Acte celebrat a l’institut Dertosa de Tortosa en motiu de la celebració del Dia Internacional dels Autors Europeus.
DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES1
Avui, en el marc de la celebració del Dia Internacional dels Autors Europeus, tenim el plaer de fer un ràpid repàs als principals autors del vell continent de la centúria passada. Voldríem fer un menut homenatge als noms més il·lustres de les nostres lletres en idiomes diversos i sons ben diferents, des dels més internacionals a les parles minoritzades, car totes tenen la mateixa importància. Anomenarem un bon nombre de literats, llegirem la seua narrativa, recitarem la seua poètica, reviurem una breu part del seu immens univers literari. Llegir obri la ment, ens ajuda a entendre el món, ens aporta un munt d’elements culturals que ens nodreixen com a persones. I començarem amb un autor històric, Frederic Mistral (1830-1914), el gran autor occità que va fer reviure la grandesa de l’antiga llengua provençal. Va rebre el premi Nobel de literatura el 1904, tota una fita per a un autor d’una llengua minoritària.
Recitarem el poema: A un proscrit, Víctor Balaguer
A UN PROSCRIT, Víctor Balaguer
Si hagueres embarcat vers les illes Canàries,
Hagueres assolit el capell d’almirall;
Si fores tonsurat en algun seminari,
Tal volta avui tindries la mitra episcopal;
Si simple porcater, series milionari;
Si hagueres sentat plaça, series general;
I si fores tan sols un ciutadà ordinari,
La pau de Déu, segur, regnara en ton casal.
Com eres patriota i poeta honorable
I ta veu ha tronat en totes les disputes,
Que has volgut salvar l’home i netejar l’estable,
El món, dur sempre a oir els eternals consells
I veient que tens ales lo mateix que els aucells,
T’ha caçat, pobre, a colp de fusell, com culpable.
Seguidament ens disposem a fer una visita a la illa maragda, Irlanda, que va aportar grans noms a les lletres europees del segle XX. Estem parlant de Samuel Beckett, William Yeats, George Shaw, James Joyce i Seamus Heaney. Tanmateix, voldríem fer un incís per fer un menut homenatge a un home savi, Joaquim Mallafré, professor universitari i traductor reusenc, recentment traspassat, que va traduir al català l’Ulisses de Joyce, una de les obres mestres de la literatura universal. En llegirem un paràgraf en el seu honor.
Solemnement, el rodantxó Boc Mulligan aparegué al capdamunt de l’escala, portant un bol d’escuma amb un mirall i una navalla plans a sobre. Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada. Alcà el bol salmodiant: – Introibo ad altare Dei.
S’aturà, guaità per la fosca escala de cargol i cridà, baladrer: – Puja, Kinx! Puja, espantable jesuïta!
Avançà amb cerimònia i pujà a la plataforma circular de tir. Mirà a l’entorn i, seriós, beneí triplement la torre, les terres al voltant i les muntanyes que es deixondien. Després, adonant-se de Stephen Dedalus, se li inclinà amb una reverència, tot fent creus en l’aire, mormolant entre dents i fent anar el cap. Stephen Dedalus, de mal humor i endormiscat, recolzà els braços a l’acabament de l’escala i mirà fredament la cara que el beneïa amb moviments barbotejant, allargassada com de cavall, i el cabell clar i intosurat, aspre i d’un color de roure descolorit.
També en llengua anglesa, aquest cop des d’Anglaterra, Gal·les i Escòcia, ens han arribat grans veus literàries ben conegudes arreu. Farem la remembrança únicament d’unes poques: Agatha Christie, Virgínia Woolf, Aldous Huxley, George Orwell, Graham Greene, Ronald Dahl, Wilfred Owen, o Joanne Rowling, l’autora de la famosa saga de Harry Potter. Tot seguit farem una lectura en la llengua de Shakespeare, del primer paràgraf del primer capítol d’Animal farm, de George Orwell, una al·legoria sobre una revolta animal. Aquest autor també va publicar Homage to Catalonia, tot un homenatge a la lluita de la nostra gent durant la guerra de 1936-1939.
Mr Jones, of the Manor Farm, had locked the hen-hours for the night, but was too drunk to remember to shut the popholes. With the ring of light from his lantern dancing from side to side, he lurched across the yard, kicked off his boots at the back door, drew himself a last glass of beer from the barrel in the scullery, and made his way up to bed, where Mrs Jones was already snoring. As soon as the light in the bedroom went out there was a stirring anda fluttering all through the farm buildings, word had gone round during the day that Old Major, the prize middle white boar, had had a strange dream on the previous night and wished to communicate it to the other animals. It had been agreed that they should all meet in the big barn as soon as Mr. Jones was safely out of the way. Old Major (so he was always called, though the name under which he had been exhibited was Willingdon Beauty) was so highly regarded on the farm that everyone was quite ready to lose an hour’s sleep in order to hear what he had to say.
Des de terra anglosaxona, ens atansarem a les lletres alemanyes ara mateix, que varen deixar un gran una magnífica petjada la passada centúria. El conreu de l’alemany al més alt nivell va portar uns quants autors a rebre el premi Nobel de literatura. Els autors en alemany, de nacionalitats diverses, que varen deixar més empremta varen ser: Thomas Mann, Günter Gras, Bertold Brecht, Franz Kafka, Rainer Rilke i Herman Hesse. Recitarem un poema de Bertoldt Brecht.
Ach, wie sollen wir die kleine Rose buchen?
Ach, wie sollen wir die kleine Rose buchen?
