. Intimidació: La possessió d’armes nuclears per part de Rússia, tal com passava durant la guerra freda, té un objectiu principal d’intimidació cap als altres països i dissuadir-los de prendre mesures agressives o que Rússia les pugui considerar una agressió directa. Això provoca una limitació de les seves possibles respostes militars a la invasió russa.
  2. Pressió política: La possessió d’armes nuclears també és utilitzada com a eina de pressió política per a Rússia, ja que té una clara intenció de mostrar el seu poder i influència. Això també afecta directament en les decisions a prendre per part dels països afectats pel conflicte.
  3. Escalada del conflicte: L’amenaça nuclear també contribueix a l’escalada del conflicte, ja que la resta de països podrien respondre amb agressivitat si senten que la seva seguretat també està en perill. Això podria portar a un augment de la violència i, potencialment, a una situació encara més perillosa.

Tercera guerra mundial

Amb tots aquests elements enumerats la guerra a Ucraïna ha generat preocupacions sobre el risc d’una tercera guerra mundial. Això és a causa dels interessos estratègics i les aliances internacionals que estan en joc en aquest conflicte, eix EUA-UE i Rússia-Xina.

Per evitar una escalada més greu del conflicte, és important que la comunitat internacional treballi d’una forma realista per a trobar una solució a curt termini. Això inclou la implicació d’organitzacions internacionals, com l’ONU i altres estats que fins ara s’han mostrat més allunyats del conflicte, per a ajudar a mediar i buscar una solució diplomàtica.

Mediterrani, el cementiri dels refugiats

Amb l’arribada del bon temps es torna a intensificar l’empresa titànica de milers de persones, fugint de la guerra i la fam, de creuar la Mediterrània del sud cap al nord.

Les últimes dècades els punts “calents” dels grans moviments migratoris de la Mediterrània, eren Marroc cap a les costes d’Andalusia i Líbia cap a Lampedusa, Malta i Itàlia. Aquests primers moviments migratoris del sud d’Àfrica cap a Europa tenien una base majoritàriament d’escapament dels llocs d’origen per motius econòmics, manca d’aliments i recerca d’un nou futur. És cert que alguns conflictes bèl·lics d’Àfrica central desplaçaven i empenyien a certa població a recórrer milers de quilòmetres fins arribar a les costes del Marroc o de Líbia, on màfies locals els facilitaven “embarcacions” que no aguantaven un mínim d’onatge, a canvi de les seves pertinences.

Les influències del govern i la monarquia espanyola sobre la monarquia “absolutista” marroquina semblaven haver desembocat en acords per reduir en tot el possible la partida de tantes pasteres, però estèrils en la pràctica. L’arribada d’immigrants a Espanya per mar, en el primer trimestre de 2018, gairebé s’ha duplicat, i ja són 8.162 les persones, que han arribat a embarcacions per les costes peninsulars i les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, 1 94,1 % més respecte al mateix període de 2017, segons l’últim informe del Ministeri de l’Interior. Per la seva banda, el govern italià va fer el mateix amb el “dictador” Gaddafi per frenar la sortida des de Líbia de persones subsaharianes que tenien com a destinació Europa, però amb la mateixa sort que Espanya.

Aquesta primera onada de migracions que creuaven la Mediterrània a la recerca de la possibilitat d’un futur millor del que deixaven al seu país d’origen, s’ha aguditzat en els últims anys amb la guerra a Síria, i des de la mort de Gaddafi que ha deixat un buit de govern i institucions a Líbia escenari propici per a noves màfies.

Després de 7 anys de guerra a Síria s’ha elevat a la màxima potència el patiment, la desesperació i la violència dels seus habitants. No entrem avui en el conflicte, sinó en les conseqüències d’aquest. Segons dades d’UNICEF, a Síria i als països veïns, 13,1 milions de persones necessiten ajuda humanitària, inclosos 5,3 milions de nenes i nens, dels quals 1,2 milions viuen en zones de difícil accés i 170.000 en zones assetjades de Síria. A més, 2,6 milions de persones es troben refugiades al Líban, Jordània, l’Iraq, Turquia i Egipte. Des de principis de 2018 uns 1.000 nens van morir o han resultat ferits. Molts altres han estat torturats, segrestats, han estat víctimes de violència sexual o han estat reclutats per grups armats.

La UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió que no s’ha complert.

Davant un panorama com aquest, gairebé 6,1 milions de persones s’han vist desplaçades dins de Síria i 5,5 milions viuen com a refugiats en els països veïns. Aquestes xifres ens fan obrir els ulls al fet que molts refugiats vulguin marxar dels camps de la zona habilitats per a ells i buscar fortuna creuant la Mediterrània. Moltes ONG relaten com un gran nombre d’ells han fugit fins a 7 vegades per esquivar l’horror de la guerra i sobreviure.

Avançant en el setè any de conflicte bèl·lic, la UE no ha sabut donar resposta a l’intent d’entrada massiva de refugiats per via marítima, i menys resoldre el conflicte bèl·lic. Ha deixat com una política “domèstica” dels estats del sud d’Europa, Espanya, Itàlia, Malta, Grècia o Xipre, posar frens als intents de milers de persones que fugen de l’horror de les guerres de trepitjar el continent.

Amb l’inici del conflicte a Síria, la UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió. Un incompliment que s’ha generalitzat a tot Europa. En el cas d’Espanya només han arribat 1.212 dels 17.387 refugiats sense que, pel que sembla, hi hagi hagut cap conseqüència.

L’actualitat no cessa. Aquesta primera setmana del mes de juny ja hem pogut veure com a un vaixell, l’Aquarius, amb més de mil refugiats se li ha denegat l’amarratge en ports italians i maltesos, veient-se obligat a vagar per la Mediterrània a la recerca d’un port on ser acollit. Malauradament aquesta serà la tònica general d’aquest estiu de 2018, com ho ha estat els estius anteriors, més encara després del recent nomenament del govern populista italià de Giuseppe Conte amb un programa polític “antimigració” clar. Per la seva banda, el president espanyol Pedro Sánchez, guiat per un afany de distanciar-se de la política que duia a terme, en aquests temes, l’executiu de M. Rajoy, s’ha afanyat a fer unes declaracions on apuntava poder acollir a uns 900 refugiats d’aquest vaixell. Però, què farà quan sorgeixin més casos com aquest? I a les tanques de les fronteres de Ceuta i Melilla ¿se seguirà disparant a tot aquell que vulgui saltar per entrar en territori europeu?

Publicat el 12 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com