Aquest mes commemorarem el desè aniversari del traspàs de Gerard Vergés. Un dels personatges més influents en la seua trajectòria lletrada va ser Carles Riba.
I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l’ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.
Els germans Antoni i Carles Riba i Garcia eren membres d’una llarga saga d’artistes tortosins. L’Antoni (Tortosa, 1859 – Barcelona, 1932) era el pare de l’il·lustre poeta. Va ser deixeble del seu oncle Ramon Cerveto. El seu germà (Tortosa, 1870 – Barcelona, 1941) va destacar com a escultor de la talla de fusta. Seguint la raïl tortosina de l’influent poeta, la dimensió de la seua figura va causar a la parella de «bessons» literaris, Vergés i Massip, un gran impacte. Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic, la seua producció lírica compta amb obres tan significatives com: «Primer llibre d’Estances», «Segon llibre d’Estances», «Tres suites», «Elegies de Bierville», «Salvatge cor» i «Esbós de tres oratoris». Com a catedràtic de grec podia presumir de tindre un notable coneixement de les llengües clàssiques, fet que va portar-lo a la realització de brillants traduccions per a la fundació Bernat Metge de l’Odissea d’Homer, així com d’obres de dramaturgs i poetes que varen deixar petjada com: Èsquil, Kavafis, Plutarc o Sòfocles.
Al febrer de 1939 va haver d’emprendre la ruta incògnita com milers de republicans. Va sofrir el dur exili exterior a l’estat francès, durant el qual va passar per la residència d’intel·lectuals de Montpeller on va coincidir amb l’Artur Bladé i Desumvila. El memorialista benissanetà va dedicar-li algunes pàgines antològiques en el seu primer recull sobre la diàspora, L’exiliada, en el qual queda retratat com un personatge mitificat pel conjunt de la intel·lectualitat catalanista.
Amb tots els ets i uts va retornar a Catalunya a la primavera de 1943. Va sofrir l’ostracisme polític amb les ferotges purgues contra els professors universitaris titllats de catalanistes. Vivien en terra de ningú, mal mirats també pels intel·lectuals que sofrien la diàspora, ja que no tothom va entendre el seu retorn.
Amb tot, va poder continuar la seua tasca de traducció dels grans escriptors de l’antiguitat des de la Bernat Metge. A la seu d’aquesta fundació els redactors de GEMINIS varen entrar-hi en contacte al maig de 1958, els quals descriuen l’indret específicament com el despatx de treballador per la cultura catalana. Uns mesos després Vergés va convidar el matrimoni Riba a dinar a la llar familiar a Tortosa, per després acompanyar-los al seu poble d’estiueig, Peníscola. Havien visitat la ciutat de l’Ebre per presentar a la Biblioteca de la Diputació el seu llibre «Escrits de tres Oratoris». De la remembrança, en trauria un bon fruit Vergés. Ens prenem la llibertat d’adaptar les seues impressions a la llengua vernacla, tal com de ben segur les hauria escrit en una situació política normalitzada:
Era un mediterrani apassionat amb moltes centúries de cultura a la sang. Cultura viva, sedimentada, recreada. L’evoco a Peníscola, en l’assolellat matí primaveral, cobdiciós de tot el que veien els seus ulls, jove com la mar. La seua esposa, ho recorda? Va collir unes mates silvestres a la muralla del castell.
La Clementina Arderiu era, a la vegada, de les poquíssimes referències femenines d’un moment d’arraconament total de la dona en l’àmbit social, polític i literari. Els crítics consideren que la seua poesia es pot inscriure dins del moviment noucentista. L’han definida com a molt treballada, atès que hi dominen temes com la fe, l’amor, l’alegria, la condició femenina o la mort.
Coincidint amb aquestes trobades, els llavors prometedors literats tortosins al número 33 de GEMINIS, varen redactar la primera crítica de la seua obra que portava com a títol «Con la poesia de Carles Riba».
En una ocasió li vaig comentar a l’amic Vergés que a la Revista de Catalunya publicada al gener de 1943 des de l’exili mexicà, s’havia inclòs una composició memorable de Riba titulada «Tres Odes». Em va dir que recordava alguna referència. Com em sabia algunes estrofes, li vaig recitar, una mica amb ressò de prosa per manca d’entonació i ritme adequat.
Era en la llibertat, i en el cel de la meva paraula, transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert; sota els meus ulls, la terra vivia per mi — com un rostre dins la diversitat de l’amorós pensament; entre la serra, que porta cap enllà, a la distància pura, camins ocults, serpentejants com desigs, i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen, alta en llur èter natal, mes que les albes
de risc. incomparable reia, fill de la meva puixança. el meu efímer vol. Ah!, no temptat per l’engany esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura, ni per l’atzur, o divins indiferents!, que no pot sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla;
Una efemèride de carta roja, lligada al seu traspàs el 12 de juliol de 1959, seria la que lligaria la seua figura a la ciutat natal del seu pare. És que com a noces em convides, una altra de les fites de GEMINIS va ser la de treure a la llum la primera esquela mortuòria en català d’ençà del 1939 en el seu número 40.
