La Guspira i la Foguera. València, Cuenca, Albacete. (“Convivència entre un castellà i un valencià”)
La pregunta del milió és: ¿I a quin sant conta el paio aquestes coses?
Doncs les conte perquè ja estic fart de mentides i de manipulacions, del rentat de cervell a què ens sotmeten alguns castellans i espanyols, fent-nos sentir culpables a nosaltres mateixos, els catalanoparlants, de la discriminació a què ens sotmeten ells.
Puc dir que hi ha una guspira, en concret, que encengué aquesta flama, la flama que hi prengué foc a l’enorme foguera, una pira crematòria de comentaris i revelacions personals sobre la meua estreta convivència amb un castellà. I amb un andalús, i amb un basc, i amb un navarrès, i amb un càntabre, i amb més valencians…….
Aquesta guspira, l’espurna que ho encengué tot, fou la conversa que vaig tindre fa poc, qüestió de dues o tres setmanes, amb un xic de València. Aquest treballa actualment a Cuenca i em contà, per iniciativa pròpia, la seua amarga convivència amb la gent de Castella. No calgué estirar-lo de la llengua, ¡què va!, se’l veia tan fart de viure a la Meseta que a la mínima t’ho amollava tot, com qui vomita la fel a punt de rebentar.
Jo, en canvi, a ell no li contí res del meu company de treball, del castellà de Zamora. No volia afegir més agror al sopar, però aquella conversa em deixà marcat. S’hi afegia a altres que he tingut amb un amic de Sueca, un músic amb una refinada educació, instruït, autodidacta i amb una vastíssima cultura, que ha realitzat investigacions musicals als arxius d’una diòcesi de Roma. Abans d’anar a Itàlia, aquest xic hi treballà durant anys a un institut de Castella-La Manxa, però no a Cuenca, sinó a Albacete, com a professor de música.
Entre les confessions del músic de Sueca, la del single de València i la les meues vivències amb el zamorà i altra gent de Castella i Lleó que vaig conéixer en un curs d’anglés a Bournemouth, l’estiu de 1992 i 1993, em vaig adonar, massa dolorosament, de les complicacions que hi provoca sovint la convivència entre castellans i valencians.
No sempre, clar. A Sueca hi viu Maite Villalba, una professora amiga meua que és del poble del formatge García Baquero, d’Alcázar de San Juan, província de Ciudad Real, a Castella-La Manxa. Maite parla perfectament el valencià i s’estima Sueca i València com la seua terra. A més a més, a Riola, vora Sueca, hi viu Isidre Crespo Redondo, un professor de Saelices de Mayorga, província de Valladolid, a Castella i Lleó, molt afable i obert, que en 1973, quan tenia trenta anys, vingué a treballar al País Valencià, conegué a Joan Fuster de Sueca, aprengué el valencià, es convertí en professor de valencià i ara és un gran escriptor i erudit en la nostra llengua.
Si tots els castellans i espanyols fossen com ells, la convivència entre Castella i València, o entre Espanya i Catalunya, serien de les més agradables i boniques que prodrien existir al planeta Terra.
Malauradament, hi ha altres castellans, de caràcter i actitud totalment oposada, que tiren per terra aquesta convivència i aboquen cabassos de merda sobre els seus magnífics paisans.
Fet i fet, la cremor que fa anys que em coïa per dintre havia trobat per fi una vàlvula d’escapament i pugnava per eixir de sobte, com la lava d’un volcà. Malgrat tot, l’he poguda controlar i poc a poc he anat recuperant i ordenant els meus records, mentre organitzava la informació d’una forma amena i digerible per tothom.
Ara el treball està quasi acabat. Ho he plasmat gairebé tot per escrit i així podré compartir-ho amb la gent que m’importa. Igual que jo, estic segur que hi molts valencians més que patisquen un calvari convivint amb castellans o espanyols que els discriminen i els humilien per ser catalanoparlants. Si aquest relat autobiogràfic els pot servir de consol, o de desfogament, com ha sigut el meu cas, almenys el munt d’hores que he passat redactant-lo cara a l’ordinador no haurà sigut en va.
La crucial conversa amb el xic valencià que hi treballa a Cuenca fou durant un sopar de singles (o desemparellats) a la ciutat de València. Hi vaig anar amb una amiga de Carlet a finals de març d’enguany, la nit del divendres sant. Primer sopàrem tots a la cervesseria Cruz Blanca i en acabat, després de les copes i la tertulieta, en atansàrem a la discoteca Moon que està allí a la vora, prop de l’estació de l’AVE de Sorolla, i allí ballàrem música remember dels anys 1980 i 1990.