Plötzlich dunkelrot und jung und nah?
Ach, wir kamen nicht, sie zu besuchen
Aber als wir kamen, war sie da.
Eh sie da war, ward sie nicht erwartet.
Als sie da war, ward sie kaum geglaubt.
Ach, zum Ziele kam, was nie gestartet.
Aber war es so nicht überhaupt?
De les terres de Bohèmia, Baviera, Saxònia, Suïssa o Àustria, passarem a terra de raïl llatina. La bella Itàlia! La península de la bota guarda curosament grans relíquies artístiques del Rinascimento, i joies literàries igualment ben preuades. La bellesa idíl·lica de l’obra de Leonardo Da Vinci, Raffaello o Miquelangelo, dona pas a grans autors transalpins com Umberto Eco, l’autor d’Il nome de la rosa; Primo Levi, la veu més potent de denúncia de la barbàrie nazi; la sarda Grazia Deledda, Cesare Pavese o Dario Fo, un dels grandíssims dramaturgs del segle passat. Amb tot, avui tenim el goig de recitar un autor sard de parla catalana. Estem parlant de l’Antoni Canu, que als seus 94 anys encara conrea la nostra llengua des d’un raconet català de Sardenya, la ciutat de l’Alguer, la Barceloneta sarda. Recitarem Vella Alguer.
Lo cel mira
el tou cor atzur,
les muralles
i les torres
ferides.
Vella ciutat,
plena de malenconia
i de paraules callades,
en les tues ruïnes
se fermi
la mia veu.
T’obriran encara
les finestres
tancades?
On és la tua llum antiga
i la llengua dels pares?
Aquí on són
les reguines*
del temps,
ressoni el meu cant
pels antics carrers,
on hi havia
perfums de vida.
Des de la veïna França, amb una llengua molt lírica, també s’han aportat grans autors a la literatura europea. No podríem passar per alt literats com: Jean Paul Sartre, Albert Camus, André Breton o Simone de Beauvoir. Tampoc ho podíem fer amb l’aportació en català des de l’estat francès d’autors rossellonesos com Josep Sebastià Pons, o els novel·listes actuals perpinyanesos com: Joan-Lluís Lluís i Joan Daniel Beszonoff.
Passarem a fer la lectura d’un text de la Simone de Beauvoir, una de les grans ponents del feminisme europeu.
On ne naît pas femme : on le devient. Aucun destin biologique, psychique, économique ne définit la figure que revêt au sein de la société la femelle humaine ; c’est l’ensemble de la civilisation qui élabore ce produit intermédiaire entre le mâle et le castrat qu’on qualifie de féminin. Seule la médiation d’autrui peut constituer un individu comme un Autre. En tant qu’il existe pour soi, l’enfant ne saurait se saisir comme sexuellement différencié. Chez les filles et les garçons, le corps est d’abord le rayonnement d’une subjectivité, l’instrument qui effectue la compréhension du monde : c’est à travers les yeux, les mains, non par les parties sexuelles qu’ils appréhendent l’univers.
Ens endinsem finalment en la península ibèrica. Aquí rebrem sons portuguesos, gallecs, euskalduns, catalans, castellans, aragonesos, asturians i aranesos. Si hem de destacar dos noms de la literatura portuguesa han de ser José Saramago i Fernando Pessoa. Paral·lelament hem de fer esment del més gran autor gallec, Álvaro Cunqueiro. Bernardo Atxaga és l’escriptor euskaldun més conegut. De les lletres castellanes remarcarem la importància de: Federico García Lorca, Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Camilo José Cela, Pío Baroja, Ramón Maria del Valle Inclán, Rafael Alberti, Gloria Fuertes o Carmen Laforet. Ara recitarem les primeres estrofes d’El crimen fue en Granada, d’Antonio Machado, tota una denuncia de l’assassinat de Federico García Lorca.
Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico?
sangre en la frente y plomo en las entrañas?
… Que fue en Granada el crimen
sabed? ¡pobre Granada!?, en su Granada.
Òbviament, hem d’acabar amb els grans autors en la nostra llengua, el català, parlat al País Valencià, la regió murciana del Carxe, les illes Balears i Pitiüses, la ciutat sarda de l’Alguer, la Catalunya del nord, Andorra, i el Principat de Catalunya. Grans poetes han estat: Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Joan Oliver «Pere Quart» i Maria Mercè Marçal. Quant a grans narradors i novel·listes farem esment de: Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Isabel Clara Simó o Caterina Albert. També vora l’Ebre han escrit lletres de gran nivell: Zoraida Burgos, Sebastià Juan Arbó, Jesús Moncada, Artur Bladé i Desumvila o Gerard Vergés. Acabarem, llavors, amb versos de tres grans autors
La Maria Mercè Marçal ens deixà una consigna extraordinària:
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
El líric tortosí Gerard Vergés cantava a un riu mític i remorós:
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic— de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).
I acabarem amb els versos del poeta del poble, Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, en l’any del centenari del seu naixement:
No hi havia a València dos amants com nosaltres
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
I rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
Com un costum pacífic de compliments i teles
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
I ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
I en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te
Ara un muscle i després el peçó d’una orella
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
I tenim l’enyorança amarga de la terra
D’anar a revolcons entre abraços i arraps
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses
Les Estances de Riba i les “Rimas” de Bécquer
Després, tombats en terra de qualsevol manera
Comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser
Que no estem en l’edat, i tot això i allò
Que no estem en l’edat, i tot això i allò
No hi havia a València dos amants com nosaltres
Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!