El contingut de l’esquela: Exemple viu de fidelitat, poeta, intel·lectual europeu i català, mestre de joventut, ha mort. Tortosa, arrel de la seva sang, està de sol. Déu li ha donat el premi de la vida, germans en la fe feu-li la caritat d’una oració.
Paral·lelament, Vergés li dedicava una emotiva epístola que portava com a títol, “A Carles Riba en su muerte”, dintre de la seua habitual secció epistolar. No es podia triar la llengua en què volies expressar-te, com a membres de la generació de l’exili interior (igualment dur i alienador), però es transmetia un missatge universal de reconeixement perpetu als grans homenots de lletres. El sentiment vergesià donava pas a uns paràgrafs d’expressivitat veritablement sublim, novament traduïdes a la seua llengua:
He dit abans que era apassionat en els seus versos, en canvi, va saber subordinar el sentiment a la idea. Idea i sentiment són una antítesis amb la qual els poetes porten des de sempre un joc endimoniat. D’aquesta manera els erudits poden dividir la poesia (una de les moltes classificacions) en cordial i cerebral. Allò que vertaderament importa – com en el cas del poeta Riba- és que aqueixa submissió se faça sense cap menyspreu al sentiment.
Com a complement final, Jesús Massip va ser el redactor de l’editorial “In memoriam”, en la frase final del qual el proclama «patriarca bíblic de la catalanitat que ens entranya». Tot i haver cursat els estudis de dret i ser conegut com a arxiver i historiador, Massip és igualment un poeta de notable traça, per la qual cosa li va compondre uns sentits versos com a comiat.
S’ha decantat definitivament/ la testa venerable Carles Riba/ testa de test romana te’n recordes?/ al reclam de la terra va l’argila./ Portaves la paraula com penyora/ de llum, i la encenies cada dia,/ cada vegada que parlaves, sobre/ l’orografia del paisatge, antiga,/ que ens descobries nova a totes hores./ -hora de nona, tèrcia, hora de prima –/ Te’n recordes, la nona filològica/ dels xiquets catalans. (sobre Peníscola,/ a l’altura del mar Mediterrani,/ poaves dins del mot l’aigua llatina)./ Tota la teva fesomia plena/ del sol de la memòria amorosida/ -de la petita cosa- que, en l’exili/ resta fidel com tu, pròxima i viva./ Ja veus que fàcil tot. Ja l’esperança/ s’ha fet per sempre més visió beatífica:/ allí els tres reis d’orient – de savi cor -,/ també Vossler, el mestre. Ple de vida/ Llàtzer haurà vingut a conhortar-te/ de la separació de Clementina,/ ja veus que fàcil tot, quanta esperança!-/ l Déu ens ha dit: Aneu, la vida és dita./
Carles Riba, amic nostre. -Pater noster-.
Gerard Vergés no va oblidar mai el mestre, s’hi referia amb certa nostàlgia quan remembrava les seues influències poètiques, les lectures que tant l’havien marcat, així com aquells grandíssims autors que tant havia admirat. En un article ben concloent «Grans escriptors grans», publicat a l’Avui al maig de 1998, en fa tota una definició, mentre començava recordant aquella visita lúdica de feia just trenta anys, de la qual hem fet esment anteriorment.
El poeta em va dedicar diversos llibres seus, després m’escriví algunes cartes. Era el mestre, la referència de la catalanitat en aquell món on el nostre era un país irredempt. Fou generós amb mi.
Que poc podien imaginar-se tots dos que els seus noms quedarien units definitivament a partir del premi literari més prestigiós de la poesia catalana! El 1981 la nit literària de la diada de Santa Llúcia va tindre lloc el 13 de desembre al Centre cultural de la ciutat vallesana de Terrassa, durant la qual se li concedia el premi de poesia Carles Riba a Gerard Vergés, per “L’ombra rogenca de la lloba”.
De les cròniques de l’acte hem sabut que es va servir per sopar: pinya amb pernil salat i un fricandó de vedella. A més, la sala estava decorada amb una exposició antològica dels quadres més destacats de pintors terrassencs dels darrers 130 anys. El locutor de l’acte va ser l’Enric Frigola de radio Quatre. Just el dia en què es complia 40 anys d’aquesta efemèride se celebrà al restaurant Forn de la Canonja un sopar literari amb el mateix menú organitzat pel col·lectiu de DiLLums al forn.
El poemari guanyador ha tingut un llarg recorregut. Ha estat recitat per rapsodes de manera col·lectiva diversos cops, entre altres: a la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, en motiu de la seua inauguració; a les Jornades literàries d’Amposta; a la Fira literària Joan Cid i Mulet, des de la qual també va impulsar-se el seu enregistrament que va ser transmès per moltes cadenes de ràdio comarcals. L’escriptor Manel Ollé i l’escultora Cinta Sabaté el poden recitar de memòria en qualsevol certamen o, senzillament, en qualsevol moment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!