Per cert, els entrepans de ‘chivito’ que ens serviren a la Cruz Blanca estaven de categoria. Amb unes tallades de llomello tendres i sucoses…. per a llepar-se els dits. ¡Deliciós!
Com a anècdota val a dir també que, casualment, eixe mateix divendres cap al migdia, el 25 de març del 2016, enmig d’un terrible refredat ple de mocs i gargalls, havia enviat a La Veu del País Valencià el meu article intitulat “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans?”. L’article eixiria publicat a aquest diari electrònic el dia següent -¡tot just en el meu 41 aniversari!- i acabaria registrant una certa repercussió en diferents sectors valencianistes i catalanistes arreu dels Països Catalans, o Marènia, clar.
Tornant al sopar de singles a València, el xic al qual em referisc, molt simpàtic, obert i agradable, estava assegut enfront meu i de la meua amiga de Carlet, que és molt docta i xerradora, però també li agrada escoltar a la gent i té un cor immens.
Per establir una conversa i així anar coneixent als nostres companys de taula, li preguntarem el nom a aquest xic, d’on era, en què treballava, i tot això.
El xic ens digué que ell havia nascut i s’havia criat a València capital, però els seus pare eren de Castella-La Manxa. La meua amiga i jo ens quedàrem meravellats, perquè el xic ens parlava en valencià, igual que féiem nosaltres amb ell. Jo sempre hi parle valencià amb tothom, i la meua amiga de Carlet també hi parla en valencià a la capital quan està amb mi.
Així hem descobert que, de la gent que va als sopars de singles a València, gent de la capital i dels pobles del voltant, vora la meitat saben parlar en valencià i el parlen habitualment. I, de la resta, castellanoparlants, tothom o gairebé tothom ens entén perfectament als valencianoparlants. El mite aquell que diu que a la ciutat de València ningú et comprén si li parles valencià és una mentida que cal desterrar. Només li interessa mantindre-la als espanyolistes castellanoparlants.
Ara bé, el que no era habitual trobar a València capital és un xic de pares castellans que hi pronuncie el valencià tan bé, com si hagués viscut tota la vida a un poble valencianoparlant. Als pobles hi resulta més fàcil aprendre’l, atés que és la nostra llengua habitual, però a la capital no i per això ens quedàrem bocabadats.
Deia aquest xic que havia aprés el valencià a l’escola i s’ha esforçat per millorar-lo. Malgrat la seua ascendència castellana, se li notava que gaudia parlant en la llengua pròpia de València, i la meua amiga i jo hi gaudíem més encara. Aquest xic era una mostra que la plena integració dels immigrants o fills d’immigrants castellans a València era possible. Que aquest xic adoptés la nostra llengua com a seua era un honor per nosaltres i un goig per a ell, perquè s’hi sentia més integrat en aquesta terra.
La veritat és que, a mesura que vas fent-te major, cada cop et cansa més això d’anar bregant i reivindicant l’ús de la teua llengua. I quan et trobes un xic com ell hi respires alleujat.
Aquest xic, el single de València, aclarí que havia tingut una núvia de Cullera, un poble veí al meu, Sueca, i que anaven sovint els caps de setmana a visitar els pares d’ella, a una caseta de camp o a la platja. Així és com aconseguí millorar la seua pronúncia, i fer les ‘e’ i les ‘o’ obertes, tot i que la ‘s’ sonora i la ‘v’ labiodental encara se li feien una muralla. La meua amiga de Carlet i jo el tranquil·litzarem. Nosaltres som valencianoparlants de poble, procurem parlar bé la nostra llengua i malgrat això també se’ns resisteixen les ‘s’ sonores i les ‘v’ labiodentals.
Ens digué també que havia treballat per Dènia o per Xàbia, i que l’accent valencià d’aquella zona era el que més li agradava, perquè allí sí que ho pronuncien tot com toca. A mi també m’agradaria parlar així, i m’hi esforce, però em falta la costum i tindre prop a gent que hi pronuncie bé, com a model i exemple.
Li preguntàrem llavors en què hi treballava i ens digué que en un banc, en una caixa d’estalvis. Que allò de treballar a la Marina Alta feia temps que s’havia acabat i que actualment hi vivia a la ciutat de Cuenca.
Deia que continua treballant a la mateixa entitat bancària, però que des de feia vora un any l’havien destinat -¡per no dir deportat!- a la meseta castellana. Tot fruit de la punyent i dolorosa reestructuració d’aquella caixa d’estalvis, una reestructuració que acomiadà gairebé tots els treballadors perquè hi tancà totes les sucursals dels pobles i mantingué només les de les capitals o ciutats grans. Aquesta entitat, val a dir, estigué a punt d’enfonsar-se amb l’actual crisi financera, sobretot per la mala gestió i l’avarícia dels seus directius, que estan sent jutjats en un procés penal per assignar-se uns sobresous gairebé milionaris poc abans de tirar centenars de treballadors al carrer.
Aquest xic és un dels pocs supervivents amb feina i es nota que li agrada el seu treball. Ara bé, no pot dir el mateix de la ciutat on treballa, de Cuenca capital.
Només preguntar-li com li anava tot per allí, diu que està fart de viure a Cuenca i que ho fa només per motius de faena, no per gust. Com hui en dia el mercat laboral està tan malament, amb un índex d’atur del 20% i més de quatre milions de gent sense treball, el xic es veu obligat a continuar malvivint a Cuenca, fins que hi trobe altra cosa.
Però no hi malviu per motius econòmic, ¡què va! Tot el contrari. El sou que cobra està de categoria. Ell és l’encarregat d’adjudicar o no els crèdits hipotecaris, de manera que està molt ben pagat. La seua angoixa hi prové del carregat ambient humà que s’hi respira allà dalt, a Cuenca, per la difícil convivència amb la gent de la Meseta central.
Assegura el xic de València que els de la ciutat de Cuenca són suspicaços, envejosos, agarrats, que no se’n refien uns dels altres i que l’atmòsfera que s’hi respira allí és extremadament opressiva i asfixiant.
¡¿Aquest valencià diu que eixos castellans són agarrats?! I els castellans diuen el mateix dels valencians i els catalans. ¡Ara sí que me l’has pegat! Uns criem la fama i altres carden la llana.
El xic afirma que els de Cuenca capital -¡no sap com!- han acumulat els pitjors defectes d’un poble i els pitjors també d’una ciutat, com són la manca de contacte personal, l’alienació, que ningú no es preocupe per ningú, etc.
Afegeix que està fins la coroneta de viure allí i que, quan acaba la seua feina al banc tots els divendres a migdia, no hi dina a Cuenca per no passar ni un segon més a eixa ciutat. Agafa el muntant, se’n puja al cotxe i se’n ve com un llamp a València, per respirar almenys una mica de llibertat, malgrat que siguen dos dies, el cap de setmana.
Veges tu, ni li atrau visitar la ‘Ciudad Encantada’ de Cuenca, un paratge natural a uns vint quilòmetres al nord de la capital, farcit d’enormes roques modelades per l’aigua, que adquireixen formes fantasmagòriques i inimaginables. Jo li comente que l’he vist en fotos, i que sembla un lloc meravellós, per si li abelleix visitar-lo aprofitant que viu allà dalt. Però el xic em respon que nanai de la Xina, que només hi va per motius de treball però que no hi vol saber més de Cuenca. ¡Imagina tu què avorrit estarà d’eixa terra! Cada cop que hi torna s’ho agafa com una condemna.
Diu que no vol ni tindre núvia d’eixa ciutat perquè sap que, si talla amb ella, hi quedarà marcat per a sempre i la gent de Cuenca capital, que allí es coneix tothom, podria amargar-li la vida. Per exemple algun germà, cosí o tio de la xica, o potser algun pretendent rebutjat. Sembla que hi parle de la màfia siciliana, ¡i està al centre d’Espanya!
Aquest xic de València ens explica que els seus pares, com hem dit, castellans, són justament de la província de Cuenca, però d’un poblet, no de la capital.
Jo li pregunte per l’ambient de poble, allà en la Meseta, per si és diferent del que hi viu a la ciutat, i afirma ell que sí que ha visitat de vegades el poble dels seus pares i que l’ambient allí és diferent del de Cuenca capital.
“Però això és perquè als pobles menuts no hi pots anar per lliure, com a la ciutat”, explica. “Allí al poble és necessari fer favors als veïns en les feines del camp, o amb el ramat, o arreglant una casa, o remolcant un cotxe, si vols demanar-los després tu un favor i que te’l facen. Aquesta necessitat hi crea uns lligams més estrets, que a la ciutat no hi pots trobar”.
En definitiva, que si no es duen tan malament als pobles com a la pròpia capital és més per pura conveniència que per sana convivència.
“Efectivament, més o menys així és”, em confirmà aquest xic de València.
Per tal de llevar ferro a l’assumpte, jo li comentí l’experiència amable que hi tingué a Castella un amic meu de Sueca.
No parle de les vivències del meu amic músic que era professor a Albacete. Aquest acabà fart de les burletes que hi feien alguns castellans amb el seu cognom: Puig.
“¿Y eso cómo coño se pronuncia? ¿Puyyygghhhhh? ¿Como si vomitaras? ¡¡Puyyygghhhhh!!”, li deien per clavar-se amb ell. Sempre de broma però, també, sempre humiliant al que trobaven diferent. I eren els seus companys de treball, professors de l’Institut. ¡Com serien els alumnes! “¡¡Puyyygghhhhh!!”
“Se pronuncia ‘Puch’. En valenciano, Puig se lee como ‘Puch'”, aclarava el meu amic, més pacient que un sant.
“Pues yo no soy valenciano y en castellano yo leo ‘Puyghh’. ¡¡Puyyygghhhhh!!”
El meu amic acabava acotant el cap i deixant que aquest paio li pronunciés el cognom com li rotés pels collons. No tenia sentit raonar amb gent així. I es tractava del seu cap de departament, un professor amb estudis, més cultivat en teoria que la gent de camp. Veritablement, hi ha massa gent a Castella amb la qual no hi pots raonar, ni tan sols del teu cognom valencià. “¡¡Puyyygghhhhh!!”
Tot això no li ho vaig dir al single valencià de pares castellans, clar. Ja tenia aquest xic prou martiri amb l’amargor de Cuenca, setmana rere setmana, com per afegir-li amb el patiment d’un altre valencià desterrat a Castella.
El que li contí fou la història d’un altre amic de Sueca, que també hi treballà a Castella-La Manxa, tot just a Albacete, igualment. Aquest amic ha estudiat i treballat com a dissenyador web a Albacete capital, està obligat a anar amb cadira de rodes per una malformació de naixement, i contava meravelles d’aquella ciutat. Diu que Albacete està infinitament millor adaptada als minusvàlids que el nostre poble de Sueca o que la ciutat de València. Diu que, per aquesta raó, s’hi sentia millor en aquella capital que en la nostra pròpia terra. I tindrà més raó que un sant. La veritat és que l’empatia dels polítics suecans i valencians respecte a la gent amb discapacitat deixa molt que desitjar. I això es nota en l’accessibilitat i adaptabilitat de moltes voreres, així com en locals públics i privats.
Ara bé, el que hi referisc a continuació no li ho contí a ell. Aquest amic meu de Sueca, el dissenyador web, no és gens catalanista. Parla valencià per ser la seua llengua materna, però no s’estima gaire la nostra pròpia llengua, ni es preocupa per escriure-la amb correcció. De fet, la seua referència es Espanya, té unes idees molt conservadores, de dretes, i se sent a gust definint-se com espanyol. A banda de la manca de barreres arquitectòniques, potser així també hi siga més fàcil conviure amb els castellans.
Per altra banda, l’altre amic meu de Sueca, el músic que ha treballat a Albacete, aquest sí que estima profundament el valencià, l’escriu i l’usa sempre que pot, és catalanista, d’esquerres i republicà, i no s’identifica amb Espanya, sinó amb els Països Catalans. De tot açò, però, no hi digué ni muu quan treballava a Castella, clar, per evitar-se problemes en el treball i represàlies ideològiques per part dels castellans. ¡Mira!, com l’assetjament laboral que he patit jo al meu propi poble per part del castellà de Zamora, en veure que jo era catalanista, per parlar-li sempre en valencià.
El meu amic músic sempre hi parlava en castellà a Albacete, es clar, però el seu cognom, Puig, el delatava com a valencià, i alguns castellans amics de befar-se i humiliar a la gent de vegades hi feien d’ell burletes vomitives com la que hem vist del seu cognom.
Per tant, si ets valencià i no t’importa la teua llengua, potser no hi tingues problema a Castella. Ara bé, si ets valencià, t’estimes la teua llengua i els castellans es claven amb ella, possiblement en aquest cas sí que hi resulte una mica més difícil la convivència….
El cas del xic de València que hi treballa a Cuenca el trobe més proper al meu amic músic catalanista que al meu amic dissenyador espanyolista. Malgrat ser de pares castellans, aquest single de València estima el valencià i s’esforça una barbaritat per parlar-lo amb correcció, tant que, si no ens hagués dit res a mi ni a la meua amiga de Carlet, ambdós de pares valencians, no hauríem percebut cap diferència amb nosaltres.
Amb aquest single de València em vaig abstindre de parlar de política o de nacionalismes ideològics, perquè és un tema escabrós entre desconeguts, però és curiosa aquesta coincidència del valencià de pares castellans que s’estima el valencià i que no pot suportar la vida a Castella, amb la de l’altre amic meu, el músic de Sueca, que també adora la nostra llengua i no se sentia gens a gust amb l’actitud dels castellans.
Respecte a la vida en Albacete referida pel meu amic dissenyador web, el de la cadira de rodes que allí ho trobava tot accessible, el single de València em contestà que potser el meu amic tenia raó, que Albacete és una ciutat molt ben adaptada i més oberta a la gent de diferents pobles perquè es tracta -junt amb Villarrobledo- d’un nus estratègic, d’un increïble lloc de pas, de la Meseta a la mar, del nord al sud, de l’est a l’oest, de Madrid a Alacant, de Múrcia a Madrid, de València a Jaén, de Córdoba a Castelló, i a la inversa….. Mentre que -hi afegí- a la ciutat de Cuenca has d’anar a propòsit, no hi pots caure allí per casualitat, i això fa que l’ambient siga més tancat, suspicaç i enrarit davant la irrupció de qualsevol estrany.
Finalment, per destensar l’ambient, el single de València, explicà que n amic li havia dit que les xiques d’Albacete són extraordinàriament guapes, altes i ben fetes. Ell no li donava massa crèdit a aquesta propaganda, però un dia que hi visità Albacete, es quedà al·lucinat. El seu amic tenia raó. Allí les xiques estaven de categoria, millor que a València o a Cuenca. Diu que veia a xics normals, com nosaltres, passejant pel carrer de la mà o agafant de la cintura a dones que estaven espectaculars.
Aquest xic ho contava bocabadat, no com una bufonada. Tampoc se’n vantà d’haver-se’n beneficiat ninguna. Simplement hi descrivia el que va veure al seu pas pels carrers d’Albacete.
Jo, personalment, tot això no ho puc certificar, perquè mai no he estat en eixa ciutat. Ara bé, ja m’entren ganes, ja………
Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.
Joanjo Aguar Matoses.
Últims retocs: 2016-04-19. 11.20
_____________________________________________________________________________________
____
__
__
valencià, València, Valencia, valenciano, valencian, Castella, Castilla, Castile, Castilian, castellà, castellano, castellanisme, castellanismo, català, catalán, catala, catalan, Catalunya, Cataluña, Catalonia, Catalogne, Catalogna, Katalonien, Katalan, Katalanisch, catalano, catalani, “Llión ye Nación”, “León es Nación”, “País Llionés”, Llionés, Llión, León, Leo, Leo, Lleó, Lleo, Lyon, Lion, Lió, Lio, Lío, Lión, “No Castella”,
Valladolid, Fachadolid, Zamora, Fachamora, “Valladolid Fachadolid”, “Zamora Fachamora”, mesetari, mesetario, mesetària, mesetaria, Meseta, Central, “Meseta Central”,
centralista, centralismo, Madrid, Madriz, Madrit, Matrit, Matriz, Matrix, MatriXXX, Espanya, España, Spain, Spagna, Espagne, Spanien, perifèria, periferia, periphery, périphérie, periferiche, periferici, peripherie, Stadtrand, Randgebiet, Rand, Unkreis, Umfang, perifèric, periférico, perifèrica, periférica, periferic, periferico, periferica, margini, marginal, marge, margen,
Spanish, espanyol, español, espanyola, española, Espagnol, Espagnola, Espagnole, spagnolo, spagnola, Spanisch, Spanier, hispaniola, Hispania, Hispanic, Hispano, Hispà, Ispania, Ispanic, Ispania, Ispañistán, Ispañistan, Ispanyistà, Ispanyistan, Ispanistam, Hispañistán, Hispañistan, Hispanyistà, Hispanyistan, Hispanistam, Hispanista, Hispanist, Hispanisme, Hispanismo, Hispanism, espanyolisme, españolismo, spanishm, Spanishness,
repressió, represión, repressio, represion, repressio, suppresion, répression, repressione, Abwehr, Bekämpfung, Unterdrückung, Niederhaltung, Niederschlagung, Niederwerfung, Dämpfung, Verdrängung, Maßregelung, Zähmung,
asfíxia, asfixia, suffocation, asphyxia, asphyxiation, drowning, choke, asfissia, étouffement, ersticken, Erstickung,
hebreu, hebreo, Hebrew, Hébreu, ebraico, ebreo, Hebräisch, Hebräer, Jewish, Jew, Jude, Schacherer, Wucherer, Yiddish, jueu, judío, judio, jueus, judíos, judios,
ספרד
,
קטלוניה
,
ולנסיה
,
ארצות הברית
,
__
__
____
____
